• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Joan Guerola

publicitat

Dissabte, 7.1.2017 00h00

Contes d’en Bosch 55: Qui està lliure de què? 9 (experiment de narrador càmera)


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant


GettyImages - Cementeri




Etiquetes
Joan Guerola
They were shouting at him.
-EH, YOU, SON OF BITCH!
-DESERTER!”
Charles Bukowski
 
Novena part

—Quiets, collons —els reny altra vegada—. No us mogueu. Voleu anar a la presó? —els diu el Torrao amb els seus ulls negres i cabell canós.

—Per què han d'anar a la presó, per acabar amb aquesta púrria! —els diu Arogres, que aguanta una espelma i fa un senyal cap a Benihata.

—Eixa púrria va treure el teu fill amb les mans cremades del mig dels coets. Em sembla que encara no ho has agraït, veritat? —li diu amb una forta enrabiada.

—I tu, a quin sant el defenses? O és perquè ets tan borratxo i malfaener com ell?

—Guaita, qui parla! I això de malfaener t’ho faré empassar amb dues bescollades.

—Sembla mentida que et poses de part d'un rodamón. Algú destarifat que no ha portat una vida com la de la gent normal.

—Vols dir que el que fan els vostres fills és gaire normal? Feu-vos càrrec que, si hi hagués una justícia com cal, els jutjarien per intent d’homicidi. Posaria la mà al foc que els caurien uns anys de presó.

—No estàs una mica grillat d’ençà que ell t’ajuda en el forn de cal?

—Ara ets manco, no? Si no hagués estat per ell, hauries mort a les trinxeres en el front de la guerra. Ell et va treure quan tots els altres soldats del batalló s'havien retirat.

—T’has begut l’enteniment. Aparta't d'aquí davant, tros de suro. Ja n'hi ha prou de defensar un rodamón borratxo.

—Qui no ha pas begut a la taverna del Roig? Qui no n'ha pas eixit borratxo més d'una volta? Qui no ha parlat a crits i sense respectar els altres? Que faça un pas endavant, va, teniu collons, o no? Sou d’esclafit  i fona.

—Però estàs bé, veritat? —diu un que li ho pregunta a en Benihata sense fer-li un pèl de llàstima.

Ell l’interromp,

—No, hòstia, no. Estic molt lluny de sentir-me bé amb aquesta somordor —diu molt emprenyat.

—Podries estar fotudament, no ho sé, diem mort —diu el mateix d’abans.

—I a qui li importarà si mor algú com tu que mai no ha tingut un treball regular —diu un altre d'ells.

—No se’n pugeu a la figuereta —diu Benihata.

—Has tingut sort gràcies a nosaltres. Millor encara, gràcies al Torrao que t’ha salvat del tracte dels xicons.

—Potser. Vosaltres podríeu quedar-vos sense fills per voler-me cremar viu. Però només hi ha lleis pels pobres. Massa que ho sabeu, no us feu els sompos.

—Si volen mandanga, que se la busquen d’una manera —diu el Torrao al xicons.

Com m'agradaria mamprendre per davant el que em furta en els camps.

—He robat quatre faves i pèsols i res més.  Jo per a què les vull? Les regale al capdavall.

—L'imbècil de merda que ho fa, et culpa a tu. Bé, Benihata, jo demane perdó per tot el que t’haja fet el meu fill. Vols que t’ajude en alguna cosa? Si vols, vine a casa i et donaré un plat de calent per dinar demà.

—Va, anem a gitar-nos, ja tindrem el foc apagat i tot —diu un dels pares als altres. Es dirigeix als joves tot seguit—. I vosaltres, a casa també. Fa fred.

Duen ciris, fan mitja volta i marxen. Se senten els sorolls suaus de les petjades. També els renys dels pares als fills. Baixen per un camí que porta al poble. L'era roman en silenci, amb una alzina surera i munts de palla. El Benihata es queda quiet, es mou adolorit per canviar al munt de palla sota una alzina carrasca, es posa dins com un furó, contempla la lluna que ara ix, ara s’amaga fins que s’adorm.
 
Un vespre trona i rellampega. No troba una pallissa o el cobert d'alguna quadra per descansar. Quan va pel camí de ferradura s’encreua amb un home major. Ve del camp i porta del ramal una burreta amb una sàrria carregada d'userda.

—Faig via perquè ens mullarem si no trobem aixopluc de seguida.

—Oh i tant. Tu el tens ben a la vora, no pas jo.

Segueixen els trons i els llamps com adés.

El llaurador desapareix amb la burreta pel camí.

No passa ni mig minut i ja cauen les primeres gotes. S’endinsa al cementiri vell que està en ruïnes. Es retira sota un tros de teulada just en entrar. Té parets mig assolades i portes decrèpites, a tothora obertes. Mira els nínxols del costat esquerre i les tombes que són a terra, convertides en un brossegar i alguns esbarzers que mig les cobreixen.

—No tens gaire on triar. Si mors, estaràs al lloc idoni i estalviaràs feina —es diu.

Continuarà

Joan Guerola
 


espai patrocinat per:



Lectures 685 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Categories

Recursos lingüístics