• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 31 de març

La Veu del País Valencià

El conte del diumenge

publicitat

Diumenge, 26.2.2017 00h00

«Marc daurat» d'Alba Fluixà Pelufo


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (4 vots)
carregant Carregant


Il•lustració : Alba Fluixà Pelufo




Etiquetes
Alba Fluixà Pelufo
 
Quan Pau la veié, el món sencer semblà detindre’s.
            
Les dues maragdes hipnòtiques que eren els seus ulls el miraven, mentre uns llavis rogencs i carnosos dibuixaven un mig somriure.
           
Pau era un xicot extremadament tímid amb les xiques, sobretot amb les guapes, i aquesta era la més desconcertantment bella que havia vist en sa vida. La veritat és que Pau era reservat amb tot el món. Hi havia moments en què es preguntava, un poc desesperat, si es quedaria sol tota la vida. A l’instant següent, però, es convencia que la seua ànima bessona estava a punt d’aparèixer.
           
Continuà observant-la. Els seus cabells castanys i lleugerament ondulats queien acaronant suaument els seus muscles. Tal com imaginava que ho farien els cabells de les guerreres i les magues dels llibres de fantasia que, d’un temps ençà, llegia amb voracitat. I és que, per a ell, no hi havia res com una bona novel·la fantàstica que se l’emportara ben lluny, a terres on els herois sempre combatien per causes nobles i tothom sabia sempre el que havia de fer. Ell prompte hauria de decidir què fer en acabar el batxillerat i no ho tenia gens clar. L’única cosa que li agradava més que llegir era escriure. Molta gent li havia aconsellat estudiar Filologia, però ja tenia decidit que no volia tornar a saber res més d’anàlisi sintàctic, morfològic o de text.
           
Recorregué amb els ulls la pell bronzejada de la jove que, emmarcada per un vaporós vestit de seda blanca, lluïa com el coure amb els rajos solars. Sota la tela s'insinuava un cos esvelt i ben format. Seia sobre un banc d'un marbre tan blanc que es confonia amb el vestit. A la seua esquena, servint de mirall al sol, hi havia la mar.
           
De sobte, el so de l'obturador d'una càmera Reflex irrompé com un tro dins el seu cap i va ser conscient de la situació. Mai podria acaronar-la ni besar-la. Els separava una barrera infranquejable: un marc daurat, un marc de fusta. I és que Pau s’havia enamorat d’un quadre. Encara commocionat, però començant a resignar-se, decidí apropar-se per conèixer almenys el títol i l’autor de la imatge que segurament recordaria la resta de la seua vida. Però la plaqueta daurada que hi havia al costat sols contenia dues paraules: «Sense títol».
           
Aleshores va escoltar les veus dels seus pares que el cridaven i recordà que estava al museu del Louvre, a París, on havien anat a passar les vacances de Pasqua.
           
Amb gran esforç deixà de mirar-la i s’adreçà cap on l’esperaven, no sense abans prometre’s que tornaria a veure-la al dia següent. L’endemà, els pares anaren a fer un passeig per la ciutat i ell aconseguí permís per a tornar al museu a fer-li una foto. Recorregué veloçment les sales fins arribar al lloc on l’havia vista el dia anterior i, en arribar, es quedà paralitzat. No hi era. De fet, en aquella paret no hi havia ni el més mínim indici que hi haguera hagut cap quadre penjat. S’acostà al vigilant i li preguntà amb un fil de veu, utilitzant el poc francès que havia après l’any abans a l’institut, per la pintura de la jove a la platja. L’home contestà que a aquella paret feia anys que no s’hi penjava res i que no coneixia cap obra amb aquella descripció.
 
           
Al dia següent hagué de tornar a casa. Buscà sense èxit informació a internet i a tots els llibres de la biblioteca. No sabia quasi res d’art, i així era impossible resoldre el misteri. Passaren els mesos i Pau continuà investigant. Arribà el moment d’omplir la matrícula per a la universitat i decidí posar en primer lloc Història de l’Art, amb l’esperança que aquests estudis l’ajudaren a descobrir el secret d'aquella desaparició.
           
Durant els primers dies de classe no s’atreví a preguntar res als professors. Hi havia ara tantes novetats a la seua vida que quasi oblidà el que l’havia impulsat a cursar aquells estudis. Un parell de mesos després considerà que havia arribat ja el moment. Per desgràcia, ningú coneixia l’obra que buscava. No obstant això, no es desanimà i reprengué la seua recerca aprofitant que ara tenia accés a molta més informació.

Passà hores a les biblioteques llegint tot allò que creia que podia tindre alguna relació. A les classes prestava atenció a cada detall, esperant trobar una pista en qualsevol moment. Però no aconseguí res i el misteri creixia.

Quan començà el segon any, decidí prendre’s amb més calma la busca que l’obsessionava. Un dia s'assabentà d'una exposició sobre els paisatges en la història de l’art que acabaven d'inaugurar al Museu de Belles Arts. Li semblà interessant i anà a visitar-la en el primer moment lliure que tingué. Hi havia pintures de totes les èpoques, des del gòtic fins al surrealisme i, fins i tot, àmfores gregues i romanes. Caminava lentament, assaborint cada obra. A l’última sala trobà un gran llenç que representava una platja d’arena daurada, amb un sol ja en davallada. En primer terme s’hi podia veure un banc de marbre blanc on no seia ningú. Tancà els ulls, incapaç de creure el que li mostraven: aquella era la platja del quadre que tant havia buscat. Però ella no hi era, així que no podia ser la mateixa obra. S’apropà al panell explicatiu que tenia al costat i el va llegir:

«Aquesta és possiblement l’obra menys coneguda de tota l’exposició. Fins fa poc estava al soterrani del British Museum de Londres i no es coneixia el títol ni l’autor, però fa uns pocs mesos un equip d’investigadors anglesos va descobrir el misteri. Pertany a Lawrence Moore, pintor anglès prou reconegut al segle XIX. No se n’havia sentit parlar d’ell a l’actualitat a causa del tràgic incendi que assolà el seu estudi l’any 1888. En aquest desgraciat succés totes les seues obres, excepte aquesta, foren destruïdes per les flames. A més a més, es produí una doble pèrdua, perquè va morir també la model amb què Moore estava treballant. El pintor sobrevisqué, però, pocs mesos després, desaparegué sense deixar rastre».

Al costat hi havia una foto amb un peu que deia: «L’artista i la model a l’estudi pocs dies abans de l’incendi».

Contemplà la fotografia en blanc i negre on s’hi veia un home amb bata de pintor a prop d’un cavallet. Estava dibuixant la dona que tenia al davant, posant per a ell. La jove dirigia els seus ulls directament a l’objectiu de la càmera. Uns cabells castanys, llargs i ondulats li queien sobre els muscles i duia un vestit de seda blanca: era ella. Resultava tot tan estrany, i al mateix temps les peces del trencaclosques començaven a encaixar. Alçà la seua mà tremolosa i tocà suament la fotografia mentre deia: «Porte tant de temps buscant-te...».

−Jo també t’he buscat ‒afirmà una veu dolça i femenina a la seua esquena.

Pau es girà ràpidament i allí, mirant-lo amb els seus ulls verds, estava ella. Incapaç de reaccionar, deixà que ella s'hi acostara i li donara el seu primer bes.

Alba Fluixà Pelufo
 


espai patrocinat per:



Lectures 1214 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics