• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

El conte del diumenge

publicitat

Diumenge, 29.1.2017 00h00

'El noi del costat del padrí', de Jesús M. Tibau


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant



Em dic Joan, com el padrí, i aquest lligam nominal, unit al de la sang, ha fet que sempre em miri l’única foto que en conservo amb especial afecte. Me la va regalar el pare quan vaig fer quaranta anys, com una mena de testimoni generacional. Sabia que em faria il·lusió, perquè quan era petit sempre li demanava que me l’ensenyés i, de tant en tant, anava a la calaixera del seu quarto a mirar-la d’amagat. M’atreia, potser pel blanc i negre, tirant a gris, per la data escrita al darrere amb cal·ligrafia tremolosa (1927), pel desdibuixat fons de la plaça del poble amb els porxos, les persianes abaixades i xiquets que havien deixat de córrer per parar atenció al fotògraf… I pel noi del costat del padrí, que li passa una mà per l’espatlla.

Mon pare mai ha sapigut qui era, i ma mare, que té més memòria per a aquestes coses, tampoc; per això sempre li hem dit així: el noi del costat del padrí.
  
Fan bona pinta, tots dos plantats, al mig de la plaça, immunes als sotracs del temps, eternament plens. Encara avui, mirar la foto m’allibera de cadenes i fantasmes, em reconcilia amb les cicatrius del món. S’entreveu una rialla franca, amb complicitats al darrere que li agradava endevinar al xiquet que vaig ser. Potser em ve de llavors el vici d’inventar històries. M’imaginava el padrí i el noi del costat del padrí, lluitant amb noblesa pel cor d’una noia, aventures de joves que segellarien per sempre la seva amistat, desastres de la guerra que els allunyarien, l’abraçada després de molts anys, i llàgrimes que caldria aturar, amb esforç, a l’últim moment.
  
He estat temptat de batejar-lo molts cops, al noi del costat del padrí; algun nom que soni bé, com ara Joan i...., però sempre me’n desdic. Cap sembla donar la talla, cap s’ajusta a un rostre que, d’altra banda, només s’intueix, perquè una imperfecció el taca de piquets blancs, com una passa de joventut. Vaig escanejar la foto, juntament amb altres d’antigues, i la tinc arxivada en un DVD, i algun cop, quan les miro per l’ordinador, me’n ric d’imaginar la cara de sorpresa que posarien en veure’s tancats aquí dins. He provat de esborrar les imperfeccions amb un programa de retoc fotogràfic, i reconstruir així el seu rostre, ampliat a tota la pantalla. I mentre treballo, amb paciència, li pregunto coses al noi del costat del padrí, i jugo que intento escoltar-lo, i li confesso que em fa tanta enveja, perquè ell sí que el va conèixer, el padrí, i jo no.
 

Jesús M. Tibau
 
Inclòs al recull El noi del costat del padrí, Cossetània Edicions, 2014   


 


espai patrocinat per:



Lectures 1308 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics