• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 24 de març

La Veu del País Valencià

Francesc Viadel

publicitat

Dilluns, 30.1.2017 00h00

El secret


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (5 vots)
carregant Carregant





La mort dels altres és una convicció greument malmesa pel dubte, també és un miratge angoixant i una mentida cruel no sempre necessària. Però, sobretot, la mort dels altres, és una sofisticada  enganyifa els secrets de la qual en molt comptades ocasions són revelats a algú per motius que tothom pot imaginar i, inclús, malgrat tot, trobar maleïdament raonables.  Aquest va ser el cas de l’István P. i la mort del seu pare, Asztric P., un jornaler que feia poc que havia complit els 55 anys, curull encara d’esperances de millorar alguns dels aspectes més elementals de la seua també elemental existència.

Ara fa quasi trenta anys, una matinada botornosa de finals de l’estiu, la seua dona se’l va trobar mort a l’habitació de la primera planta de la casa on solia dormir sol les nits que la calor recruava.  

(Cal imaginar, ara, el cos corpulent i encara bell d’Asztric, completament nu, estès sobre un mar de llençols rebregats. Té els braços i les cames obertes en creu i els palmells de les seues mans, enormes i aspres, miren cap amunt. El rostre d’Asztric transmet serenitat. Fins i tot, diríem que sembla que somriu, un punt sorneguer, que té aquella mateixa expressió de criatura entremaliada que sol fer després d’una de les seues habituals facècies. La finestra que dóna al pati és oberta. Des d’allà, a penes es pot veure un retall minúscul de cel inalterable que, de vegades, es veu sobtat pel vol d’un ocell o pel pas d’un núvol. També s’albira la parra dels veïns carregada de gotims i els seus cossiols de geranis i roses ordenadament col·locats als ampits de les finestres. A l’habitació, entra un aire fresc, matiner, carregat amb la fragància de la terra batuda que va eixamorant mica en mica el cos d’Asztric, els llençols humits i pegallosos damunt dels quals jau com un Crist morè despenjat de la creu. La seua dona plora desconsoladament potser més per la impressió que per la pena, tot i que aquest és un extrem que mai no arribarà a saber ningú llevat d’ella. El fill, destrossat, es nega a creure-s’ho. Fa uns dies li va dir que es trobava malament, que tal volta no arribaria a vell i tot seguit li va donar algunes indicacions precises sobre allò què calia fer amb l’únic hort que tenen).    
 

Després de la sinistra troballa, István i la seua mare es van quedar a l’habitació immòbils, submergits en un profund silenci, somicant, fins que va arribar el metge carregat d’una mà d’impresos i en uns pocs minuts va aixecar un eixut certificat de defunció. Després, ho va fer el soterrador que va aparèixer posant cara de funcionari ensopit. Tot seguit, es va fer càrrec del cos amb la mateixa delicadesa i meticulositat d’un escultor davant d’una extraordinària peça de marbre. Una vegada ben agençat, el funerari, ajudat per un jove, va posar el cos dins d’un llençol a fi de poder traslladar-lo fins al taüt col·locat al menjador de la casa, a la planta baixa, entremig de dos enormes canelobres elèctrics cobejats pels mosquits de l’agost. 

A mitjan matí, la casa es va omplir de gent que fumava o parlava o callava. Es va omplir de plors, de comentaris ociosos, maliciosos, intranscendents, vulgars, solemnes, jocosos, rutinaris, desficaciats, inútils, filosòficament inacceptables, ridículs, poètics. També, de por. Una por que es podia respirar, untar, tocar, llepar, tastar, esqueixar i repartir-la en bocinets per totes les butxaques, clavar-la ben endins de tots els forats dels nassos, de les orelles i els culs de tota la espaordida concurrència.

El cas és que tocades les dotze de la nit, quan tothom dormia, Asztric va obrir la tapa de la caixa i sense fer soroll, caminant de puntetes, se’n va anar de la casa i va mamprendre  xino-xano el camí cap al terme sota un cel estelat on l’esperaven les espessors dels boscos de ribera, els marges dels camins escortats pels magraners, els conreus perfectes, la selva dels tarongerars, el cant de l’aigua, la llum.

Així les coses, i com que ningú no va parar esment en la falta del mort, tot va continuar segons marca el ritual. El soterrar celebrat a mitjan vesprada, amb quatre amenaçadors núvols mal comptats solcant el cel, fou tot un èxit de gent. Les campanes tocaren a mort amb la mateixa solemnitat d’una qualsevol orquestra de primera executant el més cerimoniós dels rèquiems. El volteig va ser tan harmoniós que  tot el poble es va quedar bocabadat. El capellà, un tipus baixet i ossut, va dir amb un fil de veu les paraules justes que a tothom van agradar molt. Al cementeri, esperaven el fèretre el bo i millor dels jornalers de la comarca, pulcrament vestits, afaitats, xops d’aigua de colònia i massatge, com si fos dia de paga. Tots van seguir atentament les maniobres dels operaris per a pujar el taüt fins al nínxol set de la tramada cinc i, encara, la posterior col·locació amb quatre grapats d’algeps d’una làpida provisional. La calor era intensa i els assistents van agrair la celeritat en què es van dur a terme tots aquells inevitables i civilitzats tràmits de comiat i es va dispersar en ordre.

A boqueta nit, ningú ja no se’n recordava de res a excepció de la vídua i d’István que es va posar a plorar desconsoladament al llit i no va deixar de fer-ho durant dies i setmanes. La melangia li havia mossegat l’ànima com un gos rabiós i no pensava deixar-lo anar fins que el deixés ben eixut per dins. Molts mesos després, una nit, el seu pare es va esmunyir en les grutes més secretes i inaccessibles del seu son i li va fer saber que la seua mort era una mentida, un teatre barat per a continuar, en certa manera, vivint. Continuarien veient-se si era capaç de guardar aquell secret. Aleshores, pare i fill van petar a riure com dos bojos i tot seguit, cofois, van fer el camí cap al terme. Allà passaren hores xerrant sota l’ombra d’un nouer, recorrent els camps del veïnat, espigolant ací uns gínjols, allà unes bresquilles espicossades de merla, diagnosticant el cel com els bruixots d’una tribu, comptant en el cel els núvols. Asztric li va parlar a István de la seua infantesa assilvestrada, allà pels sinistres anys quaranta. Infantesa de xiquets que nedaven nus al riu, que fullaven nius amagats en l’espessor dels tarongers, que furtaven melons d’Alger i els partien contra la vora d’una séquia d’obra per menjar-se’ls igual que si foren afamegades bestioles. I de la seua joventut de la qual recordava molt el ballar agafat en els envelats de l’estiu, aquella excitació desbocada en notar ben a la vora de la seua entrecama l’entrecuix d’una dona mentre imaginava la dolçor del seu fascinant tall. Enyor d’uns mugrons de pit o de l’alè inconfusible del desig en el seu coll. I li va parlar també de la infantesa mateixa d’István, dels seus primers anys, de la il·lusió que li havia fet veure’l créixer, imaginar si de major seria metge o capità de vaixell mercant o pilot d’avió. I, també, de tot allò que hauria volgut ser i no va poder ser. Sobretot, en moltes de les llargues converses que van tenir al llarg del temps, el pare es va estendre en aquell somni de voler anar a Austràlia per a convertir-se en un pròsper i solitari ranxer. Li parlava sense atur, amb llàgrimes als ulls, d’aquella granja que hauria volgut tenir enmig d’una vall de terra roja vora d’un torrent, sota un cel infinit.

Durant molts anys, en moltes ocasions, Asztric, prenent totes les precaucions necessàries, va visitar el seu fill mentre el seu fill anava fent-se gran, perdent lentament la vista i l’oïda, els cabells, la impaciència, l’esperança, els records, fins i tot aquells que servava del seu propi i estimat pare. Records tots que se li van anar a poc a poc fent fonedissos com volves de neu.

Un matí en mirar-se a l’espill mentre s’afaitava la seua barba blanquinosa, li va resultar difícil saber si en realitat aquell era el seu rostre o si pel contrari era el del seu pare. Saber on començava un i on acabava l’altre. Aquell va ser el darrer dia en què Asztric, creuant els carrers del poble a altes hores de la nit, amagant-se de les mirades indiscretes, ocultant-s’hi entre les ombres, passant tota mena de perills, esquerdant finalment les portes gruixudes del somni, va visitar el seu fill. I amb els anys, István, va acabar per oblidar-ho tot, aquell secret.
 
   
 


espai patrocinat per:



Lectures 1290 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Perfil

Francesc Viadel

Francesc Viadel logo rss

cultura, pensament i periodisme

més informació

Arxiu




Recursos lingüístics