• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Balanç d'existències

publicitat

Dimarts, 31.1.2017 00h00

Les nines


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant





Els dos vells determinismes, el que dóna per suposat que la base genètica preval en el desenvolupament de l’individu i el que atorga aquest poder a les seues circumstàncies, s’han fet servir sempre a conveniència. El determinisme biològic ha estat sempre molt del gust de la dreta, que no és partidària gastar-se els diners on no hi ha res a rascar. L’altre determinisme, l’econòmic i social, és molt del grat de sectors contraposats de l’esquerra, que encara que se senten units per aquesta qüestió (i en alguns casos per cap altra), la defenen de manera cada vegada més matisada, i també és del gust de gent rara com els conductistes radicals, que s’entesten a demostrar que tot depén del medi, des de la consciència de classe fins a la grandària de la nàpia.
 

 
Si deixem de banda les segones intencions, la qüestió és bizantina. En tota estructura social la naturalesa s’atrinxera en l’individu, per tant, siga d’una manera oberta o siga dissimulant, en nom de la utopia igualitària o en el de la liberal llibertària, a l’individu cal donar-li forma, regar-lo i podar-lo com a un arbust d’un jardí francés. L’espècie té els seus mecanismes de reproducció i la societat, els seus. La genètica ens proveeix d’endoesquelet i la societat ens fa un exoesquelet a mida. I nosaltres tan contents, perquè una cosa sense l’altra no s’aguanta i la carn que hi ha al mig no serveix per a res. Tots necessitem un personatge a representar, i és important triar-lo bé o tindre sort en la rifa. Que te’n donen un no és difícil: sempre hi ha algú disposat a ajudar-t’hi, sobretot els que van en grup i basen la seua força en la quantitat. N’hi ha de bon acontentar que amb això en tenen prou. Hi ha a qui li regalen un carnet de soci del Levante UD tot just nàixer, i vestit amb la samarreta de l’equip té per a anar fins al moll de la llacuna Estígia més content que un gínjol.

Però no és el més habitual o no sol ser suficient. La majoria volem ser únics, per això ens convertim en els nostres propis sastres i per això el món està ple d’insatisfets. Ningú no és el que vol ser. És més, ningú no és el que creu ser. I segurament el secret de la felicitat rau en el fet d’adonar-se’n com més tard millor. Com va dir Agustín García Calvo: «Tu no saber es toda tu esperanza». Tot i que no cal caure de la figuera per a sentir-se descontent. Arriba un moment en què gairebé tothom hauria volgut ser algú diferent del que és, encara que només siga per provar. Perquè un dels problemes de ser alguna cosa és que deixes de ser aquell que creia poder ser-ho tot. Per això hi ha espavilats que trien no ser res, per a no equivocar-se. Però s’equivoquen. Ningú no pot no ser res, ja pot posar-se com vulga, i més si es posa de perfil i el té una miqueta diví.

Molts es veuen a si mateixos com un Cervantes sense Quixot, un Picasso sense Guernica o un Lenin sense Octubre. A una certa distància són com qualsevol altre vulgar funcionari, pintor de parets o venedor de pipes. I hi ha els que intenten aconseguir la singularitat per elevació, com els que presumeixen de ser «ciutadans del món» i «pols d’estreles». Tela. Fan un poc de feredat, perquè se’ls hi veu com si foren del seu poble i estigueren fets del mateix material que les llonganisses, però en fi, cada un se les apanya com pot. No hi ha personatge que no done la nota. Hi ha aquells a qui a penes se’ls noten els postissos i hi ha altres que sembla que porten posat permanentment un vestit de Batman, però ningú pot amagar la seua condició d’actor en aquest relat que no significa res segons Shakespeare («words, words, mere words»), però que ho significa tot perquè és tot el que hi ha.

Al capdavall, imatges en un joc infinit d’espills, i no la primera. Ningú no fou la primera, mai no va haver-hi una primera. Nines tallades a partir d’un mateix bloc de fusta, cada una de les quals en conté una altra i és continguda per una altra, en una seqüència que alguns creuen que acaba en una deessa, una nina o un ninot que les conté a totes. Caixes xineses, un nombre interminable de petites històries encadenades, històries dins d’històries, que semblen independents però que formen part d’una sola narració fractal. Subtrames que pareixen autònomes però pengen d’una trama única. Múltiples variacions d’un relat que sempre torna al principi per a acabar de la mateixa manera. Tan sols molt de tant en tant, alguna d’elles és susceptible d’esdevindre un argument troncal que, malgrat tot, molt probablement pertany al mateix conte de començar i mai acabar, ja saben, aquell ple de soroll i fúria que és relatat de manera insistent per un idiota.

Joan Dolç
Balanç d'existències 

Balanç d'existencies
 


espai patrocinat per:



Lectures 561 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics