• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Els relats de Maria Teresa Galan

publicitat

Dijous, 26.1.2017 00h00

L'últim capítol


Comentaris 2 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant


GettyImages - llibres




Etiquetes
Maria Teresa Galan
 
El cel, envaït pels núvols, que semblava que d’un moment a l’altre havia d’esquinçar-se i deixar anar tota la seva ràbia amb una gran vomitada, atemoria la gent, que es refugiava a casa seva. Per experiència, l’Eduard sabia que aquell cel no podia portar res de bo.
 
El telèfon va sonar insistentment, però ell no es movia de davant de la finestra; sabia que era el seu amic i sentia una gran peresa que no el deixava  desplaçar-se per despenjar-lo i tenir la conversa de sempre. Es coneixien des de molt petits: ho havien compartit tot, fins i tot la data completa de naixement..., tot, menys la Roser. Finalment, va decidir-se i s’hi posà.
 
–Hola, Edu! Com estàs? Sóc aquí, he vingut per negocis i he pensat que ens podríem veure. Estic a punt de comprar una petita editorial, només he de signar uns documents i ja podré editar. Com tens la novel·la que tenies a mig fer quan va morir la Roser? Em faria il·lusió que la primera publicació fos del meu gran amic.
 

–Bé, Rafa; només he d’acabar el final de l’últim capítol... Estic encallat en el temps. Des que em vaig quedar sol que només penso en ella.

–D’acord, què et sembla si vinc i m’ho ensenyes i en parlem? En dos dies ho pots tenir acabat?

–Crec que sí...
 
L’Eduard mirà altre cop el cel i va sentir com tot ell s’estremia, sabia que estava a punt d’acabar-se alguna cosa, aquells núvols el xuclaven. Es dirigí cap al despatx amb desgana. L’ordinador descansava sobre una taula petita, envoltat de llibres i de papers; en un prestatge, una fotografia, era la cara de la Roser que somreia.  Sense esma, connectà l’ordinador i donà una ullada al document que tenia a mig escriure. “Capítol últim: ... i agafà un vas amb cianur dissolt i, sense respirar, se’l prengué...”. La seva batalla havia acabat.
 
El timbre va sonar insistentment durant molta estona. 



espai patrocinat per:



Lectures 701 lectures   comentari 2 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

28 de gener 20.41h

Ben escrit, bon domini de la llengua, una història ben portada amb un final contundent.
M'ha agradat. Com tot el que escrius.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

27 de gener 16.57h

Un conte molt ben resolt en què el no desig de viure és el tema. Així "realitat" i ficció s'uneixen. Literatura i metaliteratura s'uneixen.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics