• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Els relats de Maria Teresa Galan

publicitat

Dijous, 15.12.2016 00h00

Ànimes bessones


Comentaris 2 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (4 vots)
carregant Carregant


GettyImages - amigues




Etiquetes
Maria Teresa Galan
No saps com sento el teu final. Avui és el dia més trist de la meva vida. Quan m'han telefonat he sentit el desig de fondre’m. Ho he pressentit. Quasi una vida juntes, recordes?

Ens vam conèixer un dia de molta pluja. Les nostres mares eren amb nosaltres. Era el nostre primer dia d’escola, ens estrenàvem com a alumnes, teníem sis anys. Des d’aquell dia ens vam convertir en ombra mútua. Tu sempre m’ho deies: “No tinguis mai por, jo seré la teva ombra guardiana”, i jo et vaig jurar que seria el mateix: la teva ombra guardiana.

Vam créixer plegades, les nostres mares es van fer amigues, i sempre compartíem una casa o una altra. Ens aveníem en tot. Mai vam discutir, i ens esgarrifava veure com els nostres pares discutien entre ells.

Quan vam conèixer l’Àlex i el Quim, va ser a la classe de música, jo t’ho vaig confessar amb una certa malfiança, i tu em vas respondre que també havies conegut un noiet i que temies que no em caigués bé; la resposta va ser una abraçada apoteòsica. Amb els anys es van convertir en els nostres respectius marits.
 

Ells, pobres, no entenien perquè sempre ens ho havíem de comunicar tot. Que tinguéssim tan interioritzades les nostres ombres. I nosaltres no enteníem que un fet tan natural per a nosaltres ells no l’entenguessin.

Vam viure els nostres respectius parts tan compartits que a mi em semblava que havia estat jo qui havia parit els teus fills, i a tu et va passar el mateix.

Sempre recordaré el dia que vam tenir l’accident de cotxe quan tornàvem d’una excursió. Ens ho havíem passat d’allò més bé, havíem omplert una cistella de bolets cada un de nosaltres. Fèiem broma tot dient que els podríem vendre a peu de carretera i que hi faríem un bon negoci. Però sense saber com, vam veure com la carretera se’ns tirava a sobre i rodolàvem com quan érem petites. Instintivament ens vam agafar de les mans sense dir res. Quan va arribar l’ambulància no ens podien separar de tan fort que ens havíem agafat. Havíem perdut el coneixement. Ens van posar a la mateixa habitació: dos llits ben juntets i així ens podíem donar les mans. I ens vam recuperar més de pressa...

Sort que estàvem molt unides i això ens ajudà a suportar la mort dels nostres marits, una mort que no vam saber fins que ja estàvem recuperades.

Tot el camí de les nostres vides va ser com un sol camí.

Avui, sense morir, m’he sentit morir. No sé com podré recuperar la meva ombra, viure sense ombra, la que projectaves tu.

Jo, continuaré projectant la teva, i només ho sabrem nosaltres dues.



espai patrocinat per:



Lectures 2272 lectures   comentari 2 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

18 de desembre 13.23h

M'ha agradat molt! Ben trenat i emotiu, i crec que els marits estan vius...


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

16 de desembre 20.17h

Quina historia mes maca! M’ha agradat molt. Però... serà realitat o només fruit de l’ imaginació de l’autora? Aquesta es la gràcia del relat, que et quedes amb el dubte.


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics