• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Sebastià Carratalà

publicitat

Dimarts, 28.2.2017 00h00

L'exiliat


Comentaris 7 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (12 vots)
carregant Carregant


Joan Lluís Vives, anònim, s. XVII




Etiquetes
Blanquina Marc, Honorat Joan, Joan Lluís Vives, Sebastià Carratalà

Aquell dia del 1508 en què van haver de soterrar al cementiri de Santa Caterina d’Alzira la seua mare estimada, malgrat que ell haguera sentit poc el seu afecte -gairebé mai no li va somriure ni es va mostrar indulgent, diria anys més tard-, no s’imaginava el jove estudiant, tot i els indicis nefastos, el que li depararia el destí. Blanquina Marc havia mort al lloc de Ranes, a prop de Xàtiva, a causa precisament de la pesta que assotava València i de la qual fugia junt amb tota la família. No era la primera vegada que havien hagut de traslladar temporalment la seua residència; el 1500, en acabat que el pare fóra empresonat per la Inquisició, acusat de cripto-judaisme per la vinculació amb una sinagoga clandestina descoberta a casa d’un familiar, ja havien hagut d’anar-se’n a Elx amb uns parents. Quan van tornar-hi el 1503, Joan Lluís Vives, de deu anys d’edat, va ingressar a l’Estudi General, fundat un poc abans, al carrer de la Nau, no gaire lluny d’on vivia, al carrer de la Taverna del Gall, “al final, baixant a l’esquerra”.
 

López Enguídanos, 'Retrat de Joan Lluís Vives', 1791

Aquesta indicació del lloc on es trobava la seua llar la va donar ell mateix als Diàlegs, una obra publicada a Basilea el 1538, més de tres dècades després d’haver marxat a estudiar a París, a la Sorbona –anomenada “colònia de València” pel gran nombre de valencians que hi havia-, per no regressar-hi mai més. No és l’única referència que hi apareix, també esmenta el trinquet del Miracle i els carrers de Sant Joan de l’Hospital, de la Mar, dels Manyans, dels Confiters, de la Bosseria, del Tossal, de Cavallers, entre altres, i el mercat de la fruita. “Quina bellesa de mercat, tan ample! I quina bona presentació de venedors i mercaderies! Quina olor la d’aquestes fruites! Que gran varietat, neteja i vistositat! No es poden imaginar hortes que es puguen comparar a aquest mercat. Res no es comparable a l’habilitat i diligència del mustassaf i dels seus agutzils per tal que cap comprador no es veja defraudat per un venedor”, afirma Centelles, un dels personatges.
 
    Retrat d'Honorat Joan, atribuït a Francesc Ribalta, ca. 1610-20
 
Tot seguit, el mateix Centelles fa menció d’un antic deixeble de Vives a Lovaina, el xativí Honorat Joan, professor de llatí a la Universitat de València –a qui Carles V va nomenar membre del seu consell i gentilhome de la cort el 1537, i posteriorment preceptor del príncep Felip i del seu fill el príncep Carles-, que “va procurar que es desterrara de l’Estudi la, segons ell, perniciosa lliçó d’Erasme i Poliziano, i s’ademetera la de Ciceró, en tant que més adequada per ensenyar la puresa de la llengua llatina i no gens exposada a viciar els costums de la joventut”, explica Manuel V. Febrer (Ortodoxia y humanismo. El Estudio General de València (1525-1558), 2003). Això entrava dins de la gran polèmica dels humanistes, la del ciceronianisme, un corrent que considerava l’estil de l’orador romà norma de llatinitat i rebutjava el dels no ciceronians, a pesar que “podia ser més àgil, mancat dels constrenyiments de l’estricta imitació”, assenyala Josep Lluís Teodoro (Vida i mort de la llengua llatina, 2004). Una polèmica en la qual Vives, igual que Erasme, va prendre part, duent a terme una crítica severa als seguidors d’aquesta tendència: “No s’ha d’imitar un sol escriptor, encara que siga importat, ni s’ha d’imitar només el més digne d’imitació”.
 
Immers en aquest ambient intel·lectual, el 1522, l’any que Honorat Joan va arribar a Lovaina, Vives es va assabentar que el seu pare havia estat novament detingut i, aquesta vegada, condemnat a la foguera. Un poc més endavant, el 1523, treia a la llum De institutione feminae Christianae (De la dona cristiana), l’obra en què parla de la seua mare: “I ara la seua memòria és per a mi la més sagrada, i sempre que m’assalta el seu record, ja que no puc corporalment, l’abrace i la bese en esperit amb la més dolça de les gratituds”. El 1524 es va complir la sentència i Lluís Vives, comerciant de draps, jueu convers, fou cremat; llavors, però, el seu fill no es podia imaginar que el 31 de gener del 1529, l’inquisidor Arnaldo Alberti també condemnaria Blanquina Marc per haver perpetrat el crim d’heretgia i apostasia. Les seues restes, les despulles de la mare estimada, foren exhumades del cementiri de Santa Caterina d’Alzira i llançades al foc al mig de la plaça pública.
 


espai patrocinat per:



Lectures 1980 lectures   comentari 7 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

28 de febrer 19.43h

algú em pot explicar per què Franco va posar el nom de Luis Vives a centres educatius? Per què no li fea nosa? Quin interñes tenia en recordar-lo?
salut


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

28 de febrer 19.26h

Un artícle: mel de romer! El Sebastià quan escriu sembla que investiga i pensa amb el cap! Caldrà seguir lleginte. Ah! La Inquisició en aquest estat crec que no va marxar, es va reinstalar en altres llocs i últimament reapareix amb les manifestacions ràncies peperes, eclesials i judicials!


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

28 de febrer 17.58h

Molt bon article de divulgació històrica. Segueix fent-nos aquestos plaers, senyor Carratalà. Gràcies.


Valora aquest comentari:   votar positiu 5   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

28 de febrer 14.15h

Que paguen impostos ja i que tornen tot el patrimoni furtat amb les seves inmatriculacions.
No esperem perdó del qui ho diu i no el dona. Pels segles dels segles.......
Amén.


Valora aquest comentari:   votar positiu 6   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

28 de febrer 12.27h

Lamentablement els (mals)exemples dels comportaments històrics de persones i institucions envers els discrepants no és només cosa del passat. Encara dura. I caldrà combatre-ho amb decisió, democràticament però contundentment. Marc.


Valora aquest comentari:   votar positiu 6   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

28 de febrer 11.50h

De cal que demanen perdó. Jo em conformaria que pagaren els impostos.


Valora aquest comentari:   votar positiu 7   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

28 de febrer 07.53h

A la Inquisició espanyola més que les raons religioses li importaven les motivacions ètniques, polítiques i econòmiques. Sobre tot aquestes últimes. Per això van desenterrar Blanquina March per fer-se amb tota l’herència.
Quanta barbaritat ha fet l’església catòlica en nom de Déu. Demanant perdò cada dia encara no pagarien tot el mal que han fet.


Valora aquest comentari:   votar positiu 13   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Sebastià Carratalà

Sebastià Carratalà logo rss

Artista i llicenciat en Història de l'Art.

Contactar amb l'autor/a

Arxiu




Recursos lingüístics