• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Diumenge, 26 de març

La Veu del País Valencià

Cazarabet

publicitat

Diumenge, 5.3.2017 00h00

Cazarabet «La filla esborrada»


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant



Una novel·la intensa i plena de personatges ambientada dins la dura postguerra

Aquesta novel·la l’edita Capital Books que forma part del grup Angle Editorial

La sinopsi d’aquest llibre sobre la postguerra :

Tots els personatges de La filla esborrada amaguen secrets, com si aquell hivern de 1945, en la duríssima postguerra espanyola, aquesta fos l’única manera de viure i sobreviure. Uns, com la Laura, per la vergonya d’haver sofert un trauma i imaginar obstinadament la seva venjança; altres, com el Gabriel, per la lluita antifranquista que el fa viure ocult en les muntanyes amb un grup de maquis.

 Ella és una joveneta que somia encara històries de pirates i princeses; ell, un home que ha sobreviscut a cinc anys de guerra. Viuran una història d’amor en temps difícils, marcada per secrets que duraran dècades.
 

Margarida Aritzeta - Foto: http://margaridaaritzeta.blogspot.com.es/

L’autora, Margarida Aritzeta:

Nascuda a Valls el 1953, és escriptora i professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili. Ha obtingut el premi Víctor Català de narrativa i el Sant Joan de novel·la. Ha publicat nombroses novel·les, entre les quals, darrerament, El verí (Cossetània 2002), La maleta sarda(2010), El Gorg Negre (2012) i El pou dels maquis (Cossetània 2013).
 

Cazarabet conversa amb Margarida Aritzeta:

-Margarida, tot i ser novel·la de ficció sempre hi ha molts trets en els personatges i en la trama que has vist o viscut de manera directa o indirecta, però que són reals. Què ens pots dir en aquesta contalla teua?
A "la filla esborrada" els protagonistes es basen en persones reals i en fets que van passar de veritat. Tinc poca informació, però, de les persones que els han servit de model, perquè vénen de dues històries silenciades, amagades. Per això i per la delicadesa i brutalitat dels fets que s'expliquen he decidit crear personatges amb noms diferents. D'aquesta manera he pogut introduir escenes i situacions totalment inventades.

-No sé, amiga, és que note que hi ha molt d’allò que has vist i que ací et limites a descriure amb precisió, però amb molt de respecte amb la situació, els personatges..., ets elegant amb una realitat que transformes…
Sí, és un món que quasi que vaig conèixer, perquè és de pocs anys abans de néixer jo. Respecto molt el que viuen els personatges perquè la postguerra va ser molt dura i perquè moltes de les històries que ens han explicat han estat tergiversades o són directament falses. Intento posar-me a la seva pell i comprendre.

-Podríem dir que és una novel·la de Memòria Històrica?
Sí que ho és. Clarament sí.

-Normalment quan s’escriu es pensa amb algú… com si volguérem fer un regal, homenatge o recordatori a algú… En qui pensaves quan escrivies  aquesta novel·la?
Tant en aquesta novel·la com en la de El pou dels maquis (aquesta surt d'una de les branques d'aquella) pensava en la generació dels meus pares, en els meus avis, que van viure amb valentia els rigors del franquisme i van tenir prou coratge per enfrontar-s'hi. En aquesta, en concret, pensava en el cas real d'una noia, família d'una amiga meva, que els seus pares van esborrar de la memòria, com si hagués mort, ja no en van parlar més, perquè se'n va anar amb un maqui a les muntanyes de León. I també pensava en un dels maquis que va estar a casa nostra el 1947: tenia 17 anys quan va anar a la guerra, la lleva del biberó, va anar a França, va fer la Guerra Mundial amb els Aliats, el van condecorar i després, quan la Guerra Mundial es va acabar, va passar la frontera per fer el maquis a Espanya, esperant que els Aliats entrarien i proclamarien la República. Aquí els van caçar com les rates i els van tractar de bandits, tot i que eren soldats...
 

-I tot ambientat en la duríssima postguerra. Tu vas nàixer un any després que es donara per acabat el racionament, l’any 1952, però la postguerra ací fou allargada molt més enllà d’aquesta data del racionament…, com ho recordes tot plegat?
Tot i que la meva família havia anat a la presó pel Consell de Guerra Sumaríssim de 1948, jo no tinc memòria que estiguessin ressentits o amargats. Em van pujar amb il·lusió, coratge i esperança, amb molta precarietat i força pobresa, però amb ganes de tirar endavant. La iaia m'explicava les històries dels maquis com qui explica contes per a nens, però quan als 5 anys vaig anar al col·legi ja no em van explicar res més. Es van preocupar, però, que jo aprengués a pensar pel meu compte. Ara em meravella el poc que tenien i el molt que em van donar.

-El dia a dia i tot allò que avui vivim amb total llibertat de moviments, ara fa uns anys era un constant d’angoixes només pel fet de contindre passions, il·lusions, neguits. Ho veus així? Com ens ho pots reflexionar?
Sí, la noia que és protagonista de la novel·la és un exemple d'això: una noia no podia anar sola pel carrer, havia d'arribar verge al matrimoni, no podia expressar en públic els seus sentiments, s'arreglaven casaments..., es vivia pel que deien els altres, tot era pecat. I si una noia quedava embarassada abans de casar-se, podia passar com a la novel·la: que la família la fes fora sense contemplacions Ara això ens sembla impensable.
Eren les dones en aquestes coses “objecte” de veure's com més lligades, vigilades…
Lligades, vigilades i culpables si un home demostrava el seu desig per elles, el seu destí era el matrimoni i això de l'amor era bonic si la noia era rica, si no, la noia havia vingut al món a treballar, servir, tenir fills i satisfer un home.

-Com ha sigut per a vos “jugar” i “retratar” tan bé tot aquest ventall de personatges, perquè aquesta és una novel·la coral?
Sí, és una novel·la coral perquè hi ha personatges de diversos bàndols i tots tenen els seus motius i les seves raons, el lector veu i escolta directament què fan i què pensen, el narrador no en jutja cap, perquè cadascú és com és i té els seus motius. La finalitat de la novel·la és comprendre i mostrar, no jutjar. Si de cas ja jutjarà el lector, segons el que pensi.



espai patrocinat per:



Lectures 813 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics