• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 31 de març

La Veu del País Valencià

Francesc Viadel

publicitat

Dissabte, 1.10.2016 11h45

Ximo Puig s’emmerda


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (18 vots)
carregant Carregant


Durant els darrers mesos, els valencians, acostumats a patir uns quants presidents de la Generalitat, ara forasters ara decididament catalanòfobs, s’havien sentit alleujats amb un Ximo Puig obert a parlar de la reforma de l’Estat o disposat a recuperar la normalitat en les relacions institucionals entre Catalunya i el País Valencià. No cal estendre’s ací sobre l’enorme significació política de les dues trobades mantingudes recentment entre Puig i el seu homòleg català, Carles Puigdemont. N’hi ha prou d’assenyalar que el president valencià en cap cas va témer ni les ires de la premsa cavernària, ni les d’alguns jacobins del seu partit, ni es va encongir tampoc davant de l’arrauxada Bonig. Per cert, ja haurien volgut molts dels seguidors de Compromís que, en lloc de Puig, haguera sigut Mónica Oltra la protagonista d’aquesta part de l’agenda política valenciana. Fet i fotut, la vicepresidenta es va tornar invisible aquell dia com es torna cada vegada que la qüestió catalana o les qüestions de país més viscerals toquen a la porta de palau.

Tot plegat, fins ara, Puig estava marcant un perfil propi, bé per convicció bé tacticisme, però, en qualsevol cas, allunyat dels tics sucursalistes a què estàvem acostumats. La crisi del PSOE ha malbaratat, però, aquesta trajectòria i ha esguitat la institució.

El primer símptoma d’alarma el vam tenir fa uns dies quan Susana Díaz, sense el més mínim respecte per la Generalitat, va demanar explicacions a Puig per la visita de Puigdemont a València. Els socialistes valencians van guardar silenci i van empassar-se l’intolerable intromissió de l’andalusa. Al final, Puig s’ha posicionat al costat de Díaz, una anticatalanista de pedra picada i una jacobina contumaç, en la guerra tribal que aquests dies enfronta els socialistes espanyols. Una batalla en què una part del vell socialisme espanyolista intenta apuntalar Rajoy i amb ell el que queda del règim de la Transició, de l’herència institucional i econòmica del franquisme. I on una altra part, representada per Pedro Sánchez –un altre jacobí–, intenta mantenir-se en el poder sobre l’estructura d’un partit esquerdat que pràcticament ja només es representa a ell mateix.

Emmerdant-se fins a les celles, Puig ha tirat per la borda la seua imatge de líder obert, de primus inter pares i, a més, ha compromès greument la institució en una baralla sagnant que no pot comprometre de cap manera els interessos dels valencians.

En aquests moments, ningú ja no està prou segur de l’estabilitat del Consell per més que el mateix Puig s’haja afanyat a assegurar que el pacte no està amenaçat. Hi ha massa incògnites. En primer lloc, què farà el president amb la seua consellera, Carmen Montón? Què farà amb els seus rivals de partit interns? Com sortejarà la indignació d’una part de la seua militància sense comprometre la seua imatge institucional? Quins moviments faran Ciutadans o Podemos davant del desastre? Qui voldrà treure’n profit, en Compromís, i de quina manera?.

A hores d’ara, la implicació de Puig de manera tan grollera en el conflicte del seu partit només es pot entendre per la teoria de l’imant de Madrid. No hi ha valencià, ni encara que siga de Morella, que es puga resistir a la influència del poder central. La classe política valenciana duu la tara del sucursalisme en la massa de la sang, no importa el color de samarreta amb què juguen la partida.
 


espai patrocinat per:



Lectures 10412 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Perfil

Francesc Viadel

Francesc Viadel logo rss

cultura, pensament i periodisme

més informació

Arxiu




Recursos lingüístics