• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Diumenge, 26 de març

La Veu del País Valencià

Francesc Viadel

publicitat

Dilluns, 6.3.2017 00h00

Davor K., Davor K


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (4 vots)
carregant Carregant





En el rovellat carret de la compra de Davor K. hi cap un món sencer amb totes les seues infinituds inabastables, els seus laberints aterridors, els seus desesperats udols nocturns, les seues ombres afamegades d’ànimes, els seus cels i els seus oceans de somni, els seus impenetrables boscos humits, els seus deserts solitaris, els seus depredadors i les restes podrides de les seues víctimes, les seues serralades de gel, les seues llunes de llautó, les seues muntanyes d’ossos corcats, els seus records en el fons penombrós de les seues grutes de sal.

En la vida de Davor no passen coses gaire especials. Els dies són una successió de segons, minuts i hores que s’arrosseguen lentament per la geografia de la seua solitud com una bèstia enorme malferida. Normalment, deixa que passe el dia sense fer res, respira i prou amb l’única esperança que caiga la nit i quan això passa, es limita a repetir amb el rigor d’un summe sacerdot el seu cerimonial del tot imprescindible per a tenir la certitud que encara existeix. El primer que fa és estendre contra la paret de vidre de la biblioteca el seu atrotinat matalàs. Se’l va trobar l’estiu passat en un contenidor del carrer al costat d’una vella col·lecció de discos de vinil de cantants francesos, uns quants parells de sabates velles i una bossa de roba neta i perfectament planxada. Possiblement, el matalàs, com tota la resta de coses, serien d’un mateix mort. A la gent no li agrada viure al costat de les coses dels morts i, de seguida, se’n desfà. Des del seu matalàs pot veure els prestatges dels cedés de música i dels diaris. Els sofàs rojos on van a dormir els jubilats. 

Tot seguit, còmodament instal·lat, devora unes quantes galetes toves o un rosegó de pa o xarrupa d’un cartró de brou o de llet o de vi i després s’encén una punta de cigarreta. En acabar de xumar s’atansa al seu carret i comença a fer l’inventari precís del seu univers: una bombeta elèctrica, un cap de nina, una bossa de plàstic plena de bosses de plàstic, un llibre de poemes de Neruda amb la coberta una mica malmesa per la humitat, un telèfon mòbil mut, una modesta col·lecció de velles postals turístiques de Barcelona, un gos negre de guix amb restes encara de policromia, una capsa de cartró plena de botons de nacre, una ampolla de perfum buida i sense etiqueta, una camisa blanca amerada de suor de femella, unes bambes estripades, mitja dotzena d’entrades de concerts, un gerro de vidre folrat amb segells d’arreu del món, un record d’abril fet de sorra i aigua amb un ocell cercant el sol just en la ratlla de l’horitzó marí, un retall de núvol gris, un single de ‘L’éte indien’ de Joe Dassin, un cendrer fet amb una llauna de Coca-Cola, un mocador japonès de seda i la nostàlgia d’un gemec, una brúixola trencada de joguet, una carta de menú, un àlbum de cromos d’exploradors, uns bitllets del metro, un barret foradat, una perruca de pallasso, un gust de pell fresca o de poma o de fruita carnosa o de cony, un llumí, unes ulleres negres sense vidres, un quadern ple d’anotacions secretes, una targeta de la botiga Cartier del Passeig de Gràcia, un tap de suro, un somriure menut, quatre tecles d’un acordió com una dentadura postissa, una tassa mutilada de cafè, un bitllet d’avió estranger, un avió de joguina amb una sola ala, el record d’un avió en un cel de plom i foc sobrevolant una catedral de pors, unes pedres blanques i llises de riu, una bresquilla i un albercoc, una llauna de cervesa holandesa buida, la presència eterna del cos nu d’un àngel retallat contra una claror tènue de matinada, un didal de cosir, un cartró amb la inscripció ‘tengo hambre, gracias’, un necesser amb un raspall de dents molt usat i unes quantes capses estripades de medecines, un llençol blanc perfumat pel vent, una pinta de fusta, un xumet, uns pinyols de cirera amb el record tatuat d’una saliva enyorada, un cul d’ampolla de Bushmills, un tiquet d’un cafè de Saint-Germain-des-Prés, una ombra o l’enyor...
 

Interpretació d'una imatge d'Anne-Amrie Plumier-Baccus, bloc Sombrecitrouille

Fet el recompte, Davor treu de la butxaca de la seua atrotinada jaqueta una llibreta i anota amb un llapis invisible les coses que encara li podrien faltar al seu carret com l’astrònom que completa el seu plànol del cel amb estrelles que imagina: una postal de Koper amb el seu campanar de sang dibuixat damunt d’un fons de turons esmaragda i unes barquetes blanques ben a la vora del port, la imatge d’una cruïlla de carrer de ciutat on hi podria cabre una dona bellíssima arrossegant una maleta minúscula o una absència, un taxi solitari, uns xiquets vestits de vesprada trista de diumenge, el reflex pàl·lid del sol en el vidre de l’aparador d’uns grans magatzems. I encara, la fotografia d’una casa de parets de cristall amb vistes a un paisatge d’oliveres i una escala de cargol per a poder pujar a l’habitació cobejada o al firmament, una capseta de colors on guardar uns imants de nevera record d’un viatge a la mort, una promesa en forma de papallona macaó sobrevolant un tapís de flors grogues i blaves, un rellotge connectat al somni inventat per a atrapar el temps. Ho anota pacientment, amb el cor en un puny. ‘Tot açò’, pensa furiós, i en això s’adorm profundament en el seu racó infecte amb el posat d’un gos apallissat, pensant només en ‘tot açò’, de vegades en la mar, en un bosc secret d’oliveres.

No hi ha nit que en aquesta part del seu ritual no el sorprenga un veí de l’edifici que hi ha al damunt de la gelateria. És un tipus corrent, ni massa jove ni massa vell. Potser treballa en unes oficines o potser és mestre d’escola o potser fa d’electricista o potser no és res més que un nàufrag com tants que es passegen de la faena a casa i de casa a la faena amb cara de “em deuen i no em paguen”, acovardits per ves a saber quina amenaça inconfessable o perseguits per no se sap ben bé quin desig embogidor. Sempre es mira Davor pietosament com qui es mira un sant leprós. De vegades, però, ho fa amb un punt de repugnància o amb llàstima que encara és pitjor. Fa molt temps també que té molta curiositat per saber què conté aquell carret, per poder consultar el quadern d’aquell rodamons esdentegat, barbut i prim com un secall que fa olor d’animal engabiat, que mira tristament com un animal engabiat. Avui, no sap per què, no ha pogut evitar detenir-se davant seu. Li ha oferit unes poques monedes i un paquet de cigarrets que estava quasi per encetar. Davor l’ha mirat amb un punt de desconfiança, tot i saber perfectament qui era, i tot seguit ha agafat els diners i el tabac sense donar-li més importància. Aleshores, li ha preguntat a aquell tipus si sabia qui era ell. El veí qualsevol, sorprès, s’ha arronsat de muscles i no ha sabut que contestar-li.

-Doncs, jo sóc tu, odiat veí qualsevol...- li ha soltat Davor mentre deixava anar un somrís d’orella a orella. Tot seguit, s’ha girat de costat i ha tancat els ulls. Una gavina ha baixat del cel i a la vora del carret s’ha menjat un tros de món. Els coloms han fugit, han desaparegut com per art d’encanteri. Després, la nit s’ho ha engolit tot.

              
 


espai patrocinat per:



Lectures 1287 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Perfil

Francesc Viadel

Francesc Viadel logo rss

cultura, pensament i periodisme

més informació

Arxiu




Recursos lingüístics