• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Ciències i lletres

publicitat

Diumenge, 16.10.2016 00h00

La bova de Venus, que de bova no tenia un pèl


Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (4 vots)
carregant Carregant


Pan, Syrinx, Brueghel el Vell, Rubens, Typha, bova, Naixement de Venus, Botticelli, Pecten jacobaeus.
 
En articles anteriors hem parlat d’un dels quadres que el flamenc Pieter Brueghel el Vell i el westfalià Peter Paul Rubens van dedicar (1616-1618) al mite de Pan i Syrinx; en concret, del que es conserva a l’Staatliche Museen de la ciutat alemanya de Kassel, a Hessen.

Una de les plantes que vam identificar al quadre és una Typha latifolia, una bova (o boga, o balca) típica d’aiguamolls no massa fons.

I, com que en aquests articles es tracta de relacionar ciències i lletres, per exemple mitologia i natura, hem optat per fer una petita desviació per a parlar de la planta.
 
 
Per exemple, de l’etimologia del fitònim. I, en fer-ho, hem comprovat com l’etimologia ens permet interpretar que un topònim sovint desconcertant, el de l’Illa de Buda, al delta de l’Ebre, significava en llatí “l’illa de les boves”.

Però, no és aquest l’únic cas de fitotopònim relacionat amb les boves.

En l’excel·lent Atles fitonímic d’Alacant [1] Juan Antonio Marco Molina [2] n’esmenta de diferents relacionats amb les Typha [3] a les comarques meridionals del País Valencià:
 
 


 
No solament a l’interior sinó que a zones costaneres podem trobar, boves ja que els aiguamolls que les acullen poden estar nodrits per aigües que flueixen o que romanen a terra endins però també que arriben a la mar, en deltes i albuferes. I la toponímia se n’ha fet ressò.
 
 
La presència d’aquestes plantes tant en aiguamolls d’interior com en els de voramar [4]no figura únicament en la toponímia sinó també en la pintura.

Del primer cas, el quadre de Brueghel el Vell i Rubens n’és un excel·lent exemple. I amb Typha més costaneres en tenim un altre, El naixement de Venus de Botticelli.
 
DE BOVES I BOVES

L’article d’avui hauria d’intitular-se, potser, “Pan i Syirinx (VI) in Brueghel i Rubens (III); les boves (II); les Typha en El naixement de Venus de Botticelli”.

Amb això es tractaria d’indicar el caràcter anastomosat, ramificat, alhora que entrecreuat i jerarquitzat d’aquesta sèrie d’articles que naveguen pel riu argumental del mite i per les seues derivacions i ramals.
 
Això no obstant n’he preferit un altre, de títol: La bova de Venus, que de bova no tenia un pèl.

Expliquem-ho.
 
 

En aquest article, enllaçarem unes boves amb unes altres.

En primer lloc, pictòricament: la que figura en el quadre de Brueghel i Rubens ens servirà de trampolí -i de comparança ambiental- amb la d’El naixement de Venus (1475-1484) , de Sandro Botticelli.
 
Nascita di Venere, de Sandro Botticelli Galleria degli Uffizi, Florència

I, en segon lloc, lingüísticament. Perquè si bova és un dels fitònims aplicable a les Typha -herbes marjalenques amb una inflorescència en forma de puro- també és el femení de l’adjectiu “bovo” en el sentit de “fava, beneït, curt d’enteniment”.

Això sí, ni la Venus mitològica ni la musa que va servir de model i que va impressionar Botticelli i molts altres pintors de l’època Simonetta Vespucci [5] no tenien res de boves: La bova de Venus, que de bova no tenia un pèl.
 
 
LA BOVA QUE VA PRESENCIAR L’ARRIBADA DE VENUS

El quadre de Botticelli representa l’arribada (que no el naixement) de la deesa Venus a un paisatge idíl·lic al·lusiu a la costa d’una illa mediterrània [6]. I ho fa a bord de la conxa agegantada d’una petxina mediterrània, d’una Pecten jacobaeus [7].

En el quadre, la deessa és impulsada per l’hàlit duplicat del ponentí vent Zèfir i del bufit de sa esposa, la nimfa de les brises Cloris o Flora, tots dos envoltats d’una pluja de roses. A la platja espera l’orai [8] Primavera, preparada per a cobrir a Venus amb un mantell. Primavera va abillada amb un vestit brodat en què destaquen unes flors, els blavets (Centaurea cyanus), pintades amb un detallisme més aïna propi de l’escola flamenca. Un cinturó de roses li cenyeix el diafragma alhora que un elegant escapulari de murta (Myrtus communis) -la planta de Venus- orna el seu coll. Als peus de Primavera floreix una mata de l’anunciadora vernal anèmona blava (Anemone blanda) i com a fons es troba un petit jardí de tarongers florits i de llorers. I, ves per on!, a l’extrem inferior esquerre es troben unes plantes que ja coneixem, les boves. ¡Voilà!
 
 
A més de ser un possible recurs pictòric per equilibrar el quadre, el fet que ara ens interessa remarcar és que s’hi mostra adequadament un dels ambients en què proliferen les boves: les vores o aigües somes de marjals i maresmes pròxims a la costa on no falta aigua durant períodes massa llargs.

Ara, una pregunta obligada des d’un punt de vista xovinista seria: I si  Botticelli haguera pintat el quadre a la platja de les Bovetes, de Dénia, on com el seu nom indica abundaven aquestes herbes i prop de la qual hi ha hagut bancals de tarongers i algun que altre llorer? O seria més aïna la complexa i rica l’Illa de Buda, al delta de l’Ebre, la candidata més adient com a receptora de la deessa de l’amor?

Bromes a banda, el fet és que pintors com Brueghel, Rubens o Botticelli reflectien amb sensibilitat i precisió no tan sols les característiques de les plantes que representaven sinó la ubicació en els ambients apropiats.

Detalls com aquests permeten albirar que la possibilitat d’establir lligams entre “ciències” i “lletres”, entre botànica, zoologia, ecologia, mitologia, lingüística i pintura, i amb moltes més formes de mirar la natura i la cultura, són més amples de lo que a priori podríem esperar.

Així que continuarem parlant-ne, de lo diví, de lo humà i de lo natural.

I obrirem noves portes a noves preguntes.

Com, per exemple: a més de servir com a indicadores d’un ambient ecològic determinat, han tingut les boves algun ús material?, han tingut cap valor simbòlic? I, si és així, quin?

Doncs igual que avui hem saltat de paraula en paraula i de pintura en pintura, en el proper article tindrem ocasió de parlar d’una altra pintura que ens dóna una certa pista sobre l’ús simbòlic de la bova.

Però això serà, millor, la propera setmana.

 
[1] Publicaciones de la Universidad de Alicante. 2004


    

















[2] A qui dedique amb molts agraïments aquest article. Juan Antonio Marco Molina és geògraf, professor d’universitat, divulgador entusiasta i persona compromesa en la salvaguarda del patrimoni natural.
 

 
[3] Tot i que la distribució dels fitònims boga i bova es correspon grosso modo amb el català oriental i l’occidental, la divisòria no és nítida i es troben molts illots lingüístics amb una o una altra denominació.
[4] Encara que no és un terme acceptat per cap diccionari dels que he pogut consultar, al migjorn valencià es fa servir voramar com a substantiu, en substitució de la locució “(a) (de) la vora de la mar”.
[5] Simonetta Vespucci va ser considerada l’ideal de bellesa per nombrosos artistes i mecenes del Renaixement italià i, com a tal, figura en nombrosos quadres de diferents pintors. Es diu que el naixement de Simonetta va esdevindre premonitòriament a Porto Venere (“port de Venus”), un poble de la Ligúria italiana. I, ara, permeteu-me uns apunts d’índole més aïna personal. De la Ligúria provenien els habitants de l’illa de Tabarca, enfront de Tunísia, que posteriorment van repoblar l’illa alacantina de Nova Tabarca; tabarquí era un dels meus avantpassats, de cognom Parodi i origen ligur; en part per aqueixa raó vam visitar la Ligúria fa uns anys, cosa que va reflectir la meua germana al seu bloc (per si, amable lector, vols fer-hi una escapada encara que siga virtual).
[6] L’illa de Cetera, a la mar Jònica, per a uns; per a uns altres Xipre.
[7] En ocasions els noms científics d’una planta, animal... indueixen a error pel que fa a l’origen geogràfic. Així, la petxina que suporta la Venus de Botticelli és mediterrània, però Linné (1758) li va donar el nom de Pecten jacobaeus. L’epítet evoca més aïna Galícia i el més lògic seria pensar que l’atlàntica petxina hauria merescut l’específic jacobaeus, però se la va anomenar Pecten maximus (pot superar els 15 cm de diàmetre). Més enllà del galimaties sistemàtic és la petxina mediterrània -científicament Pecten jacobaeus- la que fa servir Botticelli com a navili mitològic de la deessa de l’amor, Venus o Afrodita.
[8] Per als grecs les Ωραι (Orai > Hores) eren les deesses de les estacions i de l’estat meteorològic (oratge) que les acompanya: una de les Hores era Primavera.


espai patrocinat per:



Lectures 951 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

16 d'octubre 21.08h

Al fil de la sèrie vull afegir una informació sobre Pan, existeixen escrits clàssics que fan referència a una tripulació de mariners que quan s'aproximen a la costa escolten un crit que ix de la vegetació litoral i que diu "el déu Pan ha mort" que és la primera referència a la mort d'un déu.


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics