• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dilluns, 27 de març

La Veu del País Valencià

Cazarabet

publicitat

Dissabte, 28.1.2017 00h00

‘No mataràs’, de Víctor Labrado


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant


Rescatem, gràcies a les indicacions d´uns clients, el llibre d´en Víctor Labrado, editat per Bromera.

La sinopsi del llibre:

L’any 1936, entre els jugadors de raspall de la Safor, Pepe el Carinyo de Rafelcofer era un dels grans. Amb la Guerra Civil, i després d’una partida tràgica, el joc s’acabaria per a ell, però la seua llegenda es va fer més i més insistent. Relacionat amb els maquis, sobrevivint d’amagat, jugant al gat i la rata amb la Guàrdia Civil, aquell home valent i bo es va convertir en un heroi popular, en l’últim roder valencià.

Víctor Labrado recupera en aquesta obra, guardonada amb el Premi Enric Valor de Novel·la, el mite d’un personatge admirat pel poble. Partint de la documentació disponible, sense concessions a la ficció, reconstrueix la història d’aquell home –alt, prim i ben tallat– que el pas dels anys ha anat silenciant. Amenaçat per l’esquerra primer i perseguit per la dreta després, Pepe el Carinyo és el símbol d’un món que s’acaba i de la partida que tants valencians van perdre ofegats entre dos bàndols.

Per què no coneixem una miqueta més aquest joc de pilota valenciana? Una modalitat:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Pilota_a_raspall

Cazarabet conversa amb Víctor Labrado:

- Víctor, va ser escrita la novel·la  No mataràs pensant en la supervivència davant la no-llibertat?
Només fins a un cert punt. Perquè com a supervivència no podem parlar precisament d’èxit. El protagonista sobreviu un període de temps molt breu. La seua rebel·lia, precisament, li costa la vida. Les autoritats del moment podien assegurar-se la destrucció dels (pocs) rebels que se’ls oposaven.

- En què t’inspires per escriure sobre la vida d’aquest home de la pilota que després corre com una pilota o un conill per no ésser empresonat?
En la memòria popular. En el record que havia deixat Pepe el Carinyo entre la gent de la Safor. Una memòria i uns records que, pel pas del temps, ja es trobaven prou deteriorats i que podien desaparèixer.

- Centres la trama damunt d’un personatge, en Pepe el Carinyo de Rafelcofer, un jugador de raspall i quelcom més… Un home d’idees. Per què?
No tenia més ni millors idees que qualsevol persona normal. De fet, ell va fer la guerra i va participar en el maquis obligat per les circumstàncies, sense voluntat ni ideologia polítiques.

- Però, també a Pepe el fiques dins el context de prendre el pols a la vida del maquis, no? Fas com un embolcall damunt d’un altre, és així? Un maqui que es fa maqui sense cap voluntat, arrastrat per les circumstàncies, com tants altres…
Ell entra en relació amb els maquis perquè s’amaga a les muntanyes i allà hi coincideix. Però de fet ell és un home del món antic. Ell és més un bandoler que no un maqui. Ell no s’allunya mai del seu entorn geogràfic i social, no s’enquadra clarament en una disciplina de partit. Actua en nom propi. Es recolza en el seu prestigi personal. Viu de les seues relacions i dels seus amics, més que no d’una estructura política.

- Tot i ésser una persona admirada i molt respectada pel poble, per la gent comú, s’ha d’amagar com un conill que duu darrere el caçador i això, com bé podem llegir, no va amb el caràcter del nostre protagonista.
S’amaga i desafia. El que no fa és resignar-se a podrir-se a la presó tots els anys que els vencedors li han posat de condemna.
 

- Caràcter que escenificava pegant-hi pilotades, perseguint ell mateix la pilota per esclafar-la a la seva mà i més enllà. Per a una persona així ha de ser doble càstig veure’s ofegat per no tindre llibertat i ésser perseguit, no?
El seu caràcter decidit, i també les seues excel·lents condicions físiques, li permetien revoltar-se amb una certa eficàcia. Podia evitar la resignació.

- Ja fa uns anys que vas publicar aquest llibre, però algunes de les coses que contes encara fa que molts lectors es facin preguntes respecte d’on comença la ficció i on acaba. Què ens pots dir?
Per part meua, com a autor, jo no hi he introduït gens de ficció. Em base en la memòria popular i en alguns documents escrits; per tant, no sempre puc garantir l’exactitud dels records. La memòria, col·lectiva o individual, sempre és aproximada. Els documents escrits van plens d’inexactituds. Jo he sigut fidel a la documentació oral i escrita que he trobat.
És evident que no he aconseguit una biografia completa i precisa de Pepe el Carinyo. Això no es podia fer. Ni calia, perquè tan important com la seua aventura vital era, per a mi, la percepció que n’havia tingut la seua gent, els seus contemporanis, els que no s’atrevien a rebel·lar-se i, per això mateix, l’admiraven. M’interessava tant l’heroi com la societat que el feia possible.

- Per exemple, el Carinyo, malnom de Pepe, va ésser l’últim maqui del País Valencià?
Crec que no. Un dels últims, però no l’últim.

- Si no t’inventes res dels fets, podríem dir que la novel·la és de no-ficció i que hi ha un treball de documentació periodístic molt important, no? Segurament la memòria oral ha jugat un important treball, què ens en pots dir?
M’hi he dedicat al llarg d’onze anys. Amb moltes interrupcions. De fet, vaig abandonar el llibre un parell de vegades i després el vaig reprendre. Vull dir que la informació m’arribava tan a poc a poc, amb tantes dificultats, que no hi veia manera de fer-ne un llibre.

- És, per tant, una novel·la vinculada, i molt, a la tasca del maquis i a la recuperació de la Memòria Històrica, no?
Sí. I a tot un món antic que ha desaparegut, totalment o en part: la gent de la muntanya, la vida al carrer, la pilota...

- És aquesta, crec, una novel·la que fa homenatge a la llibertat o a la lluita per ella, però si som més pragmàtics també a la pilota valenciana i al joc del raspall, no? Què creus que significa el joc de pilota valenciana per als valencians i valencianes?
Era tota una institució social. Una part de la vida col·lectiva dels valencians s’articulava al voltant del joc de pilota. Un bon jugador era respectat com un heroi.

- Jo ho veig com quelcom reivindicatiu nostre, com la llengua.Com ho veus?
De fet, en general, la llengua ha resistit millor on el joc de pilota també s’ha conservat millor. Certament, entre una cosa i altra no hi ha una relació de causa i conseqüència. És que tot el fet cultural valencià es troba amenaçat, en conjunt.

- Jo veig el protagonista com un home que no té sortida, pacifista, molt idealista, però que, en un moment determinat, no li queda altra que marxar a la muntanya i agafar les armes, no?
No crec que fóra un idealista. Pacifista? Supose que tan pacífic com qualsevol persona normal i corrent.

-Tot i que sempre hi haurà persones que et diran que sí que hi ha sortida, clar, és molt relatiu…
És molt relatiu.

- Víctor, ens pots fer cinc cèntims d’allò en què estàs treballant en l’actualitat?
He acabat amb No mataràs, una trilogia sobre la postguerra. El concepte “trilogia” té una certa utilitat. Actua com una mesura, com un límit a l’obsessió. Quan has escrit tres llibres sobre un mateix tema, o sobre una mateixa època, ja n’hi ha prou. Escrius sobre una altra cosa. Una cosa que siga radicalment diferent. Ara, entre diverses possibilitats, se m’imposa la mar com a material narratiu. Ja veurem si sóc capaç d’escriure’n alguna cosa.


 cazarabet.com/conversacon 


espai patrocinat per:



Lectures 595 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics