• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 24 de març

La Veu del País Valencià

Balanç d'existències

publicitat

Dimarts, 24.5.2016 00h00

Molta por, però molt poca vergonya


Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (6 vots)
carregant Carregant


“Que els empresaris s’atribuïsquen el mèrit de crear ocupació és com si els esquirols s’atribuïren el mèrit de crear l’evolució de les espècies. […] Tot aquell que ha dirigit un negoci sap que contractar gent és l’últim recurs dels capitalistes”. Això ho va dir fa uns quatre anys un que parlava amb coneixement de causa, Nick Hanauer, un dels que pertanyen a l’1% dels elegits, un paio podrit de diners, en un acte organitzat per la Technology Entertainment and Design (TED), una entitat patrocinada per algunes de les més grans corporacions globals, com American Express, Intel o Johnson & Johnson, que a pesar de tal patrocini es defineix com una organització sense ànim de lucre amb la intenció que ens ho empassem. No serà perquè no en som capaços.
 
 
Encara que en un principi va ser censurat per la mateixa TED, la qual cosa demostra la gran facilitat i de quina manera tan infundada s’escandalitzen alguns rics sense ànim de lucre, el seu breu discurs (de menys de set minuts) es pot veure i escoltar en Internet. L’entusiasme amb què van ser i continuen sent rebudes les seues paraules per part de certs sectors de l’esquerra denota també no poca ingenuïtat des de l’altre costat i si val la pena traure-les a col·lació ara, quan ja fa tant que foren pronunciades, és precisament per això. Des d’aleshores no han parat de repetir-les. Per a ells és com si Marx haguera ressuscitat i els haguera donat a conèixer l’última versió revisada del Manifest Comunista des d’un tossal de Silicon Valley. Molt mal han d’estar les coses, i molt minvada la capacitat pedagògica dels rojos, quan una tèbia filípica keynesiana, que l’única cosa que pretén és apuntalar un model econòmic gojosament desigual, ha fet tant de rebombori.

Des de llavors, Nick Hanauer no hi ha deixat de predicar en el mateix sentit. Però no perquè senta un amor irresistible envers els pobres. Hi ha dues classes d’amics, els que quan s’adonen que vas amb la bragueta oberta esperen a veure de quin color tens el canari per a riure una mica i els que t’avisen discretament perquè t’apuges la cremallera. Aquest és dels segons. Està donant bons consells als seus, encara que molts d’ells no sàpiguen apreciar el seu gest. Està avisant-los del perill d’implosió del negoci que porten a mitges. És un ric que té por de deixar de ser-ho en el sentit més radical de l’expressió. Després d’aquella conferència, ha destacat en altres fòrums les similituds que, segons ell, existeixen entre el que està passant ara mateix amb la destrucció de la classe mitjana i el que va passar en la fase que va precedir a la temible Revolució Francesa. Però el cap pel qual ell es preocupa és el de Maria Antonieta, no el de Robespierre. Els pobres i la classe mitjana empobrida li importen un rave. El que li preocupa és que l’escalada d’avarícia a què estem assistint faça que el flux de diners que circula en direcció a les butxaques d’aquest 1% al qual ell pertany s’interrompa de sobte i de mala manera.

El seu és un discurs de pànic que deixa al descobert algunes coses interessants. La fonamental és que els empresaris no creen treball, que el que fan és apropiar-se dels seus rèdits. Ací toca dir, encara que no hauria de caldre, que ningú s’està referint al llibreter del cantó o al llanterner que va de casa a casa desembossant forats de pica. Si aquest llanterner se sent lligat a Hanauer per la paraula “empresari”, té un greu problema de percepció. Els empresaris a qui ell apel·la no paguen autònoms, són uns paios que s’apoderen del control de la cadena productiva, o logística, o de prestació de serveis, o de tot alhora, amb l’única finalitat d’enriquir-se. Totes les millores que promouen convergeixen en un únic objectiu: obtindre cada vegada una taxa de benefici més gran amb el menor cost possible. I això, tard o d’hora, passa indefectiblement per abaratir i eliminar mà d’obra. És a dir, que no sols no creen ocupació: la destrueixen. No ho fan perquè siguen males persones, encara que alguns ho són i molt; és perquè està en la seua naturalesa. Però la mentida perdura i ha calat molt fondo. Fins i tot ells se l’han acabat creient i això és del que avisa Hanauer, perquè és just el que fa que un mentider es convertisca en un imbècil. Els està comminant a fer l’ull viu i tornar a la senda del cinisme, de la maldat temperada per la intel·ligència.

Hanauer no perd de vista que els altres també l’estem sentint, per això reforça el seu discurs amb una altra cançó fraudulenta —que no ben bé falsa— i hàbilment camuflada en les seues denúncies suposadament revolucionàries: “Els llocs de treball són una conseqüència de […] la retroalimentació entre el client i l’empresa i només els consumidors poden […] incrementar la demanda i la contractació. En aquest sentit, un consumidor corrent crea més ocupació que un capitalista com jo”, diu. Vet ací l’altra pedra angular d’aquesta reeixida peça retòrica que va de boca en boca entre una esquerra de bon acontentar. Resulta que som nosaltres els que creem ocupació, però en tant que consumidors i clients, no en tant que subjectes polítics, éssers que decideixen lliurement en què volen emprar la seua vida i els recursos del planeta. En teoria, segons Hanauer, la creació d’ocupació consisteix a esclavitzar-nos a nosaltres mateixos tractant de materialitzar els nostres desitjos (de moment deixarem aparcat com aquests desitjos arriben a colonitzar les nostres ments).

A hores d’ara ningú sembla ja advertir que som també els productors dels béns i serveis que estem cridats a comprar, ni tan sols nosaltres. Perquè la mentida diu que són ells, aquests que es defineixen com a “creadors de riquesa”, els que ho produeixen tot, de la mateixa manera que Felip II “va construir” l’Escorial: als pedrapiquers, als paletes i al que va fer les reixes els feu desaparèixer la semàntica. Però precisament ací és on està el problema que Hanauer albira i la majoria dels seus ensuperbits confrares no volen veure: que entre la nostra vocació consumista, que és allò que mou aquest món fet a la seua mida, i les nostres possibilitats de satisfer-la —el nostre poder adquisitiu— hi ha cada vegada més distància. I en aquesta distància bé podria ser que ens adonàrem que en un món dominat per mercaders la mercaderia som nosaltres i que en compte de consumidors som consumits com un ciri encès pels dos extrems. Podria ser. Per somiar que no quede. Hanauer ja ho fa mentre dorm sobre garbes de milions i en forma de malson.

Joan Dolç
Balanç d'existències

Balanç d'existencies
 


espai patrocinat per:



Lectures 1125 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

24 de maig 12.44h

Aquest article m'ha fet pensar en una entrevista que li va fer un periodiste canadenc a Durruti durant la guerra; quan el va preguntar si no li feia por trobar-se amb un país en ruïnes, aquell li va contestar: No tenim por als enderrocs... els burguesos sempre ens han deixat tot destrossat... però els treballadors som els que ho fem, i ho tornarem a reconstruir millor. No tenim por als enderrocs perque nosaltres tenim un món nou dintre dels nostres cors.

Com cantaven Al Tall, en aquell mag... Continuar llegint


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics