• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

El conte del diumenge

publicitat

Diumenge, 19.2.2017 00h00

«Una senyora» de Pepa Guardiola


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (6 vots)
carregant Carregant


GettyImages - senyora




Etiquetes
Pepa Guardiola

Durant el dia, els seus dominis es reduïen  a l’espai escurçat que delimitava en els antics porxos una cinta blanca i roja, de la tercera a la quarta columna per la banda de fora i de l’enreixat a la porteria per la banda de dins. La seua llar era el tros de cobert d’un edifici en runes vedat al pas pel perill, i obert a les mirades com un aparador sense vidre arran  de sòl.  El sostre precari dels porxos la guaria de pluges, i l’orfandat de parets permetia que el vent, amic gatzarós, la bressolara a tota hora, li acaronara els cabells d’estopa argentada i li besara el front clivellat pels anys.

Durant la nit, la seua llar s’expandia, travessava la cinta blanca i roja, les columnes, la vorera, els cotxes aparcats, el carrer i envaïa l’orbe complet. El cel, les estrelles, la lluna, els núvols, els miols dels gats, els treballs dels fematers, la solitud dels semàfors, la llum dels fanals passaven a ser de la seua propietat. Es convertia en ama i sobirana del temps nocturn. Vagarejava d’un lloc a altre, buscava entre les deixalles dels carrerons, s’abocava als contenidors del fem, reclamava les sobralles dels bars i corria darrere dels camions d’escombres per rescatar el regal que ningú mai li havia fet. Solament el fred, irrespectuós, burlaner, malcarat, s’atrevia a disputar-li el senyoratge de la foscúria flagel·lant-li la cara i agullonant-li les mans entre els forats de les mitenes. “No m’enviaràs a l’asil, canalla!” el reptava ella amb el puny, “aguantaré fins que t’esgote el sol!”.  Arrupida, tronava als porxos, s’entaforava a la caixa de cartró que li feia de jaç, i s’adormia abraçada als seus gossos, sota una muntanya de papers i roba.
  
S’hi instal·là un capvespre acompanyada per la seua família, dos cans muts i cecs que lladraven amb la cua i vigilaven amb l’olfacte. Distribuí metòdicament l’aixovar rescatat de qualsevol escombraria: ací el carret ple d’andròmines, allà la caixa de cartó, al bell mig una cadira corcada. Per cinc vegades la feren fora denuncies i policies, i per cinc vegades s’hi tornà a instal·lar, persistent. Fins que acabà amb la fermesa del veïnat i es proclamà “senyora dels vells porxos”.

La trobava cada matí seguda a la cadira, delectant-se amb el líquid anònim d’una tassa esvorellada i amb la seua cort animal llepant-li els peus. Era el primer ésser humà amb qui jo saludava el jorn i sempre em corresponia el somrís amb un cot subtil de cap, a l’estil d’una gran i noble senyora que respon condescendent a l’admiració dels plebeus.

A temporades desapareixia. S’hi feia sentir el buit de la seua absència. Els porxos esdevenien més precaris, mes a prop de l’aterrament. Jo els evitava canviant a l’altre costat del carrer. En tornar ella, reviscolaven de la nit al dia amb un aire de melangia bohèmia,

-On has estat Matilde? -li reclamava en veure-la.

- He passat dues setmanes de vacances a la platja - contestava molt digna.

O em desconcertava despertant-me sospites amb la seua explicació,

-Uns bons amics m’han convidat uns dies a un balneari, d’aigües caldes i sanadores.

Mai vaig poder esbrinar a quina mena de balneari l’havien convidada, ni com era de blava la mar on havia passat les vacances, ni quines circumstàncies l’havien empentada a prendre l’aire lliure com a llar.

Una matinada d’hivern, la gelor s’alià a uns bruixots de cap rapat i botes pesades. Però la seua família de quatre potes, orelles espavilades i olfacte profund la protegí. Els estilets dentals dels gossos, acostumats a rosegar tot tipus de deixalles, ensangonaren braços i cames  dels intrusos i els obligaren a fugir atordits per l’inesperat atac.

La senyora dels porxos desaparegué definitivament un matí de primavera, sense acomiadar-se ni donar-me l’últim bon dia. Deixà com a record de la seua existència endergues inservibles i la cadira corcada. Em preocupà la manca d’adéu i em dolgué la pèrdua d’una amistat teixida amb mirades i paraules breus. Setmanes després vaig entendre la seua partença brusca, enderrocaven els porxos i, just al lloc que omplia Matilde, un cartell anunciava la construcció d’uns grans magatzems.
  
Però les voreres del món no van més enllà de la mesura d’un mocador. A la fi, he esbrinat on és la vella amiga del vent i he reprès l’afecte que li guardava.

El mes passat, passejant pels tossals costaners dels voltants d’una gran ciutat, no descobriré el nom per no posar-la en perill, vaig ensopegar amb una cinta blanca i roja que encerclava l’espai enrunat d’una vil.la modernista. Ens reconeguérem de seguida.

-Matilde què hi fas? Em tenies preocupada en marxar tan de sobte.

Seguda en altra cadira corcada i amb els seus amics llepant-li els peus, em respongué complaguda,

-Doncs mira, oportunitats de la vida. Unes ànimes beneïdes em van regalar un bitllet de tren i no podia perdre l’oportunitat de viatjar. Ja veus, m’he mudat i he pujat de categoria. A què és bonic el meu palau amb vistes a la mar?

Pepa Guardiola



espai patrocinat per:



Lectures 1388 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics