• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 31 de març

La Veu del País Valencià

Francesc Viadel

publicitat

Dilluns, 2.1.2017 00h00

Dant i Beatriu, un migdia d’abril


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (5 vots)
carregant Carregant


Aquest tranquil i tendre migdia d’abril, Dant G. pot contemplar tot l’univers des de la finestra d’una habitació fresca i lluminosa. Un indret fins aleshores desconegut per a ell, on arriba a sentir-se com un lladre, com un intrús. L’aire, brusent com l’alè d’un drac, li porta l’olor del fang de la marjal, la de les oliveres solitàries en els marges dels camins de pols, la de l’escuma de la mar somnolenta. L’univers, pensa, potser només és el sol resplendent que el nodreix, aquells nesprers captius entre les parets dels patis de les cases que ara esguarda, el perfum furtiu de les cuines acabades d’usar impregnant tota l’atmosfera, el cant pertorbador de les cigales mascle penetrant furiosament la calma, sobretot aquell cant poderós que li recorda les ganes embogidores que té d’ella, aquell seu desig que fa ja tant temps que l’esclavitza.

L’univers és ara mateix –i només pot ser això, com la seua vida– aquell país d’alzinars i pinedes, de garrigues i d’aigua, de muntanyes, de sembrats extensos i fèrtils. L’univers és, o ho va ser també, aquella badia que va admirar a boqueta nit d’ahir. Ella no volia per res del món que se n'anés sense haver vist aquella badia just en el moment d’agonitzar la vesprada quan el cel es tenyeix de la sang cristal·lina vessada pels àngels que s’han tret la vida fastiguejats de lluitar contra les passions dels homes, en el moment en què es pot escoltar el panteix de la mar exhausta, el seu ronc esmolat de sal.  

Va ser en aquell indret on Dant, sense solemnitat, com qui demana per l’hora a un desconegut, li va preguntar si se l’estimava. Ella va encendre una cigarreta i va mirar cap al no-res. Tots dos es van quedar muts. Se’ls va fer de nit dins d’aquell silenci pegallós, infinit. Beatriu va sentir fred. Va ser aleshores quan des del poble els va arribar el so sinistre de les cornetes i els tambors de les processons igual que els laments d’un moribund. Ell no va poder evitar pensar en els dimonis: en el del temps, el de l’autoengany, el de la solitud, el de la covardia, el de la por... i tot seguit va besar-la en una galta, tendrament, infantilment. Mai més li tornaria a preguntar allò, ni mai més li parlaria d’aquella horabaixa.

Des de la finestra, aquest bellíssim migdia d’abril, Dant encara té cor per a poder contemplar l’univers amb la mirada del savi, tot i que a penes és un xiquet. Les branques dels nesprers pateixen pel pes de la fruita. Són uns nespres grossos com el puny, aurífers, del ben segur que molt sucosos. El cel és tan brillant que no se’l pot mirar durant més d’un segon sense arriscar-se a perdre la vista. Les cigales canten frenèticament i el seu cant és tan poderós que podria badar els núvols si aquests foren de porcellana. Beatriu llavors el crida amb un xiuxiueig a penes. Ell obeeix en l’acte. S’apropa al llit i enretira els llençols vermells de seda, sofisticats com una bandera de guerra florentina, que la cobreixen. S’atansa al seu cos nu i el liba amb el capteniment i l’elegància d’una abella... Primer el coll, el clatell, els tous dels dits, els dels peus, els de les mans, la nou del seu delicat coll... li mossega els mugrons suaus dels seus pits rodons i plens, li acarona tremolós les seues cuixes suades, esprem les seues natges amb mans de gegant... s’entortolliguen, grimpen, es mengen, s’oloren... el cos d’ella fa olor de vi madur, de gessamí... Beatriu s’estremeix, s’ofega, s’enfonsa lentament en l’abisme del seu plaer com una pedra diminuta llançada al bell mig d’un llac , naufraga dolçament en el plaer... el temps, de colp, ha deixat de passar, tots dos esdevenen eterns, immortals... Dant finalment vessa poderosament sobre la pell blanca, fresca de Beatriu... Durant uns segons queden estabornits. Pensen, secretament, la badia. No s’ho diuen. Després ell l’eixuga delicadament amb una punta de llençol, la cobreix de nou, deixa que gaudesca de la seua lassitud i torna a la finestra.

Des de la finestra pot veure l’univers. Sap que més enllà d’aquell cel hi ha l’infern de la distància i l’oblit. No té por, però. Ara només pensa Beatriu, aquell migdia d’abril. 



espai patrocinat per:



Lectures 1534 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Perfil

Francesc Viadel

Francesc Viadel logo rss

cultura, pensament i periodisme

més informació

Arxiu




Recursos lingüístics