• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 24 de març

La Veu del País Valencià

Balanç d'existències

publicitat

Dissabte, 26.11.2016 00h00

Apàtria


Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant





Fa uns anys vam veure, incrèduls, com uns paios feien miques uns budes gegants del segle V. Poc després vam assistir, estupefactes, al saqueig del museu arqueològic de Bagdad. I recentment hem vist, esglaiats, com feien volar les restes d’una ciutat grecoromana o com era destruït el centre històric d’Alep. La majoria de nosaltres vivia sense conéixer l’existència d’aquests vestigis i no obstant això la seua desaparició ens ha fet estremir. El repertori habitual dels mitjans —«salvatgisme», «fanatisme», «obscurantisme»—, orientat a explotar la por de ser atrapats per la barbàrie, no basta per a explicar per què els fets d’aquesta naturalesa ens afecten tant o per què ens afecten d’aquesta manera. També hem estat informats puntualment de la degolla del conservador de les ruïnes de Palmira, i tot i ser l’horror momentàniament més intens, no ens ha durat tant. Ni la mort d’aquest home ni la de centenars de milers com ell ens produeix la peculiar sensació de pèrdua persistent que acompanya el record d’unes ruïnes llunyanes reduïdes a engrunes.
 
Durant la II guerra Mundial es va destruir un ingent patrimoni artístic i històric. Ciutats senceres que conservaven l’empremta de centenars de generacions van haver de ser completament reconstruïdes. Podem imaginar la sensació de desolació que va envair llavors Europa i el que tardà a desaparéixer mentre les ciutats s’alçaven de nou. Què sentiríem ara? Pareix que la nostra afecció per les empremtes del passat va en augment. El desprestigi imparable del futur dóna un nou valor al passat. El present és cada vegada més incorpori i el futur simplement no és creïble, ja no funciona com a esquer, almenys no tan bé com fa aproximadament cent anys, quan els futuristes afirmaven: «Estem damunt del promontori més elevat dels segles…! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l’Impossible?».

«Qui necessitaria França si no fos pel Louvre?», es pregunta Aleksander Sokurov en la seua última pel·lícula (Francofonia, 2015). És una pregunta retòrica que invita a ser complementada amb una altra: Què seria dels parisencs sense el Louvre? I què seria dels francesos sense París? Hitler coneixia molt bé la resposta i per això, després de fer tant com va poder per preservar unes obres d’art que cobejava i no malmetre una ciutat que admirava, quan va sentir que perdia tant una cosa com l’altra no va dubtar a ordenar la seua destrucció a tall de suprema venjança. Era una manera de destruir a tots i cadascun dels francesos. Els francesos no serien res sense tot allò que els identificava com a tals, de la mateixa manera que cada ésser humà es perd un poc a si mateix quan deixa de reconéixer-se en l’entorn que hauria de formar part del seu passat, i es perd definitivament quan ja no es troba en el paisatge de la seua memòria.

Tenim necessitat de passat, no som res sense ell. I on hi ha necessitat n’hi ha negoci. Ací hi ha qui es dedica a fabricar passats després d’haver-los arrasat, siga amb bombes, amb excavadores o amb mentides. El mecanisme és el mateix que el de les guerres convencionals, que entre altres coses es fan per a alimentar el fabulós negoci de la reconstrucció. Un negoci peculiar, que alhora que aixeca ciutats amb grans beneficis esborra qualsevol empremta de delicte. La reconstrucció té aquesta rara virtut: restitueix els edificis i s’emporta la memòria. I és un negoci en alça. En el món civil s’anomena equívocament «restauració», i està convertint el nostre hàbitat quotidià en una immensa falsificació que no té res a envejar al cartó pedra de Hollywood o de Cifesa.

Els supervivents de qualsevol guerra de devastació, com els exiliats o els emigrants forçosos, desproveïts dels vincles amb el seu entorn, amb els espais amb què s’havien relacionat i sobre els quals havien construït una identitat compartida, entren de colp en un estat erràtic, mortalment melancòlic. És l’estat en què un corre el risc de caure si decideix vagarejar avui per la seua pròpia ciutat a la cerca dels referents urbans, els «llocs», sobre els quals la seua memòria va tirar l’àncora. Pot trobar —trobarà, segur— que la major part han desaparegut o manquen de vida. De vegades han estat desvitalitzats per a convertir-los en espais turístics destinats a ser mirats però no viscuts, de vegades han estat brutalment transformats en espais de flux en què esdevé impossible qualsevol acte de convivència.

És desolador comprovar que el rastre d’aquell entorn que nosaltres vam transformar, en el que vam deixar la nostra empremta i que, al seu torn, tan determinant va ser en els nostres processos cognitius i afectius ha estat esborrat. Passejant per la ciutat, de vegades un ensopega amb vestigis davant dels quals donen ganes d’agenollar-se i maleir com Charlton Heston davant de les restes de l’Estàtua de la Llibertat en El planeta dels simis. Sense aquests espais viscuts i compartits no som res, sense el seu context ningú no és res, i un es pregunta pel destí d’aquestes generacions que només hauran conegut espais virtuals, aquests espais prestats, buits i evanescents, en què és impossible arrelar i dels quals és impossible apropiar-se, que es formen entre xicotets mons privats cada vegada més hermètics i retrets. No costa gens d’imaginar que el valor que concedim ara mateix al passat desapareixerà, deixarà de tindre sentit, i una espècie singular d’apàtrides poblarà el futur.

Joan Dolç



Balanç d'existències


 


espai patrocinat per:



Lectures 629 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

26 de novembre 18.20h

Per que ens la volen morir com si fos núvol, diu marc Granell al seu poema "Terra Lliure", i es que hi ha una gent: "ells" que ens ho volen matar tot, inclús la memòria colectiva.

Maleïts siguen!


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics