• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 24 de març

La Veu del País Valencià

Balanç d'existències

publicitat

Dimarts, 17.5.2016 00h00

El regne de Logomàquia


Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant


Els cada vegada més extensos espais de la informació van atibacats d’arengues que, si es transformaren de sobte en fets, incendiarien el planeta de colp i volta, com si fóra un misto. Les mal anomenades tertúlies, els blogs, els fòrums i les columnes periodístiques adornen amb el seu verb rebel i la seua ideologia suposadament subversiva un flux de notícies convenientment controlat per instàncies que passen inadvertides. És un extremisme que, a banda de servir de camuflatge a la manipulació de les notícies, constitueix l’equívoca i aparatosa façana d’una docilitat i un entreguisme que s’acendra en la por i en la impotència. Aquestes proclames són com aquells exabruptes que en temps de foscor s’emetien només intramurs de la llar o com els gasos que un expulsava en la intimitat de l’alcova i dels quals no quedava cap registre històric. Ara, escudats en un fals anonimat, els amollem als quatre vents donant-li a la tecla intro. Els altres amollen els seus i tots ens hi fem els sords.


Fer política ha acabat per significar parlar de política i poca cosa més. Vivim en una missa permanent, interpretant una litúrgia revolucionària eminentment retòrica, siga visual o verbal. Les seccions tradicionals de la premsa de paper han estat desbordades en passar als mitjans digitals per un discurs polític d’una superficialitat esbalaïdora, basat en la xafarderia, en el rumor, en la xicoteta peça d’actualitat, sempre efímera, en una espècie de crònica del cor de nines que parlen. Pensament previsible, simple, precipitat i fragmentari, punts de vista inamovibles, romanços prefabricats i absència d’arguments. I amb tot aquest enfitament, després de cada convocatòria electoral, quan passen els primers moments d’eufòria, a poc a poc ens adonem (hi ha a qui li calen trenta anys) que el que és realment important no es mou, que tota aquesta verborrea pretesament transformadora amaga una estratègia essencialment conservadora que deixa intactes els pilars de la situació.

Aquesta agenda logorrèica, tan espessa com insubstancial, l’elaboren altres, l’enceten altres, però som nosaltres, majorment, els encarregats de complir-la. Parlem del que volen que s’hi parle i en els termes que preveuen que s’hi parlarà. Sempre sorgeixen imprevists, però són reconduïts amb rapidesa. La capacitat que tenen per a redirigir la nostra atenció quan sorgeix alguna contingència és quasi omnímoda. És per això, precisament, que les forces neoliberals s’han apropiat dels mitjans d’adoctrinament. El que uns sostrauen al debat públic, els altres no ho aporten, no tenen com fer-ho. Per això (encara que no sols per això), les fronteres de la confrontació s’esfumen.

L’actual discurs progressista, tal com es manifesta al fil de la quotidianitat, fa feredat: adhesió a la violència indiscriminada quan es tracta de combatre certes formes de terrorisme fortament publicitades, defensa tancada d’un estat del benestar que confon la cobertura de les necessitats bàsiques amb el manteniment d’uns privilegis basats en el neocolonialisme i contra els interessos globals del planeta, assumpció de la cultura consumista sense melindros dignes de menció, apologia d’un concepte de multiculturalitat embullat, contradictori, oportunista i, a la fi, hipòcrita, combinat amb un recel difícil de dissimular davant de fenòmens com les emigracions massives, etc. I tot adornat amb una ensalada de conceptes polítics de diversa procedència, tan escassament intel·ligible com un llibre amb les pàgines sense numerar i enquadernades a l’atzar.

En nom de l’emancipació, vam dissoldre totes les nostres conviccions sobre l’emancipació amb l’àcid del dubte, que vam convertir en un valor intrínsec i vam elevar als altars, tant ens donava si era raonable com si no. Espedaçàrem no només la nostra cultura política, també la que fins llavors s’entenia com a “alta cultura”, arrancàrem tots els seus rebrots i deixàrem que els enfants terribles del postmodernisme llauraren el guaret amb el seu somriure de pàmfila superioritat. Fa anys que esperem que hi cresca alguna cosa i no hi brolla més que algun moniato de tant en tant. Estem descobrint que potser no era tan urgent ni tan necessari triturar d’aquesta manera el cànon, i que no ens podem passar la vida esbudellant la joguina que vam heretar. El postmodernisme ha resultat ser mil vegades més convencional que els referents que pretenia deixar enrere.

Ara, en contradicció amb unes lletres que volen ser explícitament transgressores, els cantants fan servir fórmules musicals esgotades, sovint puerils i quasi sempre estantisses; els cineastes, quan no s’ensorren en un naturalisme pla, s’entreguen a les còmodes servituds dels gèneres i l’artifici visual, allunyats de tot el que els envolta; els escriptors ens conten per enèsima vegada la revolució, però no saben com fer-la ni dins ni fora de la literatura; el pensament malda inútilment per escapar de l’ull d’un remolí on ja sap que no hi ha res. Tot continua sent succedani i simulació i la incapacitat de generar formes d’expressió pròpies és el senyal més clamorós de la vacuïtat i la ineficàcia de tot aquest desplegament intel·lectual.

No hi ha canvis significatius en les estructures narratives perquè no hi ha canvis substancials en els discursos, que són, al capdavall, els que les originen. Fa temps que sentim la necessitat de construir una alternativa al desencant i l’apatia pròpies d’aquest període i no sabem com. Potser no és casualitat que l’auge del neoliberalisme i el de la postmodernitat siguen històricament coincidents, potser hi ha alguna relació entre la ideologia neoliberal i el pensament i les expressions artístiques postmodernes. És una relació plausible de la qual no se’n parla molt, però és un fet que mentre Felipe González encetava el camí de les privatitzacions el 1982, Almodóvar, a Laberinto de Pasiones, presentava Madrid com la ciutat més moderna i esbojarrada del planeta i, el 1992, mentre es dissolia la Unió Soviètica i Francis Fukuyama anunciava la fi de la història, Fernando Savater, en Ética para Amador, enunciava un cridaner i equívoc: “Fes el que vulgues”.

Amador, ara, està tractant de fer el que pot. Tots estem tractant de surar en el fangar de la postpostmodernitat. I, com és ben sabut, el que millor flota en qualsevol circumstància són els cagallons. Allò que uns fan per ignorància, altres ho fan per cinisme. Barrejats amb els que estan en el tall de bona fe, hi ha una legió de barruts que treballen a fons en un cert tipus d’indústria “reivindicativa”. En les seues mans, la memòria històrica esdevé un exercici estèril de nostàlgia i el feminisme, l’homosexualitat, el racisme, l’emigració o l’ecologisme de quota i reciclatge són triperia que utilitzen per a elaborar xarcuteria subversiva variada, aliment barat per a temps d’escassetat ideològica. Traficant amb aquesta mercaderia, van convertint les reclamacions històriques de col·lectius secularment fotuts —que en bona lògica haurien d’haver donat lloc a transformacions socials profundes— en els articles d’un nou codi conservador darrere del qual saben que hi ha un negoci segur i una clientela garantida. I no és casual que aquesta nova ortodòxia es consolide fonamentalment a través del llenguatge, que determina amb ferocitat creixent com cal referir-se a cada un dels temes que van entrant en fila índia —de bell nou, encara que d’una altra manera— en el regne del tabú.

Tot és coherent amb aquest simulacre de revolució eminentment verbal, que perd les seues escasses forces per la boca, amb el seu caràcter de farsa, de representació delimitada temporalment i espacialment per les disposicions governatives i ideològicament pel desvergonyit discurs triomfant.

Joan Dolç
Balanç d'existències

Balanç d'existencies
 


espai patrocinat per:



Lectures 877 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

17 de maig 12.05h

Ens contaren que la la lluita de classes estava superada, que calia ser "moderns" i no "casposos", i la inmensa majoria se ho va creure. Ja ningú es recorda de "Los Solidarios", i els que ho fem pensem que es com una llegenda impossible als nostres dies, tenim massa por a perdre el poquet que tenim... mentre ho conservem.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics