• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dilluns, 27 de març

La Veu del País Valencià

Cazarabet

publicitat

Dimecres, 8.2.2017 00h00

Cazarabet conversa amb... Josep Màrius Climent i Prats


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant


El treball esclau durant el franquisme

Aquest llibre se centra en el treball al qual foren abocats els veïns de la Vall d’Albaida entre 1938-1947 i ens el mostra gràcies al treball minuciós de Josep Màrius Climent i Prats.

És un llibre editat pel Departament de Publicacions de la Universitat de València, dins de la Matèria de Història Contemporània.

En Climent s’apropa a un dels aspectes menys coneguts de la postguerra i de la repressió franquista: el cas dels sistemes penitenciaris i el treball forçat.

Allò que ens explica el llibre:

Un aspecte poc conegut de la repressió franquista al País Valencià fou el sistema penitenciari i el treball forçat. Es fa necessari aprofundir en l'estudi de l'origen i significació dels camps de concentració que van establir els militars franquistes durant la Guerra Civil i en la immediata postguerra, esbrinant els mètodes que van emprar i els objectius polítics i militars que perseguien. En aquest marc teòric s'insereix el present estudi sobre l'impacte del treball forçat a la Vall d'Albaida, que aborda el procés d'institucionalització dels “espais punitius” que va organitzar el franquisme per controlar, aprofitar i “reeducar” l'enorme massa de presoners de guerra que arribaren a capturar durant el conflicte. Es tracta d'una contribució historiogràfica amb una important dimensió cívica: rescatar de l'oblit les víctimes d'aquesta forma de violència política.

L’autor, en Josep Màrius Climent i Prats:

Aquest llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de València i professor de Geografia i Història d’Ensenyament Secundari ha centrat la seva tasca com a investigador en la repressió franquista dels soldats valencians de l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil i en la postguerra. També ha estat intervingut en jornades i congressos a nivell estatal i internacional. Les seves ponències han versat sobre institucions punitives o violència política en el segle XX, amb comunicacions i articles com “Individuos que están cumpliendo un correctivo o cuantificar las víctimas del franquismo” , “Enfermedad, muerte y resistencia en los batallones de trabajadores según el Tribunal de Cuentas”(Universidad de Castilla la Mancha) o el “27 Batallón Disciplinado de Soldados Trabajadores, 1940-1942. Violencia Política y control social sobre los vencidos de la Guerra Civil Española (Hispania Nona, 2016)
 

Cazarabet conversa con Josep Màrius Climent i Prats:

-Josep Màrius, com és que el treball forçat i esclau dels presos del franquisme ha sigut un tema poc investigat?

-Fins a cert punt és lògic que la historiografia centrara els seus esforços a quantificar i estudiar l’impacte de la legislació repressora que va anar articulant el franquisme des del colp d’estat que va provocar la guerra, amb milers d’execucions extrajudicials o com a conseqüència de les sentències dels tribunals militars, amb les detencions i empresonaments massius o la creació de jurisdiccions especials que estengueren quantitativament o qualitativa la violència durant la postguerra: Llei de Responsabilitats Polítiques, de Repressió de la Maçoneria i Comunisme, De Seguretat de l’Estat… La vessant de l’internament en camps de concentració i batallons de treballadors a penes s’anomenava o, en el cas dels batallons, no s’abordava o es feia com un annex de l’estudi sobre les presons i la política carcerària. No ha sigut fins a l’inici del present segle, amb la fita que va suposar el congrés celebrat a Barcelona el 2002 sobre camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra i en la postguerra, quan ha hi hagut una veritable clarificació conceptual que individualitzara el treball forçat com una aresta més, realment important, essencial – m’atreviria a afirmar−, de la repressió que el franquisme va desplegar per a guanyar la guerra, primer, i per a imposar-se i consolidar-se durant la postguerra, després. Actualment ja hi ha una bibliografia específica fruit dels esforços d’historiadors que han investigat a fons el món concentracionari i dels treballs forçats a diverses àrees geogràfiques de l´Estat, amb estudis monogràfics sobre la utilització de presoners de guerra com a mà d’obra semiesclava a Andalusia, Catalunya, Navarra, el País Basc o, acabat de publicar, a Castella i Lleó. Últimament, comença a incidir-se no només en el valor econòmic aportat pels treballadors forçats a costa de la seua salut, sinó també l´impacte sobre l’entorn familiar i local de les víctimes; cosa que ens apropa a una dimensió més realista del significat històric d’aquesta forma de repressió, on podríem incloure les últimes recerques sobre la província de Toledo o aquesta al voltant de la comarca valenciana de la Vall d´Albaida.

-En qui t’has fixa’t, si és que ho has fet, per a investigar, estudiar i documentar-te sobre aquesta qüestió i després escriure aquest llibre?

-Vaig començar realment el 2010 quan, al mes de març, vaig llegir la noticia en un diari que la documentació del Tribunal de Comptes que fiscalitzava els camps de concentració i els batallons de treballadors dependents de l´exèrcit franquista quedava a disposició dels investigadors a l´Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. Dues setmanes després, jo era allà consultant altes i baixes del batalló on va ser internat el meu iaio i també del batalló del pare d´un amic. Aquest interès, en realitat, venia de molt abans, de finals dels anys noranta, quan vaig decidir entrevistar els avis i un extreballador forçós del meu poble. El potencial de les fonts documentals, el suport acadèmic i la producció historiogràfica sobre la comarca del professor Antonio Calzado; l´existència d’alguns estudis monogràfics sobre camps de concentració i el treball forçat, per a Navarra o Andalusia, resultaren decisius quant a la metodologia i la contextualització històrica a l´hora de començar. Comprovar que a diferents àmbits acadèmics es valoraven els resultats parcials de la meua recerca va ser un bon incentiu per a seguir: l´aportació d’algunes comunicacions a congressos internacionals, així com l´accés als debats historiogràfics existents sobre conceptes com repressió, violència i control social em van fer acabar de decidir-me a escriure aquest estudi sobre l´impacte del treball forçat en un àmbit local i rural que va ser guardonat el 2015 amb el Premi Joan Coromines d´Investigació convocat per la Societat Coral el Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València.   

-Per què et fixes en la població de la Vall d’Albaida per tal d’escriure aquest llibre?

-Sóc d´un petit poble d´aquesta comarca, però sobretot sóc nét de la Guerra Civil i d’expresoner d’un batalló de treballadors forçats durant la postguerra, a qui a penes vaig conèixer, però de qui conserve el record d´una persona alegre i afable que procurava passar bones estones amb el seu nét. Aquest interés personal en aclarir què havia passat amb els meus avantpassats portava implícita la necessitat de contextualitzar aquets fets a nivell comarcal, més encara, quan a la Vall d´Albaida hi havia una important i sòlida historiografia comarcal, així com una microhistòria local sobre els períodes republicà, bèl·lic i franquista. Tanmateix, cap referent sobre l´impacte dels batallons de treballadors al País Valencià. Amb aquestes premisses vaig començar a recórrer els municipis de la Vall i a observar que el treball forçós de presoners de guerra i desafectes al règim de Franco podia haver afectat centenars de persones en un conjunt de municipis que en 1939 a penes sobrepassava els 50.000 habitants, a una comarca políticament caracteritzada per una hegemonia carlina i social catòlica durant els períodes monàrquic i republicà.
 

-Són molts els valencians presos, però també represaliats que van fer treballs forçats. Què ha de fer una família que vulga obrir la vida i el record del seu pare, avi, oncle, etc., investigant al voltant d´aquest periple?

-Carregar-se de paciència i determinació. En primer lloc, que acudisca a l´arxiu del seu municipi per tal de veure què hi ha sobre el seu familiar en el fons de quintes, que pot ser es conserve, o no, i que demane pels allistaments que es van realitzar en 1940. També pot consultar a la xarxa el portal PARES del Ministeri de Cultura, on hi ha el fons de víctimes de la Guerra Civil i represaliats pel franquisme, que va actualitzant-se constantment amb les aportacions de la historiografia i de les associacions de recuperació de la memòria històrica, que a més publiquen a la xarxa llistats de víctimes de la repressió. Si no hi és, es pot adreçar al Centro Documental de la Memòria Histórica de Salamanca, on hi ha el major fons documental sobre la repressió franquista, per si apareguera entre els tres milions de fitxes que hi conté. Si apareix el nom del familiar, pot demanar la documentació a l´arxiu que podrà contenir més o menys informació. Seguidament, si sap o sospita que va ser internat en un camp de concentració i/o va passar per un batalló de treballadors, cal que s´adrece, indefectiblement, als índex onomàstics que hi ha a la xarxa de l´Arxiu General Militar de Guadalajara. Allà es troben els fons de batallons disciplinaris de soldats treballadors i de treballadors penats. No hi són tots el que hi passaren per aquestes institucions punitives, i en no pocs casos la documentació conservada és escassa. Tanmateix, el que hi ha, allà està, ja que podem trobar informació de la víctima entre 1937 i 1948. Si el treballador forçat està acomplint sentència, el consell de guerra cal buscar-lo a l´Arxiu Històric de Defensa, a Madrid; si, a més, el presoner “desafecte” va patir alguna represàlia o càstig mentre era al batalló, hi ha un fons documental de “justícia” de la Inspecció de Camps de Concentració a l´Arxiu General Militar de Segòvia. Si l´internat va pertànyer a l´Esquadra o a les Forces Aèries Republicanes, s’haurà d’adreçar a l’Arxiu de la Marina de Viso del Marques (Ciudad Real) i a Villaviciosa de Odón (Madrid), respectivament. Si hi va servir a l’exèrcit de terra, s’haurà d’adreçar a l’Arxiu General Militar d´Àvila.

-Per exemple, com vas estructurar el treball que vas dur a terme a la Vall d´Albaida? Com vas establir la metodologia de treball?

-Primer que res, vaig acotar l’objecte de l’estudi: els soldats cridats a files durant la guerra de les quintes de 1936 al 1941, ja que aquest col·lectiu va ser objecte d´una revisió i depuració política específica per part del franquisme a principis de 1940, i en la majoria dels municipis la documentació generada per aquestes operacions d’allistament hi era. Per tant, vaig realitzar una tasca inicial d´identificació de les possibles víctimes a partir dels arxius locals, on també vaig consultar la correspondència de l’època. Tot seguit vaig haver d’acarar aquests llistats amb les bases de dades del fons de Batallons de Treball de l´Arxiu Militar de Guadalajara. Seguidament, em vaig dedicar a buscar víctimes o familiars d’aquestes que volgueren deixar el seu testimoniatge directe o transmès; informació que vaig contrastar amb la consulta de l’Arxiu Militar d’Àvila i la Documentació del Tribunal de Comptes, dipositada Salamanca, documentació que també em va servir per a conèixer amb profunditat el funcionament intern d´aquestes unitats punitives dependents de l´exèrcit franquista, essencials per explicar tant els objectius econòmics i polítics que amb elles es perseguien, com l´impacte directe i les conseqüències de tota mena que van arribar a tenir sobre els presoners.

-No tots eren soldats presos els que eren condemnats als treballs forçats, oi? Pregunto això perquè als represaliats també els tocava…

-Hi va haver presos polítics detinguts en els primer dies de la guerra que van ser obligats a treballar per als rebels; quan es va sistematitzar la repressió, es va donar cobertura legal a l´explotació laboral de presos polítics i presoners de guerra a partir de maig de 1937. Finalment, el franquisme va organitzar dues vies a partir de 1938, distingint entre els presoners de guerra que explotava a través dels batallons de treballadors militaritzats i els presos sentenciats pels tribunals militars que treballaven per a rebaixar pena, segons els paràmetres establerts pel Patronato de Redención de Penas por el Trabajo ideat pel jesuïta Agustín Pérez del Pulgar, que depenia del Ministeri de Justícia. 

 -Batallons disciplinaris, batallons de treball… En què es diferenciaven? Quins trets tenien o on estava establerta la diferenciació ?

-En realitat són diferents noms per a un mateix objectiu, excloure i “reeducar” els considerats enemics de la Nueva España a través del càstig polític que significava el treball forçat per treure’n un profit econòmic i aconseguir-ne, al mateix temps un altre de polític: la submissió dels combatents republicans al nou règim, a través de la seua regeneració pel treball. El març de 1937 es van crear els batallons de treballadors a partir dels presoners de guerra republicans cobrats als diferents fronts i internats en camps de concentració de l´exèrcit franquista; com els militars rebels no se´n refiaven de bona part dels presoners a l´hora d´incorporar-los a les seus files, els considerats Desafectos o Dudosos van ser obligats a treballar debades en els fronts de guerra i a la rereguarda en tota mena d´obres i serveis considerats estratègics o necessaris per a l´exèrcit en campanya o per a les noves autoritats civils imposades en el seu avanç. Prop de 100.000 presoners, podem pensar que milers d´ells valencians, van passar per aquests batallons durant la guerra. Unes unitats punitives formades per uns 600 presoners, dividits en quatre companyies. Sovint, la quarta estava integrada per especialistes en diferents oficis com paletes, fusters o electricistes. Els bons resultats econòmics van portar a la creació de batallons d´especialistes, com els de miners o de recuperació automobilística. Acabada la contesa, es va produir una reorganització de l´exèrcit franquista que va suposar la recomposició i fusió del sistema d´internament dels presoners de guerra: dels més de 100 camps de concentració, es va passar en 1940, realitzada la classificació de tots ells, a tres grans dipòsits de presoners situats a Madrid, Rota i Reus, mentre que els batallons de treballadors es van transformar en batallons disciplinaris de soldats treballadors on serien destinats, fins el 1942, els mossos nascuts entre 1915 i 1920 considerats desafectos per les caixes de reclutes, a partir de les classificacions polítiques aportades per les comissions locals establertes en cada municipi. Durant l´any que es va allargar aquest procés es van crear els denominats Batallons Disciplinaris de Treballadors, on es va enviar presos governatius, pròfugs o retornats de l’estranger on també es va internar els castigats per al Fiscalía de Tasas, creada per a perseguir l´estraperlo. Finalment, en 1941, es van constituir els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors Penats, per a aquells mossos d´aquestes mateixes quintes que estaven en règim de llibertat condicional i vigilada en espera de judici o que havien rebut condemnes de fins a 12 anys de presó. Ara bé, per aquests batallons acabaran passant bona part dels condemnats pels tribunals militars en edat militar, i per això la seua presència es pot comprovar fins a 1948, quan es va derogar l´estat de guerra, vigent des de juliol de 1936. Així, el franquisme, a través del reclutament, va poder realitzar una depuració massiva de la societat, ja que tothom que havia estat cridat per l’exèrcit republicà va haver de demostrar la seua afecció a la Nueva España de Franco i els classificats de desafectes de les quintes anteriors a 1936 van estar internats durant mesos en aquestes unitats punitives militaritzades entre 1940 i 1941. Segons els últims estudis, sumant totes les modalitats existents és molt probable que al voltant de 200.000 persones patiren, finalment, la tortura i la humiliant experiència del treball forçat durant la guerra i la llarga postguerra.

Els militars rebels van sotmetre els presoners a un règim de treball que per ser obligatori i gratuït era assimilable, semblant, si més no així era percebut per les víctimes, amb les condicions pròpies de l´esclavitud, d´ací el títol del llibre. La historiografia més recent considera més adient i precís conceptualment referir-se´n com treball forçat o captiu, degut al fet que no existia una propietat efectiva i legal sobre presos o presoners. Tanmateix, la situació no oferia alternativa per al presoner que havia de treballar coaccionat per les armes; el tracte versemblantment deshumanitzat a què bona part d´ells van ser sotmesos, el menyspreu i la humiliació per les seues persones com a mètodes de sotmetiment; la posició dels mateixos capturadors com a “amos” absoluts sobre uns captius a qui consideraven part del botí de guerra, amuntegats i maltractats en camps de concentració i en unitats militaritzades, on el treball era un càstig, que no una forma de guanyar-se la vida, em fa pensar, si no en l’esclavitud, en una situació molt realment propera.

-La veritat és que es van reconstruir moltes coses malmeses per la guerra o es van fer obres de nou gràcies a la suor, llàgrimes, esforç i sang d’aquests treballadors, oi? Què ens pots explicar sobre el teu estudi i els llocs on van treballar-hi?

El llibre inclou un estudi sobre un batalló del Camp de Gibraltar on, sense sentència ni condemna, penaren desenes de valencians. Només en aquest batalló vaig identificar mig centenar de  morts i unes setanta de persones que en tornaren amb alguna discapacitat o malaltia greu adquirida mentre es dedicaven a fortificar l´Estret, on hi hauria destinats un total de quinze d´aquestes unitats militaritzades de treball forçat.
Trobarem valldalbaidins en tasques de recuperació de material militar obligats a cavar trinxeres en les zones del fronts de combat i a manipular explosius en la postguerra, o  transportant i instal·lant artilleria de gran calibre a l´Estret. Però, també, desenrunant Belxite, Terol i altres poblacions devastades per la guerra; reconstruint ponts a Girona, o en obres de reparació del Port de València. Tot i això, la majoria d’ells van ser destinats a tasques de construcció de noves infraestructures i altres treballs que resultaren realment barates a l’estat franquista i que hui continuen essent vies de comunicació i eines de desenvolupament locals i regionals. Parle de construcció i ampliació del Ferrocarril, com la línia Castejón-Soria; aeroports, com els de Lavacolla a Santiago de Compostel.la o Sondika a Bilbao; treballs que obrin camins i pistes forestals a l´Estret, o construint carreteres a Mallorca, Gran Canària o les que connectaven al Pirineu de Navarra diferents valls -entre elles i amb Pamplona- en el marc del Pla de Fortificació del Pirineu, com han estudiat Fernando Mendiola i Edurne Beaumont o Àngel Organero. Allà va estar destinat un batalló de valencians durant més d’un any, construint la carretera d’Irurita a Artesiaga. Però els presoners van ser emprats per a tot tipus de treballs, més enllà de les necessitats militars, com els batallons miners, a Salamanca o Còrdova, que treballaven en les obres de construcció del Canal del Bajo Guadalquivir, a Sevilla; en l’embassament com el de La Cuerda en Sòria; desbrossant terrenys per a fer conreables desenes d’hectàrees a Marroc, on també hi treballaren alguns batallons dessecant zones de marjal infestades de paludisme per a poder construir-hi l’aeròdrom militar de Larraix o bastint el que hui continua estant l’infamant mausoleu per a les víctimes que homenatja i guarda la memòria del dictador, així com de principal fundador i líder del partit feixista a Espanya.

-Però allò més trist és que moltes empreses privades es van aprofitar d’aquest treball de manera miserable. Què ens en pots dir?

-Cal dir que la majoria del treballs, en el cas dels batallons de treball forçat, objecte d’aquest estudi, es van fer sota la direcció i la responsabilitat de l’exèrcit en tractar-se d’unitats militaritzades de caràcter punitiu on internaven els considerats desafectes al règim en edat militar. Això no vol dir que una part d´ells no acabara treballant per a empreses públiques o privades militaritzades durant la guerra per la seua consideració d´estratègiques pels franquistes que podia abraçar des de la fabricació d´armes, indústries metal·lúrgiques o químiques com ha estudiat Juan Carlos García-Funes per a Castella i Lleó. Les empreses es van nodrir molt més de mà d’obra captiva que proporcionava el Patronato de Redención de Penas de Nuestra Señora de la Merced on els presos i també presoners dels batallons de penats rebaixaven el temps de condemna amb dies de treball als destacaments penals i les colònies penitenciàries militaritzades. Així, es van construir obres i infraestructures com canals de reg o embassaments on he trobat valldalbaidins treballant en el Canal del Bajo Guadalquivir en 1945 o a l´embassament del Cenajo, a Murcia, en 1952. RENFE se´n va aprofitar del treball forçat dels presoners polítics dels batallons, directament, o a través  d´empreses subcontractades. En el cas de les empreses havien de pagar el salari d´un obrer lliure que s´ingressava en un compte del Banc d´Espanya que controlava Luís Carrero Blanco, que podia oscil·lar entre les 10 i les 16 pessetes diàries, mentre, el presoner, com que, teòricament, estava realitzant el servei militar o redimia pena no en veia ni una, o quasi res. Era un bon negoci, per a tots dos: les empreses comptaven amb mà d´obra captiva i vigilada, sotmesa a disciplina militar que es podia utilitzar per a realitzar els treballs més durs i perillosos, i l´Estat en treia un bon benefici donat que el cost alimentari del presoners va oscil·lar entre 1´65 i 2´50 pessetes, entre 1938 i 1942, -mai va arribar a superar les 4´50, després-, que resultava del tot insuficient, atés el treball que realitzaven els presoners, tal com reconeixien els mateixos empresaris o els oficials de l´exèrcit quan realitzaven tasques d´inspecció.  A través de la redempció de penes passaren uns 28.000 pressos polítics que van treballar per a Dragados, Agromán, Huarte, San Román, Obrascon i moltes altres empreses que foren absorbides o formen part de les que cotitzen en  l´IBEX 35. 
 

-Parla´ns dels presos i represaliats de la Vall d´Albaida que van passar per aquesta situació: la d’haver de fer treballs forçats.

Aproximadament la meitat dels que he pogut identificar eren desafectes;  és a dir, provenien de les caixes de recluta en la postguerra. L´altra meitat havien passat per consell de guerra o estaven en llibertat provisional o vigilada. En el primer cas, la causa d´aquesta classificació es devia al fet que molts d´ells van ser voluntaris de les columnes milicianes durant el primer semestre de 1936, o havien estat sotsoficials de l’exèrcit republicà. Ara bé, a través de la recerca he pogut constatar el caràcter versemblantment arbitrari que presidiren les classificacions polítiques que es realitzaven en cada localitat pels veïns falangistes dels classificats, ja que a la Vall d´Albaida la majoria dels 34 municipis eren menors de 1.000 habitants, on no hi havia ni Guàrdia Civil ni comandant militar. He comprovat com voluntaris, sotsoficials i membres de les forces d´ordre públic de la República es van poder lliurar del Batalló de Treball mentre que soldats forçosos de l´exèrcit republicà van passar per aquesta amarga experiència. Aquest procés deixava en mans de comissions locals, formades per l´alcalde, un falangista i un excombatent de l´exèrcit franquista, la sort dels seus veïns, segons els avals, les influències, que es pogueren aportar i la voluntat dels seus components envers el classificat. El sistema franquista de depuració de l´exèrcit republicà possibilitava que la classificació política dels mossos esdevinguera, en realitat, un joc pervers de tràfec d´influències i pressions que va escampar el terror i la por entre la població. Al mateix temps, es procedia a reconstituir el sistema caciquista de preguerra quan es va establir o refer xarxes d´agraïts i partidaris dels nous o vells poders locals mitjançant el favor que significava la classificació d´afecte o indiferent que lliurava el mosso del treball forçat, en unes comunitats majoritàriament agrícoles i rurals on tots es coneixien. Els qui integraren els batallons de penats, segons la sentència, a mesura que passe el temps i el règim se senta més fort -o més pressionat pels esdeveniments internacionals- aniran commutant penes i els presoners eixiran dels batallons a través dels diversos “indults” del Caudillo, entre 1943 i 1946, excepte els que s´atreviren a desafiar el règim fugint del batalló, als quals se’ls va allargar el temps d´internament o van ser morts.

El franquisme fou com un règim que es va imposar amb les armes que sostenien una legislació que permetia menystenir i tractar com a inferiors els considerats enemics, destruint així els principis d´igualtat jurídica característica de la democràcia; transformant les lleis en marcs per a afavorir el crim en lloc d´evitar-lo, creant una Nueva España, on les lleis sancionaven la barbàrie i promovien l´odi entre ciutadans, com a mitjans per a imposar una dictadura de classe.

-Molts presos i represaliats que en un principi estaven condemnats a mort van veure commutada la seva pena per anys i anys de treballs forçats que, després, anaven essent reduïts. Em refereixo als anys de pena, però de moment, ja els tocava… Què ens pots comentar i reflexionar?

-Els condemnats a mort no anaven a batallons. Si els commutaven la pena era per 30 anys de presó i allà romanien fins que arribava l’indult. Malgrat tot, he trobat casos de condemnats a penes d’entre vint i trenta anys que engrossiren els batallons de penats, on alguns arribaren a redimir pena, qüestions en què cal seguir incidint amb recerques especifiques que aprofundisquen en aquesta vessant de l´internament.

-Normalment les condicions de vida dels camps de treball eren ben fotudes: moltes hores de treball dur i amb males condicions, el menjar poc i mal cuinat, l’aigua no sempre en un estat salubre, les condicions higièniques no eren gens bones, les malalties de tota mena i que acabaven fent-se cròniques, desnodrits… Comenta’ns.

-Els testimoniatges orals i escrits que ens han deixat els presoners o les seus famílies arriben a ser esborronadors. La llarga postguerra va ser una època presidida per l’escassetat i carestia dels productes de primera necessitat a causa del desastre econòmic provocat per la dictadura. L’escassa alimentació i la corrupció de l’exèrcit agreujà encara més la situació d’uns presoners als quals es considerava poc més que part del botí de guerra. Els comandaments responsables de la vigilància sovint traficaven amb el menjar i la roba de les víctimes de la repressió. Aquest treballadors forçats, sotmesos a un règim de semiesclavitud, van sobreviure, en no pocs casos, gràcies a la solidaritat dels veïns de les poblacions amb qui tenien contacte o establiren relació mentre treballaven; perquè tractaren d’apaivagar la fam a què els sotmetien caçant, pescant o furtant el menjar que podien, arriscant sovint la pròpia vida. Ara bé, van ser les famílies, el suport material i moral fonamentals, enviant-los menjar, sabó o els diners que tenien o que no tenien. Les famílies dels presoners van esdevenir les víctimes indirectes i oblidades, més encara que els treballadors forçats, d’aquesta vessant de la repressió franquista. Alguns hagueren de vendre camps, o el poc que tenien, endeutar-se, passar fam: “Ens ho llevàvem de la boca perquè menjara ell”, m’ha reconegut algun dels testimoniatges. Els presoners van passar de ser el suport econòmic principal de moltes cases dedicades al feixuc treball de la terra de secà o en llargues i mal pagades jornades de fàbrica tèxtil, la manufactura de l´espardenya o el vidre, a esdevenir una càrrega per a unes famílies empobrides a causa de la guerra. La família i les xarxes de solidaritat local van possibilitar la supervivència de molts presoners, a més de ser el seu suport anímic en la mesura que van possibilitar el retorn dels seus familiar per la pressió constant sobre els membres de les comissions locals perquè els canviaren la classificació. D’altra banda, hi havia presoners que deixaven pares majors, pobres i malalts a casa, altres estaven casats i ja eren pares que van perdre el dret a pròrroga. Pots imaginar-te el patiment d´uns i d´altres. Alguns perderen els pares mentre eren al batalló; desenes d’ells tornaren malalts o amb alguna discapacitat i alguns moriren a causa de les condicions de vida i treball a què els tenien sotmesos o com a càstig per haver intentat fugir d´aquella tortura.

De fet, escoltant i llegint el testimoniatge de les víctimes, analitzant la documentació que deixaren els perpetradors i executors de la repressió es veu com la dictadura va fixar com a objectiu primordial destruir els qui havien gosat plantar cara als militars rebels, els qui havien lluitat perquè els treballadors aconseguiren tenir alguns drets, rebaixant el treball dels obrers a la categoria de tortura humiliant, sotmetent els desafectes i dubtosos a una explotació laboral descarada, per tal de castigar políticament els militants demòcrates, alliçonar els tebis i escampar la por entre els vençuts. Amb la violència dels treballs forçats es va buscar la submissió d´aquests als vencedors, que l’Església catòlica justificava i legitimava com la penitència redemptora per a aconseguir l’expiació del mal causat, pels pecats comesos contra la religió i l´Espanya tradicional; com a mètode de reeducació, de regeneració política i moral adient per a guarir els defectes de la malaltia que significaven les seues ideologies equivocades  a través del treball forçat com a premisa necessària i adient per a poder formar part de l´Espanya nacionalcatòlica.

-És aquest llibre teu un llibre que creus que pot inspirar altres treballs d´investigació semblants sobre l´esclavisme durant la postguerra i dictadura?

-Espere que atraga l’interès d´altres investigadors del franquisme i que siga un punt de partida per a altres recerques de caràcter local o comarcal al País Valencià que criden l´atenció de la societat cap a aquesta forma de violència sobre els que, en paraules dels repressors, no havien comés cap acte o fet delictiu. En el llibre he incidit en el tractament de les fonts, així com en remarcar l’àmplia tipologia de dificultats i complicacions que encara persisteixen en l’estudi de la violència franquista, qüestions que els nous governs que des de 2015 hi ha a les institucions valencianes haurien de tenir en compte recolzant la tasca dels investigadors, mostrant-se sensibles a la demanda de les famílies que vulguen saber què va passar amb els seus avantpassats durant la guerra i en la postguerra; encapçalant iniciatives que demostren polítiques públiques i democràtiques de la memòria, tendents a exhumar la veritat dels fets així com a fer justícia amb les víctimes valencianes que reparen el mal causat per la dictadura, però també l’oblit i l’anorreament perpetrats per l’actual democràcia. A hores d’ara, fills i familiars de víctimes es neguen a parlar perquè encara persisteix la por o l’estigma d’alguna culpabilitat atribuïda només pel fet d’haver patit la repressió.   

-Amic, ets un treballador i investigador infatigable. Ens pots fer cinc cèntims d’allò en què estàs treballant ara?

-No tant. Aquesta és, sens dubte, la pregunta més difícil de contestar. Algun projecte hi ha per a seguir amb la recerca dins l’àmbit comarcal o, potser, més enllà. El temps i els mitjans disponibles diran.
 


espai patrocinat per:



Lectures 729 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics