• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Diumenge, 26 de març

La Veu del País Valencià

Els relats de Maria Teresa Galan

publicitat

Dimarts, 7.2.2017 00h00

Record i reflexions: «Històries del carrer»


Comentaris 7 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant


GettyImages




Etiquetes
Maria Teresa Galan

Per desgràcia hi ha moltes persones que necessiten omplir la seva vida d’adrenalina; d’altres no ho busquen, però se’n troben. Jo sóc de les que pensen que la vida ja ens porta els canvis, tant si volem com si no. Això no vol dir que en prengui part: una cosa és dir i l'altra fer.

Aquesta és la història:

Amb aquesta crisi no és estrany veure els parcs i els jardins plens d’indigents que pidolen i passen la nit sobre els bancs amb un carro del súper com a única companyia, carregat amb el seu equipatge. Però també n’hi ha als caixers dels bancs o en algunes entrades d’escales, o a l’entrada d’algun local per llogar.

Al costat de casa hi ha un d’aquests locals per llogar, hi ha una petita entrada habitada, cada dia, per un noi de mitjana edat que, molt respectuosament, tapat amb un sac de dormir, hi passa les hores. No es mou gaire, quan ho fa ha de deixar a terra totes les seves pertinences, amb tot el perill que comporta. A vegades hi ha algú que li les vigila.

El món dels pidolaires o indigents és un món de lluita pel poder i de solitud. Entre ells es discuteixen i es barallen i arriben a ferir-se amb alguna arma per obtenir allò que l’altre té o per enveges. Discuteixen i es barallen per l'entrada d'un caixer, per poder dormir arrecerats.

Aquest noi, el Jonathan, és de mare francesa, casat i amb un fill; no demana res. Busca amb la seva mirada la complicitat dels veïns, de la gent... Busca les seves mirades. I és així com captiva la simpatia, l'estima o la pena de les persones, i sense pidolar li ofereixen el que necessita.
 

Té molts “amics” i aconsegueix estar mínimament confortable. No li falta res: té tot el menjar que necessita i vol, té la companyia dels veïns propers que li donen conversa, alguns seuen a terra i parlen amb ell... Té un mòbil intel·ligent que li han regalat, va ben vestit i fa olor de colònia. La gent, quan s’hi adrecen, li diuen “doctor”. No sé si ho és, però sí sembla educat. Diuen que a vegades va molt begut, i qui no ho faria per oblidar les hores buides, la falta d’objectius (potser), la solitud, el fred, la tristesa... No té una casa ni ningú que l’esperi.

Potser aquest fred fa que les vides d’aquestes persones prenguin més relleu i ens invitin a la reflexió. Potser és la crisi que avança a poc a poc acompanyada de la pobresa, i que cada dia envaeix més el nostre territori i que tenim, tots, més a prop. La crisi política ha trencat l'economia, les famílies s'han desestabilitzat i discuteixen fins a ferir-se.

Són aquestes persones que no demanen res les que desprenen un fred que penetra a dins nostre i punxa l’ànima; o és el secret que guarden amb un cert conformisme... És per ells que ens sentim més solidaris, més humans i pensem en una dramàtica història, o mirem cap a un altre costat per no trobar-nos amb aquesta mirada que fereix i ens incomoda.

Fa setmanes que aquest indigent tan especial ja no hi és. Diuen que el van venir a buscar i li van oferir una feina. Ara tindrà un lloc on dormir dignament i uns diners que no caldrà que demani; potser recuperarà, també, la dignitat que havia perdut o s’havia debilitat.

Per casualitat, avui, l'he vist, net i ben arreglat; m'ha saludat amb un somriure: repartia propaganda d'una botiga important del barri.



espai patrocinat per:



Lectures 874 lectures   comentari 7 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

17 de febrer 20.08h

#6 Òndia!! Carme! Quina casualitat. La vida de les persones no és totalment única. Hi ha fets que es repeteixen, i aquest n'és un.

Una abraçada,

Maria Teresa


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

11 de febrer 23.42h

Curiosament se semble a un cas que vaig viure. Al de l' indigent que va viure durant un temps ( abans de desaparèixer) al parc de davant de casa , al qui vaig tenir converses quan anava a passejar al gos. Un bon dia el vaig veure net i arreglat.......i amb una senyora!!,
Perdona, semble que et vull fer la competència. No es la meva intenció, el teu relat es magnífic i jo no seria capaç de fer- ho com tu.
Un peto.
Carme


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

11 de febrer 02.31h

#4 Gràcies, Guillem!!


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

10 de febrer 17.39h

Bo, molt bo, i adient, Mª Teresa. Una forta abraçada. Guillem-


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

9 de febrer 11.21h

Sort n'hi ha que sempre hi ha persones compassives.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

9 de febrer 01.46h

#1 Moltes gràcies, Glòria, per les teves paraules. T'agraeixo el comentari en aquest apartat.
Una abraçada,
Maria Teresa


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

8 de febrer 21.51h

Bon relat. El món de la indigència, a vegades sòrdid, cruel i sempre envoltat de solitud, resta reflectit de manera que hi ha una sortida, a través d'una feina en aquesta narració. És una manera de parlar d'esperança.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics