• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Ciències i lletres

publicitat

Diumenge, 25.9.2016 00h00

'El viejo flautista' i els records d'infància


Comentaris 4 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant


En un país de fábula, La tabernera del puerto, el viejo flautista, records d’infància, siringa, flauta, siringe, ocells.

En la romança, “En un país de fábula”, de la sarsuela La tabernera del puerto (1936) [1] trobem molts dels components comentats en els articles precedents: el vent i les aus, el bosc, la flauta, la solitud...
 
En un país de fábula vivía un viejo artista
Que en una flauta mágica tenía su caudal.
Tan pobre era, y tan rústico, que el mísero flautista,
Dormía en copas de árboles por falta de un hogar.

Y los pájaros de la selva le venían a despertar;
Y los pájaros de la selva le venían a despertar.
Y el viejo flautista tocaba a su vez,
Diciendo a las aves con gran altivez:

"Yo también soy un pájaro viejo
Que llenó de trinos el aire vernal;
Yo también he volado en la vida
Sin rumbo y sin nido donde emparejar.
Vosotros cantáis endechas de amor,
Yo canto amarguras de mi corazón".

Pero una noche trágica durmióse el triste abuelo,
Sobre el pomposo vertice de un árbol secular;
Y, entre un fragor horrísono cayó una luz del cielo,
Y el miserable músico durmió en la eternidad.

Ni los pájaros de la selva consiguiéronle despertar,
Ni los pájaros de la seva consiguiéronle despertar,
Las aves cantaron y el viento lloró,
El viento y las aves copiaron su voz.

 
Però, a més a més, aquesta cançó forma una part molt entranyable dels meus records d’infància.
 
EL PATI DE VEÏNAT

Perdoneu aquest parèntesi d’índole autobiogràfica en uns articles dedicats a les nimfes i les plantes, a les lletres i les ciències. Però crec que seré capaç d’explicar la raó de ser-hi.

Com passa a tants xiquets una de les coses més plaents era no anar a escola. Jo no m’atrevia a “fer fugina” però sí que m’agradava “caure malalt”; sobretot d’aqueixes malalties en les quals l’única cosa que demanava el cos era estar gitat per a poder donar una estirada o reposar després de la preceptiva extirpació d’amígdales.

Eren moments màgics, envoltat de llibres d’aventures, il·lustrats o no (Un capitán de quince años, El robinsón suizo, Rob Roy, Sandokán, La flecha negra, Aventuras de Tom Sawyer, els d’Enid Blyton...).
 

 
 O de biografies (Edison, Carlos V, Alexander Fleming [2]...)
 

O d’àlbums de cromos: Animales del mundo, Plantas del mundo, Razas humanas, Banderas, escudos, monedas, mapas...).
 

Amb tot això al meu abast, les hores passaven tan plàcides com intenses eren les vivències compartides amb els herois, els desitjos sobre ”a qui emular en ser major” o l’embadaliment per la inacabable diversitat de tot allò digne de ser conegut i estimat.

Però, sobretot, gran part del llit el recorde ocupat per tebeos d’El Capitán Trueno, un excel·lent catalitzador per a interessar-nos per la geografia, la història, l’antropologia... i per a reflexionar subtilment, “de passada”, sobre valors ètics (la justícia, la defensa del feble perseguit per ser-ho, el respecte a la dona o a les races diferents, la filantropia...), valors tan allunyats, ai!, de l’ortodòxia franquista aleshores dominant [3].

L’altre record d’aquelles forçades però tan estimades vacances era allò que podríem dir “entorn sonor”.

En aquella època, a Alacant, una gran part de les dones exercien com a mestresses, com a “amas de casa” que es dia aleshores.

En el pati de veïnat on vivíem [4], els matins s’omplien de les veus dels anuncis musicats (Cola Cao, Okal, Chupa-chupsAceitunas La Española, Norit..., de les cançons radiofòniques i de les que repetien les dones mentre feien les faenes domèstiques, ma mare entre elles [5].
 
Portada del llibre del qual va ser autora ma mare, Encarnació Giner Parodi
 
I, entre les que més cantava ma mare, recorde en particular la que iniciava l’article, la d’El viejo flautista.

Una ària que molts també recordarem associada a una de les pel·lícules més vistes del cine espanyol, l’oscaritzada Belle Epoque (1992), de Fernando Trueba, quan la canta Amàlia, la dona de Manolo (Fernando Fernan Gómez) i mare de les quatre filles que viuen amb ell, que va a visitar-los al mas on s’havien refugiat fugint de les convulsions socials del 1930.

De major em vaig assabentar d’uns altres flautistes culturalment rellevants, com el d’Hamelin, popularitzat pels germans Grimm; el príncep Tamino, portador de La flauta màgica que dóna nom a l’òpera de Mozart, o, fins i tot, de Papageno, company de Tamino i que en la seua aparició fa servir una flauta de Pan per a presentar-se i dir-nos.


Papageno: Der Vogelfänger bin ich ja stets lustig heißa hopsasa!
 
“!Jo sóc l’ocellaire sempre feliç, hola, hoplala!”


Papageno, l’ocellaire de “La flauta màgica”, a l’entrada de l’òpera de Viena

Però, tot i això, cap flautista em porta més records que aquell altre pobre, abandonat i estimat pels ocells que la tavernera Marona, la tabernera del puerto, cantava al seu local.
Sí, “El viejo flautista” i “Los pájaros de la selva”, tot emparentat, ves per on!, amb aquests articles al·lusius a la flauta de Pan o siringa, tot relacionats amb la siringe de les aus canores i als meus records d’infantesa.

Tot activat per una simple cançó.


 
[1] A qui tant admirava mon pare: s’havia llegit la biografia escrita per André Maurois, que
de jove em va animar a llegir i que conserve amb gran estima. Per una casualitat de la vida, l’hospital on ha nascut fa poc el meu nét Daniel, a Londres, ha sigut justament el St Mary’s Hospital; sí, allà on Fleming, el “sant laic” de mon pare va descobrir la penicil·lina (1928) que tantes vides havia salvat, la nostra inclosa.
[2] Sarsuela en tres actes amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw i música de Pablo Sorozábal. En l’Acte II la tavernera-soprano Marola canta la romança a què ens estem referint.
[3] Des d’ací vull retre homenatge al barceloní Víctor Mora -que tan recentment ens ha deixat (agost de 2016)-, guionista d’El Capitán Trueno, El Jabato i tants altres tebeos que ens van il·luminar la infància en aquella Espanya tan fosca (i que en tantes coses encara continua sent-ho.
[4] Hi ha persones que, tan humils com generoses, no passen a la Història malgrat els seus mèrits més que sobrats. En evocar el meu pati de veïnat, junt a la parròquia de San Pascual  dels Capuchinos d’Alacant,  he recordat el Pare Àngel de Carcaixent. Promotor d’habitatges socials en èpoques de greus mancances econòmiques, va aconseguir la col·laboració filantròpica d’arquitectes, aparelladors i caixes d’estalvis per a fer allò que ara diríem urbanitzacions, o com les illes de cases de l’Eixample barceloní, amb habitatges, tendes, tallers, patis col·lectius ben amples i, en ocasions, petits jardins vorejant l’illa de cases;fins i tot barris sencers (Ciudad de Asís, Divina Pastora...), tot d’habitatges dignes, saludables i barats per a famílies humils i nouvingudes a Alacant. Sí, hi ha gent que es mereix més homenatges que aquells que el nostre caputxí tant agraïa, l’anada dels xiquets “del pati” a besar-li la mà o el cíngol quan ens visitava per a comprovar si tot anava bé i ajudar als qui podia.
[5] Dedicat a ma mare, Encarnació Giner Parodi (1925-2015), que ens va ensenyar, a les meues germanes i a mi, a gaudir de la literatura i la música. Afeccionada a la pintura, la poesia i la narrativa, va ser autora de l’entranyable A la vora de la mar referit a les vivències infantils en el seu poble, el Campello (l’Alacantí) [el mateix poble -aleshores una partida d’Alacant- on havia nascut un dels valencians més universals, Rafael Altamira (1866-1951), jutge en el Tribunal de la Haia i candidat a Premi Nobel de la Pau].


espai patrocinat per:



Lectures 829 lectures   comentari 4 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

28 de setembre 19.17h

#1 En efecte, Batiste d'Almoines, la faena que van fer determinats religiosos a Alacant durant les èpoques més fosques, més dures, més tristes de la postguerra, va ser ben encomiable. I a l'igual que uns altres van deixar un mal, trist i agre record és bo conservar en la memòria i fer-ne lloa pública d'aquells que eixint del còmode aixopluc que els brindava el "règim" es van preocupar pels més necessitats. I canalitzar fons, recursos, dels qui més tenien i més podien pagar cap als q... Continuar llegint


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

26 de setembre 20.27h

#2 Aromes de la muntanya, cançons compartides, sabors que mai s'obliden, sí, Enric d'Alacant. Gràcies per afegir als records això d'Orito.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

26 de setembre 15.09h

Encara recorde les excursions a la cova d'Orito en el mes de maig per la festa. Es veia tota una filera de gent pujant allà. I després fer cantueso per a la casa. Tants records com els dies de no anar a escola i quedar-se al llit a descansar i llegir.


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

26 de setembre 13.28h

la lectura de l'interessant article, i sobretot la referència al Pare Àngel de Carcaixent m'ha dut el record del Para Fontoval, jesuïta, que fundà Natzaret, La Ciudad de los Muchachos, a Alacant, amb l'objectiu d'educar i atendre els xiquets d'aspecte social contrari a l'alumnat del Col·legi La Immaculada, d'on provenia. Una persona que cal mantenir el record i la memòria, si més no a Alacant.


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics