• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Ciències i lletres

publicitat

Diumenge, 6.11.2016 00h00

34. Aliment i bioquímica boval [1]


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant


Typha, bioquímica, mètode científic.
 
CONSIDERACIONS SOBRE EL MÈTODE CIENTÍFIC

En el llibre Escacs de mort [2] (2010), l’autor Eduard Mira ret un homenatge al polígraf Umberto Eco amb una al·lusió al principal personatge d’El nom de la rosa, Guillem de Baskerville, en aquests paràgrafs que ens introdueixen a allò que podríem dir el mètode científic:

“[...] un franciscà anglés d’intel·ligència tan aguda com el fil d’una navalla i amb gran capacitat d’observació i anàlisi. Guillem de Baskerville li deien i havia sigut a Oxford company d’estudis i de perquisicions de fra Guillem d’Occam [...]”

Continua: “[...] Calia, per tant, remoure particulars [...], remenar-los fins que conformassen una figura intel·ligible i clara, una regla que explique el cas que volem resoldre, el qual, al seu torn, verifica la regla.“

Com veiem, en gran mesura, encerta en la manera d’abordar problemes complexos analitzant les parts i acoblant-les en unes més grans que alhora permeten explicar també les més simples.

Perquè les ciències no consisteixen a dir, creure o demostrar “veritats”, com sovint es planteja en àmbits acadèmics encara que només siga perquè en gran part s’ensenyen així.

Ni es limiten a descriure, enumerar, mesurar, ponderar, repetir experiments, classificar, etc. Poden incloure algun d’aqueixos apartats, però no és aqueixa la característica fonamental.

El tret que distingeix les ciències -i també la didàctica de les ciències- és la manera de preguntar i la manera de buscar respostes.

Preguntar per allò susceptible de respostes contrastables -que no es basen en la fe, l’autoritat o la coacció- i respondre de tal manera que la solució siga congruent amb unes altres respostes ja validades i que no tanque ni el seu qüestionament ni la recerca de noves preguntes.

I la botànica no n'és aliena. Si les plantes es consideraren tan sols objectes susceptibles d’una adequada descripció i classificació estaríem davant un exercici de filatèlia. I no és això, sinó que la descripció, la denominació, la classificació són tan sols un pas -imprescindible, això sí- per a anar més enllà. Perquè cal emmarcar les formes, les característiques, les propietats, dins d’estructures epistemològiques en què la possibilitat d’experimentació, d’explicacions lògiques  o d’usos que se’n deriven confirmen o qüestionen les teories prèvies.

La ciència té una característica que unes altres visions del món no tenen: quan més se’n sap, més s’és conscient del que queda per a saber alhora que s’incentiva a fer noves preguntes i a formular dubtes per a substituir idees precedents per a unes altres millors.

En el capítol anterior  ens van sorgir diferents preguntes quan vam descriure les boves. És hora d’avançar algunes possibles solucions a les dues primeres preguntes.
 
1. LES BOVES, ALIMENT DE MARJAL

Pregunta 1

Si amb la fotosíntesi la planta fabrica fonamentalment monosacàrids (glucosa, fructosa):
 
  1. Per quina raó acumula les reserves en forma de midó, un polisacàrid?
  2. O, en altres paraules, per què el rizoma no és dolç (com ho és, p.ex., el suc del raïm, tan ric en glucosa[3]), sinó més aïna insípid però molt nutritiu?

Inici de resposta 1

Comencem per allò que potser recordem de quan estudiàvem secundària, si vam tindre la sort que ens ho explicaren bé.

Amb la fotosíntesi la planta fabrica tot allò que necessita: estructures per a sostindre’s (cel·lulosa, lignina) i defenses químiques o físiques.

També material per a multiplicar-se i reproduir-se (proteïnes, DNA, RNA); i reserves alimentàries per a ella (midó, inulina[4]; en arrels, rizomes[5], tubèrculs [6], bulbs [7]...),  per als descendents (junt a les llavors, per a quan germinen) o per a gratificar els animals dispersors (sucres, greixos; en fruits, llavors, etc.).

Però, sobretot, gran part de la matèria primera que elabora la planta és el monosacàrid glucosa (C6H12O6).

 

La glucosa és un excel·lent combustible biològic, ja que per respiració o per fermentació aporta energia metabòlicament útil, i també permet formar (per concatenació, modificació, etc.) moltes altres substàncies.

En època de bonança l’excés de glucosa pot servir per a omplir els fruits (p.ex., grans de raïm) amb una llepolia atractiva per als animals que s’encarreguen de dispersar les llavors. Altrament, la glucosa podria guardar-se en les arrels o en les tiges subterrànies (rizomes, tubercles) però és soluble i corre el perill de dissoldre’s en l’aigua de la pluja o del subsòl.  A més, un excés de molècules soltes en incrementar la concentració i la pressió osmòtica en l’interior cel·lular faria que hi penetrara aigua i rebentara les cèl·lules. Enfront d’això moltes plantes han trobat solucions per a emmagatzemar l’excés en forma de substàncies insolubles i fàcils d’empaquetar sota terra o al costat de les llavors.

Aquestes noves substàncies han sigut, sobretot, els midons (cadenes de glucosa) i els greixos. Els grans de cereals (> farines) i els dels rizomes i tubercles rics en midó (> fècules [8]: queradilles, moniatos, tapioca, etc.) serien els exemples més coneguts. També els fruits i llavors oleaginosos.

Quan la planta necessita alimentar-se aplica els enzims corresponents al midó i allibera paulatinament la glucosa[9], la qual és transportada al teixits que la fan servir bé com a combustible bé per a fabricar unes altres substàncies.
 
 
Fer midó ha sigut l’estratègia adoptada per les boves; un midó, fècula[10], que acumulen en el rizoma tant per sobreviure durant el mal temps com per formar noves fulles el proper any. També n’acumulen al costat de les llavors com a aliment per a quan germinen i mentre no hi hagen tret fulles fotosintètiques que permeten a la planta nodrir-se per ella mateixa.
 
Fruits de bova, boga o balca, Typha

1a. EL MIDÓ CIVILITZADOR I LA FARINA QUE RASCA LA GOLA.

El midó és un dels grans aliments de la humanitat.

Fins al punt que les grans civilitzacions o almenys les grans cultures agràries han sorgit al voltant del conreu de cereals rics en midó (civada, blat, dacsa, arròs, sorgo...) o de tubercles i rizomes també rics en midó (queradilles, mandioca, nyam...).

I han sigut els rizomes i les llavors de les boves una de les bases alimentàries de nombroses poblacions durant segles i segles, bé siguen els totorales (bovars) de Typha latifolia i T. domingensis en la pampa inundable, els dels llacs andins com el Titicaca -entre Bolívia i Perú- o els dels immensos marjals mesopotàmics d’Irak, etc.

Els rizomes hivernals s’han fet servir com a aliment: tendres i pelats com a verdura, cuinats -com les queradilles d’uns altres àmbits-, i també s’han mòlt per a fer una farina molt blanca amb la qual també cuinar.

Ara bé, si el lloc on creixen les boves és una llacuna situada en terrenys càrstics, el rizoma de les boves “rasca la gola”, mentre que el de les llavors no.

La raó d’això és que la fotosíntesi pren H+ de l’aigua H2O (i per això s’allibera l’oxigen restant) per a unir-la al diòxid de carboni (CO2) i fabricar la glucosa. En un medi aquàtic, aqueixa pèrdua d’H+ crea un entorn bàsic al voltant de la planta i, en modificar-se l’equilibri àcid-base, el soluble bicarbonat càlcic Ca(HCO3)2 típic d’aquelles aigües es transforma en carbonat càlcic CaCO3, insoluble; aquest forma cristalls de calcita incrustats entre els plecs del rizoma, que són els responsables dels efectes irritants en ser ingerits.
 
2. LA RECOL·LECCIÓ D'ESTIU I TARDOR

Pregunta 2: Quin avantatge pot suposar que aqueixa riquesa en midó siga màxima durant l’estiu i la tardor i no en les altres estacions?

Inici de resposta 2

La insolubilitat del midó permet guardar-lo en els rizomes sense el perill de ser dissolt i també romandre juntament amb la llavor a l’espera de les condicions òptimes per a la germinació.

En el cas de les boves, l’opció que oferia més avantatges i que, per tant, va ser la guanyadora en la selecció natural va consistir a créixer durant la primavera aprofitant la glucosa que fabrica i acumular el màxim midó als rizomes durant l’estiu i la tardor, ja que així la planta podia alimentar-se durant l’hivern, època en què la major part de les fulles de bova moren i durant la qual la minva de llum minva també l’activitat fotosintètica (i la producció alimentària).
 
Rizoma de Typha. Viquipèdia.
 
Sí, pel que es veu, la bioquímica pot servir per alguna cosa més que per aprovar exàmens.


[1] Dedicat a Eduardo Cadenas, bioquímic. Quan vaig iniciar els meus estudis universitaris el curs 1969-70 al CEU d’Alacant, creat l’any anterior, només hi podíem fer “Químiques” i tan sols els tres primers anys d’una carrera de cinc. Durant el segon i tercer cursos, al CEU, vaig tindre la sort que contractaren com a professor el Dr. Eduardo Cadenas, bioquímic format als EUA, d’on venia de treballar amb Severo Ochoa. El seu mestratge va fer que, en continuar la carrera a la Universitat Complutense, a Madrid, triara la rama de bioquímica. Gràcies a ell vaig entendre que la bioquímica permetia explicar moltes més coses de la vida quotidiana de les que mai m’haguera ni imaginat. I aqueixos coneixements, i sobretot la seua manera d’explicar-los i d’aplicar-los i de formular preguntes, em van servir molt quan em vaig dedicar a la que ha sigut la meua professió, la de professor de ciències de la natura.
[2] D’Eduard Mira. Premi de narrativa “Alfons el Magnànim” 2009. Edicions Bromera, Alzira.
[3] El terme “glucosa” prové del grec  γλυκός, glycós “most dolç”.
[4] Mentre que el midó és un polisacàrid de reserva format per cadenes del monosacàrid glucosa, la inulina n'és un altre en què el constituent repetitiu és un altre monosacàrid, la fructosa; la inulina és molt freqüent a la família de les compostes (“margarides”, “cards”, etc.).
[5] Anomenem rizoma a una tija subterrània de creixement horitzontal amb gemmes que emeten arrels i brots herbacis dels seus nusos. Moltes plantes poden propagar-se per rizomes com les canyes (Arundo, Phragmites, Bambusa...) i moltes altres gramínies, les plataneres (Musa), els espàrrecs (Asparagus), els lliris (Iris), etc.
[6] Rep el nom de tubèrcul o tubercle la part d’una tija subterrània (queradilles, p.ex.) o d’una arrel (moniato, mandioca, etc.) engrossada per acumulació de substàncies de reserva.
[7] Amb el nom de bulb es coneix qualsevol òrgan vegetal, generalment subterrani, ric en reserves nutritives alhora que dotat d’arrels i d’una tija curta amb una gemma apical destinada a originar la tija aèria. Es propaguen per bulbs les cebes i alls (Allium) i moltes plantes ornamentals (Narcissus, Lilium, etc.). També els agrets (Oxalis; les úniques dicotiledònies amb bulbs).
[8] “Midó” i “fècula” provenen del llatí: amylum–amidum i faecŭla, respectivament.
[9] Els animals fem el mateix amb el midó que mengem (fècules, farines); però l’excés de glucosa el guardem en forma de glucogen, una mena de midó que encadena les unitats de glucosa d’una manera diferent de les plantes i que permet ser degradat i utilitzat de manera molt més ràpida.
[10] La qual cosa es prestava al següent joc de paraules entre els bioquímics amb certa formació religiosa i llatina: Dominus boviscum in fecula feculorum.
Aquesta falsa parèmia es basa en l’intercanvi o metàtesi entre la “b” i la “v”, que faria que vobiscum (-estiga- amb vosaltres) es transformara en boviscum (“amb els bous”, però que també “amb les boves”). Al seu torn, el conegut final in secula seculorum (“pels segles dels segles”) és transformat fonèticament en in fecula feculorum.


espai patrocinat per:



Lectures 408 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics