• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 24 de març

La Veu del País Valencià

Manuel S. Jardí

publicitat

Dilluns, 19.9.2016 00h00

El tio Canya ha mort


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (10 vots)
carregant Carregant


Francesc J. Hernández




Etiquetes
Manuel S. Jardí
No és una provocació per a incomodar el valencianisme, real i fictici, de diversa intensitat. A més a més, la Falla Arrancapins –que va aglutinar la commemoració del 40 aniversari de la cançó d’Al Tall- ultima, juntament amb la resta dels organitzadors, el concert multitudinari que marcarà la fita d’aquesta tardor.

El tio Canya ha mort (Ed. Fundació Nexe) és el títol d’un breu i estimulant assaig de Francesc J. Hernández, professor de sociologia a la Universitat de València, escriptor, investigador, divulgador, submarinista de llibreries i de tota classe de recursos bibliòfils, escodrinyador de  biografies, esdeveniments i circumstàncies històriques, traductor dels principals referents de l’Escola de Frankfurt, impulsor d’iniciatives insòlites, apassionat de i per la ciutat de València, i referent en els estudis contemporanis de les dinàmiques educatives, entre múltiples vides que és capaç de desenvolupar a diari entre l’eixida del sol i el crepuscle.

El llibre porta com a subtítol Notes sobre la mecànica sociolingüística del valencià. Els dèsset capítols, complementats amb unes notes i la lletra que va composar Vicent Torrent per al segon disc d’Al Tall, lluny d’esdevenir un desideràtum a l’ús o, a l’altre extrem dels acostumats excessos filològics, una apologia del pronom feble, per dir-ho així, resulta aclaridor i reivindicatiu en diversos sentits.

Francesc J. Hernández aventura que potser fa 40 anys la representació sociolingüística responia al que explica la cançó, entranyable i mobilitzadora, tan present encara a tota classe d’actes i d’aplecs. Però, a partir dels anys noranta del segle passat, la situació respecte de les competències i els usos lingüístics al País Valencià ja no són les mateixes. L’escolarització ha anat abocant cohorts de joves que fan impossible el retrat associat a la cançó. L’autor, resseguint metodologia i tècniques sociològiques, va esbossant el relat a partit de les fonts estadístiques i documentals més solvents. Hernández reivindica els treballs rigorosos i les dades produïdes per Rafael Lluís Ninyoles, un altre sociòleg de referència. Alhora que adverteix –als poders públics, a qui si no? – sobre la necessitat de promoure la recerca i posar-ne a l’abast els resultats. “És imprescindible”, remarca, “que les enquestes lingüístiques tinguen una periodicitat regular, que es facen amb el màxim nivell de professionalitat, que els resultats –amb tot tipus de desagregacions– siguen públics i que les microdades estiguen al servei de la comunitat científica”.

De les diferències entre competència i coneixement, usos públics i privats, interaccions quant a classes socials, comarques castellanoparlants, etc., completen un retrat sociològic que tomba un allau de prejudicis i pretextos argumentals que habitualment ens han acompanyat en el debat (?) lingüístic.

Més enllà de les dades i de les reflexions associades, l’assaig posa de relleu moltes evidències, encara que l’autor –prudent com és– haja deixat aquesta feina deductiva per als lectors. Com ara, que la política lingüística –política, com el propi nom indica– ha d’activar-se des dels poders públics. Tant a l’hora de promoure iniciatives per a incrementar la competència de la població forana, com a l’hora d’orientar l’avaluació sobre competències orals i escrites, “deixant de banda l’examen de coneixements en sentit estricte”. “El tio Canya ha mort” esdevé un esplèndid manual d’instruccions per a l’autoritat competent. Que naturalment no és  l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), sinó el departament corresponent de la Generalitat Valenciana.

A partir d’ací, els poders públics poden entretenir-se sufragant les extravagàncies, capricis, plagis i despropòsits de l’AVL, que és com conservar l’aparador de la Verge de Covadonga o un dormitori Lluís XV. Només cal fer una ullada al Regne Unit i tota l’àrea d’influència de l’anglès –poca broma–, per a comprovar que a Londres no hi ha cap acadèmia d’estil decimonònic, com la que s’han resignat a mantenir i alimentar ací, a Terra Cremada. Allà nomes els ha calgut la BBC.



espai patrocinat per:



Lectures 2468 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Perfil

Manuel S. Jardí

Manuel S. Jardí logo rss

Periodista

Arxiu




Recursos lingüístics