• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 31 de març

La Veu del País Valencià

Francesc Viadel

publicitat

Divendres, 11.11.2016 00h15

De Trump a Bonig passant pel Botànic


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (20 vots)
carregant Carregant


El prestigiós economista Paul Krugman no es va poder esperar que es confirmés la victòria de Donald Trump per a maleir la sort d’Amèrica i per a expressar el seu estat de shock davant la realitat d’un país que, de colp i volta, no encertava a reconèixer. Ho va fer en una breu i sentida columna publicada al New York Times amb el títol ‘Estats Units, el nostre país desconegut’. “Pensàvem”, va escriure, “que els nostres conciutadans no votarien per un candidat tan evidentment poc qualificat per al màxim càrrec, amb un temperament tan embogit, tan esborronador com absurd”. “Pensàvem”, prosseguia, “que la nació, si bé lluny d’haver transcendit els prejudicis racials i la misogínia, s’havia tornat molt més oberta i tolerant amb el pas del temps. Pensàvem que la gran majoria de nord-americans valoraven les normes democràtiques i l’Estat de dret”. Krugman acabava reconeixent la seua equivocació –i per extensió, és clar, la dels ciutadans progressistes com ell– i afirmant que “hi ha un gran nombre de persones blanques, que viuen principalment en àrees rurals, que no comparteixen per a res la nostra idea d’allò que són els Estats Units. Per a aquestes persones, es tracta d’una qüestió de sang i terra, del patriarcat tradicional i la jerarquia ètnica”. El columnista, al capdavall, es referia a una Amèrica de pelatge reaccionari que ací o allà, a Alemanya, a França, a Dinamarca o al País Valencià podem reconèixer sense gaires dificultats amb tots els seus matisos. De fet, en aquest moment, arreu d’Europa tothom amb una mínima sensibilitat democràtica està esperant amb el cor en un puny l’arribada del seu Donald Trump. Tot plegat, és el temps d’aquest populisme rabiosament ultraconservador que, atiant la por als nous reptes del segle XX i a remolc de les desgràcies de la darrera Gran Depressió, ha provocat el Brèxit o l’ascensió de l’extrema dreta a Hongria, a Polònia, a Alemanya...

L’amenaça és real i les esquerres no semblen saber massa bé com conjurar-la. La impressió és que o bé contraataquen amb més populisme o bé intenten disfressar-se davant de l’electorat amb la il·lusió de consolidar el seu poder –això quan el tenen–, assentats sobre una suposada centralitat que hauria d’esdevenir hegemònica i deixar sense opcions de victòria l’extremisme, notablement el que capitaneja la dreta. Ni una cosa ni l’altra semblen donar bons resultats. El votant d’esquerra, decebut, es desentén de la maniobra. El de dreta, en canvi, no es deixa enganyar i s’acreix en allò que percep com una debilitat del contrari. No és una papereta gens fàcil de resoldre especialment  quan molts dels valors de l’esquerra han estat bandejats pel sentit comú del neoliberalisme, presentat aquest no com una ideologia sinó com la realitat mateixa, tan contundent davant dels suposats desvaris del progressisme.

Al País Valencià, sabem molt bé què és tot això. Podríem dir que hem tingut Trump durant vint anys i encara... El nostre trumpisme fastigosament provincià.  Vint anys de neoliberalisme i d’institucionalització d’un neofranquisme depredador que, sortosament, van acabar a conseqüència d’una crisi econòmica devastadora, enmig d’un allau d’escàndols de corrupció i no d’una revolució de les mentalitats, com alguns voldrien creure’s, per poder governar sense la presència de fantasmes pertorbadors.

Com siga, la dreta sembla que torna a treure cap. Això apunten les darreres enquestes que coneguem. Els analistes diuen que la gent ja s’ha oblidat de la corrupció del PP, quasi tant com els seus actuals dirigents. D’altra banda, el govern del Botànic s’esforça a vendre gestió i, de tant en tant, fa veure que planta cara a un Estat que històricament ha tractat els valencians amb desdeny i prepotència. Mentre, la dreta, es riu de la música i de qui la toca. Van a la seua i empren un discurs descarat que, en essència, s’assembla molt al del temut Trump.  Potser Bonig i el magnat no són iguals però fan la mateixa cosa.

Com a mostra, el passat 9 d’octubre, la dirigent popular signava un article en El País titulat La grandeza de un pueblo. Amb la banda sonora del consabut regionalisme de flors i violes, Bonig reivindicava el patriotisme espanyol dels seus enfront d’un Govern de la Generalitat políticament estèril, entestat a dividir els valencians, sotmès a l’independentisme català, atiador de conflictes i de divisió. I, encara, reivindicava l’ètnia, una versió de l’ètnia local, si fa no fa com la que emprava Krugman, només que, en aquest cas, els estrangers no procedeixen de Síria o de la Xina sinó del camp ideològic contrari. “Alterar tradiciones”, bramava Bonig, “como impedir la entrada de la Real Señera a la Catedral de Valencia es una de esas cuestiones que simbolizan el intento de patrimonializar una fiesta y deformar nuestra historia, relato que solo corresponde a los habitantes de la Comunitat Valenciana como herederos de nuestros antepasados”. Bonig desborda demagògia. Per què el govern valencià hauria de voler dividir la seua societat? Amb quin pervers objectiu? Per a Bonig, Joan Ribó i els membres del govern de la ciutat de València formen o no formen part de la llarga llista de “nuestros antepasados”? En formen part aquells a qui considera adversaris polítics? Perquè sols el seu partit, enfonsat en un bassal de merda, i cap més altre pot garantir el progrés material dels valencians?... Només un imbècil podria creure’s Bonig. El problema és que ací, com en Atlanta, en Michigan o Montepulciano, hi ha molts imbècils. 

Bonig, com Trump, acaba prometent estabilitat, miracles, a una ciutadania, per cert, a la qual han deixat tremolant després de dues dècades de saqueig, nepotisme i inculcació ideològica.

El lector més suspicaç ja s’haurà adonat, però, que els valencians, a diferència de Krugman, no tenim res que ens sorprenga. Almenys, aquells valencians que no han deixat d’auscultar aquesta societat durant els darrers 40 anys. Compte perquè d’una societat democràticament somnolenta, afeblida econòmicament, culturalment balbucejant  es pot esperar qualsevol cosa, sobretot en el context d’un món canviant, inestable, ple d’amenaces. Esperem que tampoc nosaltres haguem de maleir d’ací a uns pocs anys la sort del nostre país. Seria immerescut o guanyat a pols, o potser totes dues coses alhora.


  Francesc Viadel.

 


espai patrocinat per:



Lectures 1756 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Perfil

Francesc Viadel

Francesc Viadel logo rss

cultura, pensament i periodisme

més informació

Arxiu




Recursos lingüístics