• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Ciències i lletres

publicitat

Diumenge, 19.2.2017 00h00

49. El vol (VII). Palometes, animetes i 'psique'


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (8 vots)
carregant Carregant


PALOMETES, ANIMETES, PSIQUE, APULEU, L'ASE D'OR, DANTE ALIGHIERI, LA DIVINA COMÈDIA, RUBÉN DARÍO, DIVINA PSIQUIS
 
En ocasions, i sense buscar-ho, trobe respostes a preguntes molt antigues, les quals guardava al fons d’armari de la memòria.
 
Situem-nos.
 
Quan era ben menut i passava Tots Sants i Difunts a casa dels meus avis, l’omnipresent foscor de la nit es veia interrompuda per les esquifides flames de les “palometes” o “animetes[1]. Eren petits flotadors de suro proveïts d’una torsua de cotó (torçuda, metxa o ble) i que flotaven sobre l’oli que omplia un petit recipient.
 
 
En arribar la nit, s’encenia la metxa i el foc anava consumint paulatinament l’oli sense que el suro, incombustible, es cremara [2].
 
 
 
Aquella diminuta i magra llumeneta rebia indistintament els noms, insistisc, de “palometa” o “animeta”. Però, per què eixos noms? i quina relació podrien tindre per considerar-se sinònims? Les respostes eren les pròpies de l’època: “perquè sí”, o la variant “tota la vida s’ha dit així”... En ocasions, però, s’albirava una resposta més elaborada i amb voluntat didàctica: “És que eixa llum ajudarà les ànimes que ens visitaran aquesta nit a orientar-se”.

Sí, petites flames que, en puntuar de llum la densa foscor de l’incipient hivern, servien per a guiar en la nit les ànimes dels difunts. ¡Quina mostra tan magnífica de pensament màgic!
 
Afortunadament...
 
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte la paraula em desperta i com un fort huracà
m’empeny a unir aquella vella pregunta
amb l’anhelada resposta i tots tres
rodolem per terra entre abraços i besos [3].
 
Però, no avancem més del compte.

Anem al principi.
 
PSIQUE

Segons conta el romà Apuleu en L’ase d’or (s. II dC), la bella Psique es va enamorar d’Eros, el fill d’Afrodita. El festeig no degué ser gens fàcil perquè la futura sogra imposava proves més i més difícils a l’enamoradissa mortal per tal de transformar la primitiva condició humana en una altra digna d’una deessa. Finalment, Psique ho va aconseguir i, desposada amb Eros, pujà a l’Olimp admesa com a divinitat pels seus inquilins.

Altrament, psique (ψΰχή, psyche) era el nom que els grecs donaven als lepidòpters, i la lletra grega psi, Ψ, ve a ser l’apòcope estilitzada d’una psique, d’una papallona.

 
La novel·lada metamorfosi de la Psique d’Apuleu es pot considerar com una al·legoria del que experimenta una papallona al llarg de la seua vida. Perquè l’eruga eixida de l’ou s’alimentarà incansablementdurant un temps per a, a continuació, cloure’s en una crisàlide [4] (pupa, nimfa), una mena de sarcòfag del qual emergirà l’imago o papallona adulta, la qual, oblidada l’ànsia rosegadora, volarà lliure cap on li plaga.

Doncs bé, els antics grecs creien que quan una persona moria i exhalava el darrer alè, la psique [5], l’”ànima”, escapava per la boca del difunt, de la crisàlide ja inerta, volant en forma de palometa, de noctàmbula papallona atreta per la llum.
 
 
I la generació dels meus avis havia sigut la darrera dipositària d’aquella creença ancestral, màgica, que considerava que l’ànima tenia la forma d’una fotofílica falena, d’una palometa.

Una creença fàcticament representada en aquelles llumetes de noms peculiars que captivaven la meua atenció en les nits en què jo mateix iniciava la personal metamorfosi mental del descobriment del món.

Una convicció, la de l’ànima com a papallona, que ha format part no tan sols del patrimoni cultural “popular” sinó del més culte, bé com a certitud bé com a referència. Vegem només un parell de casos: un, el del llibre clàssic per antonomàsia del Renaixement, i un altre, del Modernisme més culte.

En La Divina Comèdia (1472), de Dante Alighieri, llegim  en el cant X del Purgatori (versos 124-126):
 
non v’accorgete voi che noi siam vermi  
nati a formar l’angelica farfalla,  
che vola a la giustizia sanza schermi?
  
 
O, dit a la nostra manera,
 
no s'adona que som larves,
destinades a formar una angèlica papallona
que vola sense traves a la justícia divina?
 
I ja en el Modernisme, en el trànsit entre els segles XIX i XX, el poema Divina Psiquis de Rubén Dario [6], ple a vessar de referències culturals de primer nivell, com era habitual en l’autor, diu ja en la primera estrofa:
 
¡Divina Psiquis, dulce mariposa invisible 
que desde los abismos has venido a ser todo 
lo que en mi ser nervioso y en mi cuerpo sensible 
forma la chispa sacra de la estatua de lodo
 
No resistisc la temptació de compartir uns altres fragments en què el poeta reitera l’associació que estem comentant.
 
Te asomas por mis ojos a la luz de la tierra 
y prisionera vives en mí de extraño deseo; 

[...]
Entre la catedral y las ruinas paganas 
vuelas, ¡oh Psiquis, oh alma mía!
[...]
 
Arribats a aquest punt, i després d’haver viatjat de les animetes i palometes a la psique, ho deixarem per avui, tot i advertint de la curiosa inclusió del fonema psi en el nom d’una papallona ben concreta.
 
“Però això”, com diria el cambrer Moustache a la pel·lícula Irma la dolça, “és una altra història”.
 
La de la setmana vinent, si tot va bé.

 
[1] També sentia dir, a segons quins llocs, “mariposetes”, una mena d’híbrid castellà-valencià que, en qualsevol cas, feia referència igualment a les papallones.
[2]  Aquestes minúscules candeles també s’encenien en unes altres èpoques de l’any, sovint per motius sentimentals o religiosos (junt a la imatge d’un sant, p. ex.). 
[3] M’he permès parafrasejar el poema de Vicent Andrés Estellés “Els amants”. Diré, en descàrrec meu  per l’atreviment, allò que també reclama el poeta de Burjassot: “que em perdone”. Recomane, sobretot, la versió musicada per Toti Soler i cantada per Ovidi Montllor
[4] El nom de crisàlide fa referència al fet que molts dels capolls –no tots– són de color groc, “daurats” (chrysos, χρυσός, vol dir “or”). Els grecs, però, tenien un nom més descriptiu de la fase: nekydallos , νεκυδαλλος, que ve a dir “petit cadàver”, com una mena de mortalla o taüt on la pupa dorm abans de despertar com a papallona a una nova vida qualitativament diferent.
[5]  No és d’estranyar que el símbol de la psicologia i la psiquiatria siga la lletra Ψ.
[6] Un dels meus poetes preferits és Rubén Darío (Què he dit? Se’m tiraran damunt “els” auto titulats “experts” en poesia!; ha ha ha). I un dels llibres de poesies que més il·lusió em va fer que em regalaren va ser l’edició comentada Rubén Darío: antología de poesía y prosa i que forma part de la col·lecció Aljibe de llibres de literatura magníficament editada per l’editorial Aguaclara, d’Alacant. El regal me’l va fer Luis Bonmatí, l’editor, ja fa uns anys, i conserve l’obra amb tota l’estima, com la conserve cap a Luis, l’editor d’alguns dels meus llibres. Al seu costat vaig aprendre molt, sí, però sobretot vaig aprendre a mirar moltes coses de manera diferent i, avui dia, continue encantat de sentir-lo. Entre les dedicatòries que estic fent en els articles a la gent que més m’ha influït, que més admire o a qui més agraïda estic, no podia faltar de cap manera l’editor que tan càlidament em va donar suport en aquelles “aventures” didàctiques i divulgatives plasmades després en llibres, Luis Bonmatí.
 


Llibres meus editats per Aguaclara


espai patrocinat per:



Lectures 533 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics