• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Ciències i lletres

publicitat

Diumenge, 23.10.2016 00h00

32. Un ceptre boval de caràcter reial. Entre l'etimologia, l'ecologia i el símbol


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant


La coronació d’espines, d’Antoon van Dyck.




Etiquetes
bova, canya, coronació d’espines, Daniel Ciment, fitonímia, Typha, van Dyck
Van Dyck, coronació d’espines, Typha, bova, canya, fitonímia

En articles anteriors, hem comentat les boves (Typha) que figuraven en un parell de quadres que, tot i al·ludir a mites, descrivien amb precisió els ambients propicis per a la planta: una marjal continental i una de costanera.

En el que ara considerarem la bova no és un element de paisatge sinó un de simbòlic.

Comencem per una imatge en certa mesura insòlita.
 
                             Typha, bova, amb tija florífera i fulles.
 
Sembla que una persona lligada i ensagonada rep l’oferta d’una bova.

Suposem que és una bova pel “puro” (la inflorescència femenina) que hi ha al capdamunt de la canya, perquè les fulles no s’assemblen: les de les Typha són més llargues i no abracen la tija florífera sinó que creixen del rizoma; interpretarem, doncs, que es tracta d’una llicència pictòrica dirigida a evitar que les fulles tapen la inflorescència.
 
Typha dominguensis.
 
LA CORONA D’ESPINES I LA BOVA COM A CEPTRE

La imatge forma part d’un tot que alguns ja hauran identificat.

Allunyem-nos un poc d’aquella imatge, fem una mena de zoom i ampliem el camp per a identificar millor el conjunt.
 
Fragment de La coronació d’espines, d’Antoon van Dijck.
 
Ara tots, segur, reconeixem l’escena: Jesús, en mans dels botxins, pateix l’escarni a més de la tortura. Per a burlar-se de la pretensió de ser rei volen abillar-lo fent servir com a símbols metafòrics[1] de la reialesa una capa tenyida de grana, una corona -d’espines-i un ceptre.

L’escena es correspon amb la descrita pels evangelistes Marc i Mateu, que, pel que fa al ceptre, diuen:
Et percutiebant caput eius arundine  (Marc, 15:19)[2]
et harundinem in dextera eius (Mateu, 27:29)[3]
Els versets formen part de la traducció de la Bíblia al llatí que, en el segle V, va fer Sant Jeroni i que es coneix com a Vulgata
Traduïts de nou els versets (excepte el final) diuen, respectivament:
* “I li colpejaven el cap amb una arundine
* “i a la mà dreta una harundinem”

Tot i que estan escrites de manera diferent[4], arundine/harundine, és obvi que estàn referint-se a la mateixa planta; ara bé, a quina?

La resposta majoritària ha sigut: a una “canya”. Potser sí, però continuem amb el dubte: de ser així, quina “canya”? Perquè amb aquest nom es pot designar qualsevol herba alta, rígida i de zones humides però no necessàriament una única espècie.
 
CANYA ÉS UNA CANYA O NO ÉS UNA CANYA

Para las tres cañas de los romanos, arundo, calamus y canna halló Liné acomodo en su sistema, y consagró genéricamente los tres nombres”, afirma Pius Font Quer en Botánica pintoresca (1964)[5].

O, en altres paraules, per a desfer la confusa sinonímia dels fitònims romans, Linné (s. XVIII) va optar per crear tres gèneres per a plantes que tingueren l’aparença “de canya” i els va adscriure a famílies ben diferents (gramínies, palmàcies i cannàcies).

Per això la similitud nominal entre l’actual Arundo i l’antic fitònim (h)arundine no pot considerar-se prova suficient per a establir una relació biunívoca.

Ja en el s. XX la poetessa nord-americana d’origen jueu-alemany Gertrude Stein va escriure en el poema Sacred Emily (1913) l’aforisme  Rose is a rose is a rose is a rose, sovint interpretat com a expressió del principi d’identitat (“A és A”)[6]. Però, en fitonímia això no sempre és així, ni lingüísticament ni simbòlicament. De fet, parafrasejant Gertrude Stein podríem dir que en etnobotànica “canya [herba alta] és una canya [Arundo donax] o no és una canya [i n’és qualsevol altra de les anomenades ambíguament així]”.

Per això, quan en un text romà llegim aquells noms hem d’anar en compte a l’hora de validar una correlació automàtica amb als fitònims actuals.
Però, i si anàrem més enrere i consultàrem els textos originals o les traduccions anteriors a la Vulgata? Durant segles, mentre l’obra de sant Jeroni era la canònica i la única permesa per l’Església eren poques les opcions d’accedir a unes altres versions però, en el moment en què es van obrir escletxes en la rígida censura inquisitorial, la Bíblia va començar a ser traduïda a llengües “vulgars” i la Vulgata va passar a ser una de les consultes possibles, però no la única.

Però, ¡ai!, els fitònims que apareixien en les versions en arameu, hebreu, grec, siríac... no ens treien de dubtes: p. ex., els noms hebreus agmôn, agam, agamim, kaneh es refereixen a “canyes” però en sentit ambigu.

Mentrestant, i pel que fa a les representacions plàstiques, la major part dels pintors del tema van escollir la canya mediterrània Arundo donax.
Curiosament, el pintor flamenc Antoon van Dyck (Anvers 1599-Londres 1641) va preferir una bova. I, en ser un pintor de l’escola flamenca, reconegut no tan sols pel seu detallisme sinó també per l’erudició i sapiència al voltant dels temes bíblics, no podem bandejar sense més la seua opció

Podrem objectar que, com que no hi ha canyes mediterrànies a Flandes, el pintor no tenia cap model mentre que sí que hi abunden les Typha, les boves.

I és cert.

Però sembla que van Dyck no ha sigut l’únic que ha fet aqueixa elecció ni que l’ecològica fóra l’única raó.

De fet, els autors del llibre Plants of theBible (1986), el matrimoni Moldenke (Harold N. et Alma L.), se’n fan ressò[7]:“Molts autors identifiquen totes les “canyes” del Nou Testament amb Typha latifolia L., la nostra bova [cattail] o canya-maça [reedmace][8] la qual, amb T. angustifolia i T. angustata Bory&Chaub, també es troba en Terra Santa.”

En qualsevol cas, la pregunta continua oberta: Per quina raó el pintor flamenc va preferir la bova?

Òbviament, tan sols podem especular perquè ja hem vist que dels textos evangèlics no es desprén clarament de quina “canya” es tracta; això sí, de totes les possibles és la bova la que té al capdamunt un engrossiment que li dóna una aparença de ceptre. És aqueixa la única raó?
No ho sabem. I preguntes com aquesta, junt als dubtes, les inconcrecions, etc. fan que els traductors, hermeneutes, exegetes[9], pintors... trien per diferents solucions segons les fonts (in)formatives.

Però, i si fóra una raó més aïna simbòlicomitològica la que va alimentar l’opció de van Dyck?
 
LA VARA FLORIDA I EL CEPTRE BOVAL
Tornem a admirar aquest quadre excepcional.
 
La coronació d’espines, d’Antoon van Dyck (c. 1620). El Prado. Madrid.

Cronològicament l’escena se situa uns dies abans de la crucifixió i posterior resurrecció de Jesús. És a dir, durant la primera lluna plena primavera, la “Setmana Santa” o “de passió”.

Això vol dir que hi ha una incongruència temporal en el quadre, ja que les Typha floreixen entre mitjans i finals d’estiu. Però, més enllà d’aquest petit detall d’anacronisme fenològic l’escena representa l’intent d’humiliació de Jesús per part d’uns botxins que fan servir de motiu la seua pretensió de ser el Messĭas, l’“ungit” (en grec, khristos).

Ser Messies significa ser aspirant a rei salvador i no tan sols d’un regne terrenal sinó també d’un d’escatològic, del més enllà; ser un (aspirant a) déu.

Jesús ha heretat el dret a la divinitat per part de sa mare, una mena de nimfa embarassada pel Déu-pare.

Però, i el dret a la reialesa terrenal?

Açò ha sigut un llegat del seu pare adoptiu Josep (Pater putativus, Pp) un fuster que prové genealògicament del llinatge reial de David, fill de Jessé.

El profeta Isaïes ho havia profetitzat fent servir una metàfora etnobotànica: “florirà la vara de Jessé” (11:1)[10] o en altres paraules que el Messies provindrà (“florirà”) d’una branca del casal de Jessé-David
 

Seria aqueixa la raó per la qual els botxins ofereixen a Jesús un ceptre boval, una “canya” florida (el puro és una inflorescència), una bova?
Fóra la raó que fóra haurem de reconèixer la gran formació d’Antoon van Dyck que, com molts altres de l’escola flamenca de pintura, no tan sols excel·lia en el seu art sinó que mostrava la profunda cultura religiosa que havia en el rerefons de cadascun dels seus quadres.

Dit tot això, seguirem amb el dubte de què és el que posaren a Jesús els seus botxins, si és que això va esdevindre en la realitat o tan sols forma part de les creences, clar.

Però, en el fons, això no és el més important per al nostre objectiu, sinó el fet que, prenent la bova com a excusa, ens hem endinsat en un quadre magnífic digne d’ocupar un lloc ben merescut en la història de la pintura.

I hem enllaçat el quadre amb les característiques morfològiques d’una planta, d’una bova.

Una nova connexió entre “ciències i lletres”.
 

 

 
 

[1] Dedicat a Josep Lluís Carod Rovira, persona d’ampla formació i cultura religiosa[http://www.naciodigital.cat/noticia/115838/protestantisme/paisos/catalans/pais/amagat] que, per fer servir una corona d’espines com a metàfora de la persecució a què estaven sotmetent-lo determinats poders fàctics, va ser crucificat mediàticament acusant-lo d’impietat o d’ d’animus injuriandi quan el gest només reflectia un animus (auto)iocandi, un intent de prendre’s a broma els patiments que li estaven fent passar.
[2] Trenta anys més tard de la crucifixió de Crist l’evangelista Marc (15:17-19) descriurà l’escena de la següent manera en el seu evangeli (60-65 dC); segons la Vulgata de sant Jeroni:
[17] et induunt eum purpura, et imponunt ei plectentes spineam coronam
[18] Et coeperunt salutare eum: Ave rex Judaeorum
[19] Et percutiebant caput ejus arundine: et conspuebant eum, et ponentes genua, adorabant eum
 [17] Llavors el vestiren de porpra, li cenyiren al cap una corona d'espines que havien trenat 
[18] i l'anaven saludant: -Salve, rei dels jueus!
[19] Li pegaven al cap amb una canya, li escopien i s'agenollaven per fer-li homenatge.
[3] Quinze anys després de Marc, quasi cinquanta després de la mort de Jesús, Mateu va escriure la seua visió, el seu evangeli (c. 80 dC); en els versets 27:28-30 parla de manera semblant a Marc, o bé copiant-lo o bé inspirant-s’hi -no debades aqueixos evangelis, amb el de Lluc, reben el nom de sinòptics, “vistos de la mateixa manera, conjuntament” -:
[28] et exuentes eum clamydem coccineam circumdederunt ei 
[29et plectentes coronam de spinis posuerunt super caput eius et harundinem in dextera eius et genu flexo ante eum in ludebant dicentes ave rex Iudaeorum 
[30et expuentes in eum acceperunt harundinem et percutiebant caput eius 
[28]El van despullar, el cobriren amb una capa de color escarlata 
[29] i li posaren al cap una corona d'espines que havien trenat i a la mà dreta, una canya. S'agenollaven al seu davant i l'escarnien dient:-Salve, rei dels jueus!
[30] Després li escopien, prenien la canya i li pegaven al cap.
[4] I no és aqueixa lúnica diferència entre ambdós evangelis: el que per a Marc és un vestit (tenyit) de porpra (el tint d’un mol·lusc marí) per a Mateu és una clàmide -capa lleugera de llana- tenyida d’escarlata (altrament dita “grana”, més tard “carmessí” o “vermell”) treta d’un pugó que parasita les coscolles Quercus coccifera.
[5] Editorial Ramon Sopena. Barcelona. Pàgina 394.
[6] També s’ha fet servir per a il·lustrar el principi de recursivitat, dels processos basats en la pròpia definició [https://ca.wikipedia.org/wiki/Recursivitat].
[7]Many writers identify all the New Testament “reeds” with Thypha latifolia L., our common cattail or reedmace, which, with T. angustifolia L. and T.  angustata Bory&Chaub., also occurs in the Holy Land.
[8] Semblant al fitònim anglés reedmace < reedmace (“canya amb maça”), un dels italians és mazzasorda, en el sentit de “maça [el colp de la qual és] apagat”.
[9] A l’hora de traduir, l’hermeneuta interpreta o explica un text, l’emmarca en el context lingüístic, social, històric, ecològic... Si el text és sagrat, l’hermeneuta ha de transformar-se en exegeta en la mesura que no tan sols ha d’intentar traduir el text sinó proposar-ne una versió que no done pàbul a divergències potencialment cismàtiques.
[10] Aqueixa és la raó per la qual l’atribut de sant Josep és una vara florida i que la forma habitual de representar al marit de Maria siga portar al xiquet al braç mentre sosté una vara amb unes flors al capdamunt.
 


espai patrocinat per:



Lectures 514 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics