• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 24 de març

La Veu del País Valencià

El conte del diumenge

publicitat

Diumenge, 5.3.2017 00h00

«L'Altre», de Francesc Mompó


Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (5 vots)
carregant Carregant



Notava que el seguia. S’apressà i abans de trencar per la cantonada i abocar el carrer que el duria a casa, mirà de reüll i ho comprovà. Efectivament, aquell individu el seguia. Feia dies que tenia la impressió, però sempre acabava trobant algun raonament per no preocupar-se’n: seria casualitat, li ho pareixeria a ell, veges tu per què anaven a fer-ho, allò només passava en les pel·lícules...

Però ara ho acabava de comprovar. Era la mateixa persona. Massa vegades per a ser casualitat. Potser no sempre anava vestit igual. Sí, canviava de roba, però era ell. No l’enganyava. La mateixa alçada,  la mateixa posa, aquell gest de voler dissimular, i ara, a més a més, li havia vist la cara. Sí, era ell. No hi cabia cap dubte.

Començà a suar.

Faltava poc. Estiregassà les cames i, ple de corruixes, arribà a la finca on vivia. Somrigué perquè durant aquells escassos segons havia tingut la pensada d’anar preparant la clau de la porta. Era més intel·ligent que el perseguidor. Arribar, ficar la clau al pany, entrar i tancar fou tot un sol sospir. Alenà. Havia notat que l’altre també s’afanyava, però no li havia donat temps. Li l’havia tancada uns segons abans i s’havia quedat al carrer. Recorregué, intentant recobrar el lleu, la vintena de metres que separava la porta d’entrada de l’inici del petit tram d’escala que conduïa a l’ascensor. Arribà i amb el dit tremolós premé el botó. Una fletxa de verd fosforescent li indicava que l’aparell estava baixant. Un calfred li indicà que la porta del carrer tornava a obrir-se. Els colps esmorteïts, però rítmics, que se sentien contra el sòl l’informaven que el veí del tercer, el coix, havia entrat. Sí, era el veí. No cabia cap dubte. Però... i el seu perseguidor? Havia entrat també? Mirà la porta de l’ascensor. La fletxeta de baixada continuava il·luminada. En altres circumstàncies no li haguera importat que tardara tant. És més, haguera esperat el veí per pujar-hi junts. Era dels pocs veïns que es refiava. Ara, però, desitjava que l’aparell ja haguera baixat del tot. Sentia com els colpets del gaiato s’acostaven. Estava nerviós. Unes quantes passes més i ja estaria pujant el tram d’escala. Recobrà el record del temps que havia tardat a obrir-se i tancar-se la porta i li paregué excessiu.

Suava.

Afortunadament l’ascensor arribà a l’entresol. Encara hagué d’esperar el que li paregué una eternitat perquè s’il·luminara el botó redonet que confirmava l’arribada. Estirà la maneta i les portelles de seguretat interiors s’obriren. Immediatament saltà dins i premé el cercle del seté. De bell nou el temps s’havia alentit i tardava una eternitat a tancar-se. Quan començà a elevar-se, encara li donà temps de veure com el veí coix del tercer es mossegava els llavis. Segurament mastegaria renecs i resaria algun improperi per no haver-lo esperat. També li paregué veure que després girava el cap, com si volguera dir alguna cosa a algú. Era molt probable que el perseguidor haguera aprofitat l’entrada del veí per colar-s’hi. Sí, segurament seria això.

Suava.

L’ascensor havia començat la particular fugida de la gravetat i ja ascendia cel amunt. Per molt que correguera aquell malànima, no arribaria abans que ell. Es permeté sospirar profundament; com si per fi haguera escapat del perill. Sí, no cabia cap dubte, el perill havia passat. Per molt de pressa que pujara per l’escala, era un seté pis i li costaria molt d’arribar. Ell només havia d’eixir. Al costat mateix estava la porta de sa casa. A més a més, ja portava la clau preparada. Era intel·ligent. Res, a males penes cinc segons des que eixiria i la seguretat seria total. Cinc segons, un acte reflex. Pim i pam... i dins. Porta tancada. I si és que havia decidit agafar l’ascensor, aleshores tenia tot el temps del món. L’aparell havia de tornar a baixar per a després tornar a pujar. Ah, i s’havia d’aturar al tercer, perquè el coix segur que hi pujava, és clar.

Suava.

L’ascensor passà la llum del sisé pis i començà a alentir la pujada. Ell l’havia programat en prémer el número del seu replà. N’era conscient, però així i tot no s’estigué de sentir com una descàrrega li recorria l’espinada. No podia oblidar el perseguidor. Aquesta vegada havia estat molt agosarat i l’havia seguit fins a casa. Per molt que la ment s’apressara a buscar cap causa lògica per la qual volguera fer-li mal, no en trobava cap. Tanmateix, allò era innegable: allí estava. Havia aconseguit entrar. Però ell havia estat més ràpid. Es permeté un esbós de somriure que acabà esdevenint una ganyota ridícula.

Un lleuger sotrac el tragué de les cavil·lacions. Havia arribat. Obrí les portelles de seguretat i espentà la de sortida. Com un cranc, pessigà la clau amb dos dits i la preparà. Precisió suïssa. Traure el braç, eixir, fer tres passes i encertar a la primera el pany foren cinc segons. Malgrat la por, malgrat els nervis, cap errada no s’hi produí. Cric i crac, dos moviments i la porta s’obrí. Es permeté el luxe d’arriscar un parell de segons més per veure que ningú no pujava per l’escala.
 

Suava.

Tancà la porta i rodà els pestells de seguretat; després passà la cadeneta. Mirà amb por per l’espiell. La panoràmica dels trams d’escala que pujaven i baixaven, i la del replanell, estava neta. No hi havia ningú.

Es passà el revés de la mà pel front i es torcà la suor. Mentre es dirigia a la cuina es tragué la corbata; l’ofegava. Agafà l’ampolla d’aigua i en féu una bona glopallada. Allò tornà a donar vida a una gola resseca per la por. Es descordà el coll de la camisa i mirà a través dels vidres del menjador. El fet que la vista se li perdera per uns moments al llarg de l’horitzó de la ciutat li regalà un poc de tranquil·litat. Un poc només, perquè de seguida conscienciejà l’altura en què es trobava i li féu vertigen. Des que en tenia memòria que una esfera d’aire sòlid li oprimia l’estómac. Se sentí caure al buit i un nus li obstruí la gola. Tancà la finestra i se n’anà a la cuina. Tornà a beure. Escoltà. Li havia paregut oir un soroll a la porta, com un clic al forrellat. Tragué el cap al corredor.

Suava.

Res.

De puntelletes s’atansà a l’entrada. Amb por comprovà les tanques de seguretat. Tot estava bé. Suava. Mirà de bell nou per l’espiell.

Res.

Engolí saliva i es convencé que no passava res, que el perseguidor havia desistit. O millor encara, que mai no havia hagut cap perseguidor. Sí, això seria. O no. Feia el mateix. La casa tancada a pany i clau esdevenia un santuari. Ningú no hi entraria si ell no li obria abans.

Mirà el rotgle de suor que li havia nascut en la camisa, sota l’aixella, i decidí pegar-se una dutxa. Seria el millor. Una bona dutxa d’aigua calenta el relaxaria. Callà. Parà uns segons de respirar per escoltar millor. Silenci. Respirà. Entrà al bany i engegà el calefactor. Tancà la porta i pessigà el pestell de seguretat. Somrigué. Decidí no passar-lo. Era el seu acte de valentia. Es rebel·lava contra la por. Es tragué la camisa i els pantalons. Alguns objectes anaren per terra. Arreplegà l’encenedor i la capseta metàl·lica que li feia de farmaciola. Ho deixà en una lleixa. Li vingué al cap que les píndoles se li estaven acabant i tingué la necessitat de comprovar-ho. Premé el botó i veié que tenia el pastiller quasi ple. Féu un gest de contrarietat i continuà desvestint-se.

El doll d’aigua calenta sobre la pell féu efecte i començà a relaxar-li els muscles. Alçà el cap per rebre el bàlsam sobre el rostre. Agafà el xampú i es fregà els cabells. El massatge dels dits també el tranquil·litzava. Acabà de fregar-se el cuir cabellut i mamprengué el flascó de gel. Sentí com un clic s’havia escolat a casa. Centrà el pensament en la memòria de l’habitacle i el localitzà a la porta d’entrada. Si aguditzava més la percepció, haguera jurat que era del pany. Però no podia ser. Aquella porta era de seguretat i estava ben barrada. A més creia recordar que havia deixat les claus ficades. Així era impossible que ningú no la poguera obrir des de fora. Parà l’orella, però res no trencava el soroll de l’aigua de la dutxa.

S’apartà del pensament i començà a ensabonar-se el cos. De tant en tant deixava de fer-ho de colp per si descobria cap cosa que no fóra normal.

Res.

Acabà de passar-se l’esponja i l’escorregué. En el moment de deixar-la a la sabonera tornà a oir el clic d’abans. Aquesta vegada, però, la memòria immediata li deia que havia estat més prop. Probablement a mitjan corredor, davant de la porta del bany. Allí. Pensà en la porta i es penedí de no haver-li passat el pestell. Buscà qualsevol objecte amb què poder defensar-se i no en trobà cap. A més a més, així, nu com estava, es veia ridícul. Acabà de rentar-se i tancà l’aixeta. El tritllejar de desenes de filets d’aigua a pressió cessaren de colp i fou substituït per una blana melodia escolant-se pel forat. Agafà el barnús i se l’enfilà. Mamprengué una tovallola i s’assecà els cabells.

Eixí de la zona de la dutxa. Mirà la porta. Juraria que l’havia deixada tancada, però amb el baf que s’hi havia format no acabava de distingir-ho. Ballà en el dubte, però a la fi tingué una rampellada de valor i s’hi acostà. Féu pressió. Sentí un clic; com si abans no haguera estat encaixada del tot. No es permeté la reflexió, immediatament passà el pestell i respirà.

La sala de bany, tot i que fóra bastant gran, estava plena de baf. Estava nerviós. Començà de bell nou a suar. Engegà els llums de l’espill per veure-s’hi millor. L’única cosa que aconseguí fou un feix de llum groguenca atrapada en el baf. L’espill continuava enterbolit i no li retornava la imatge. Parà l’orella i no sentí res. Solament els seus batecs. El cor semblava que volia abandonar-lo. Tingué un acte reflex i mirà la lleixa on havia deixat el pastiller. No l’agafà. Una força instintiva li deia que s’havia de girar i mirar l’espill. No tenia temps per al dubte. El cor se li accelerà encara més. Tenia el perill damunt. Alguna cosa li oprimia el pit. Es girà de colp i mirà l’espill. Entre el tel de baf començà a definir-se. Havia aconseguit colar-s’hi. Estava allí. El terror el paralitzà. Així i tot tampoc haguera pogut fer res. La figura era cada vegada més clara. Unes tisores de grans dimensions li relluïen a la mà dreta. No hi havia cap dubte. No tenia escapatòria. Aquesta vegada aconseguiria els seus propòsits. El mataria. A poc a poc anà eixint de la llisa superfície del mirall i amb la mà que li restava lliure anava apartant la broma. Li veié la cara. Era ell. Feia anys que l’havia evitat, però ara no podia fer res. Notà les extremitats paralitzades. El cor havia arrancat a córrer a una velocitat que cap ésser podria suportar. La pressió del pit es feia asfixiant. Observà com aquell individu alçava el braç i en un no res l’acer li mossegaria la carn. Tingué un efímer instant de lucidesa i allargà la mà cap el pastiller. Però el cor no aguantà la batzegada i deixà de bategar-li.

Un escampall de píndoles per a la psicosi fou l’únic testimoni de l’infart.
 

 
Francesc Mompó



espai patrocinat per:



Lectures 1447 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

5 de març 10.59h

Un bon conte sobre l'altre. Crea un ambient que va creixent en intensitat. Final molt aconseguit, Francesc.


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics