• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dilluns, 27 de març

La Veu del País Valencià

Balanç d'existències

publicitat

Dimarts, 21.3.2017 00h00

No citaràs Voltaire en va


Comentaris 3 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (3 vots)
carregant Carregant





Voltaire sempre va saber nadar i guardar la roba. Va salvar la pell diverses vegades sense haver de desdir-se, però sí fugint oportunament tant d’amics com d’enemics. Per això fa riure el fet que se li atribuïsca insistentment una estupidesa com aquesta: «No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho». Fa ja una pila d’anys que se sap que la frase no és seua, sinó d’Evelyn Beatrice Hall, que en la seua Vida de Voltaire —obra publicada en 1906 sota el pseudònim de Stephen G. Tallentyre— la va posar en boca del seu biografiat. La mateixa Hall va desmentir que Voltaire diguera realment tal cosa. Va dir que la frase se li havia acudit interpretant una cosa que ell va escriure en el seu Tractat sobre la Tolerància: «Penseu per vosaltres mateixos i deixeu que altres gaudisquen del privilegi de fer-ho també», frase que tampoc no es troba en tal obra ni en cap altra de l’il·lustrat francés, però que, almenys, cal reconéixer que constitueix una defensa molt menys histèrica de la llibertat d’expressió que l’altra falsa atribució. No obstant això, aquesta continua fent fortuna i se segueix i se seguirà atribuint a Voltaire, perquè, si no, perdria molta de la seua suposada eficàcia. A les citacions els passa el mateix que a moltes obres d’art: valen el que valen les seues firmes.

La famosa sentència apòcrifa condensa a la perfecció el culte acrític a la tolerància que, literalment, ens està matant, ens està deixant inermes davant d’unes elits i grups de pressió que menteixen per tots els seus porus en l’exercici de la seua llibertat de mentir. Perquè es dóna el cas que hi ha qui apel·la a la tolerància mentre retorça les lleis per a evitar que prospere la diversitat d’opinions i, sobretot, per a evitar que prevalguen les més sensates. I els que ho fan solen ser, precisament, els més intolerants quan veuen que les seues posicions corren perill. Ocupats en això n’hi ha de molts colors, però curiosament tots acaben reclamant el poder coactiu de l’Estat per a imposar «la tolerància». La reivindicació de la tolerància, com tants altres valors en altre temps subversius, s’ha institucionalitzat, ha esdevingut un dogma. Una paradoxa que Voltaire segurament no pogué preveure en una època en què el poder no necessitava emmascarar les seues arbitrarietats amb eufemismes. O sí, perquè en el capítol XVIII del seu esmentat Tractat va deixar escrit, aquesta vegada de veritat, que «per a meréixer la tolerància és necessari que els homes comencen per no ser fanàtics».
 

La falsa atribució és doblement absurda si tenim en compte que Voltaire discrepava radicalment amb Rousseau i la seua creença en la innocència primigènia del ser humà. Estava convençut que els mals de l’home provenen de l’home mateix, de la part dolenta de la seua naturalesa. I la veritat és que cada vegada costa menys estar d’acord amb ell. De vegades un té la sensació que la ciència taxonòmica necessita una revisió a fons. Perquè no està clar que la denominació «ésser humà» aculla una tipologia tan dispar. És difícil sostraure’s a la sospita que entre aquell que s’escapa pels pèls de la condició de simi antropomorf i el Papa, posem per cas, hi ha una escala zoològica oculta. Uns criteris classificatoris millor ajustats a l’observació empírica posarien a certs espècimens que es perfumen amb Armani en la mateixa pàgina del catàleg que els voltors, altres haurien d’aparéixer junt amb els pollastres de granja i a alguns se’ls podria posar amb un rigor absolut al costat del virus d’Ebola.

El que Voltaire no posava en dubte és el caràcter universal de la moral. «La noció del que és just em sembla tan natural, tan universalment adquirida per tots els homes, que és independent de tota llei, de tot pacte, de tota religió» (El filòsof ignorant, cap. XXXII). Per això, des d’una perspectiva voltairiana, l’única solució —descartades les més radicals—, implica crear les condicions en què la maldat inherent a aquestes subespècies espúries no puga prosperar; en cap cas implica deixar-les campar lliurement i menys a costa de la pròpia vida, això només cal qualificar-lo de bacinada. Voltaire basava la seua idea de tolerància en la intolerància amb els intolerants, i la practicava amb passió. Junt amb alguns dels seus contemporanis, va assentar les bases de tot el progrés intel·lectual dels últims dos-cents cinquanta anys. No obstant això, pareix que estiguem tornant al principi. Com li va dir premonitòriament un Voltaire ja xacrós a un amic seu, el molt jacobí marqués d’Argence de Dirac, a propòsit de l’expulsió dels jesuïtes de França: «Vam derrotar els rabosots i caurem en mans dels llops» (carta datada en Ferney el 2 de març de 1763).

Amb el treball de demolició iniciat per l’enciclopedisme al llarg del segle XVIII i mantingut fins a mitjans del segle XX per un nombre considerablement i segurament excessiu d’ismes, créiem que ens podríem alliberar de la moral judeocristiana, la intolerància consubstancial de la qual Voltaire va combatre de front tota la seua vida. Estàvem convençuts que, com a individus capaços de servir-nos del nostre propi enteniment, podríem començar a construir una ètica laica des de zero. I ves per on, la major part dels principis del moralisme religiós, que ací coincideixen amb els dels que manen des de l’època de Constantí, s’han anat reencarnant a la callada en un catecisme pretesament seglar, inequívocament reaccionari, on els vells radicalismes s’amalgamen amb els nous, i els d’ací amb els d’allà, per a donar-se legitimitat els uns als altres.

Estem dilapidant insensatament un llegat preciós en nom dels principis sobre els quals s’assentà, com ara la tolerància, el respecte a la diversitat o la llibertat d’expressió. Hom començà a reivindicar tot això enfront del fanatisme imperant a fi que circulara la raó, no per a assetjar-la ni per a barrar-li el pas. Si abans es feia en nom del integrisme, ara es fa en nom d’un relativisme cultural atrapat en les seues contradiccions, bicarbonat sòdic per al pensament crític que desarma l’esquerra postmoderna, postlaica i postesquerra, i provoca plaents eructes entre les elits que contemplen els processos històrics  aposentades confortablement en la seua llotja. Podríem dir que Voltaire ho va intuir també quan va dir una altra frase ben coneguda però menys citada que la que dóna peu a aquest article: «La civilització no elimina la barbàrie, només la perfecciona». El problema és que, encara que més versemblant, és una atribució tan falsa com l’altra, i més aviat sembla haver eixit de la ploma de l’amarg Chamfort que de Voltaire. Però val a dir que, en aquest cas, se non è vera, è ben trovata.

Joan Dolç
Balanç d'existències 

Balanç d'existencies
 


espai patrocinat per:



Lectures 702 lectures   comentari 3 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

22 de març 11.03h

#2 Estimat amic: lògicament, jo pense que la tolerància no es mereix, com l'aire, és una cosa que a tots ens és deguda u que a tots debem: amnix ui ebemics, tolerants i intolerants. I també en te raó: no estic gens d'acord amb la frase de Robespierre, perqué si nbo som capaços de acceptar que cadascú pit tondre el seu concepte de llibertat, moltes vegades opostos al nostre i que, en certsz cAsos també prodriem qualificar com a "enemis de la liberté".
Pense, al contrari, que mentre pe... Continuar llegint


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

21 de març 19.27h

#1
Una frase com: «per a meréixer la tolerància és necessari que els homes comencen per no ser fanàtics», que l'autor posa en boca de Voltaire, es (si mes no) brillant; encara que vosté sembla no estar d'acord amb eixa idea per considerar-la intolerant en si mateixa. Jo pense que en la vida tot te ho has de guanyar, el respecte també. Robespierre va anar mes lluny quan va dir: «Il n'y a pas de liberté pour les ennemis de la liberté", però supose que vosté tampoc estartà d'acord a... Continuar llegint


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

21 de març 13.41h

No tinmg cap intenciñó de citar Voltaure en va, ni de fer-ho amb profit, perquè no en tobc cap intenció. A més, enm temes de moral, Kamt em mereix més credibilitat, encarta que he de dir que no sóc en absolut kantià,
Només volía fer uns xicotets comentaris: Qui és intoleran a,b els inlterants és tan intolerant com els mateixos intolerants de la vorer d'enfront. La tolerància (o intolerància en este cas) interessada i parcial. a,moga tolerant del tolerants amics i intolerant enemig... Continuar llegint


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 1
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics