• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dilluns, 27 de març

La Veu del País Valencià

Els relats de Maria Teresa Galan

publicitat

Diumenge, 19.3.2017 00h00

Els vaivens de la vida


Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant


Font: Acistock




Etiquetes
Maria Teresa Galan
Com cada dia, tot tornant d’un curset, vaig travessar els jardinets i vaig passar vorejant els bancs, normalment plens de gent gran i de gent asseguda en les seves cadires de rodes, vigilats pels cuidadors. Amb la mirada vaig buscar la Doloretes i la vaig veure sola, sense la cuidadora. Més enllà, asseguda en un banc, la seva cuidadora parlava amb un home sud-americà; ella també ho és. Potser són del mateix país.

A prop, hi havia un altre home gran assegut en una cadira de rodes que mirava la Doloretes. Ell ja feia temps que anava als jardinets amb el seu cuidador.

Vaig seure en un banc, mig per curiositat i mig per cansament i vaig somriure a la Doloretes que va correspondre amb un “hola nena”. De sobte, l’home sud-americà empenyé la cadira fins a nosaltres; la cuidadora també hi vingué. Les seves cares s’il·luminaren i els cuidadors els aproparen.

Era clar que tots es coneixien i potser no era la primera vegada que es trobaven. El misteri s’havia apoderat de mi: coneixia la Doloretes des de feia anys, quan la vida no li havia arrancat la facultat de caminar i encara portava la casa i la família i també coneixia aquell veí que feia anys que vivia en una cadira de rodes, tot i que no ens havíem parlat mai.

Cada dia, quan passava pel jardinet, els veia feliços tot xerrant i rient. Els cuidadors asseguts en un banc, una mica separats d’ells, mantenien les seves converses.

Va arribar el fred, aquest fred humit que tan malament senta a les persones grans i delicades. Molts dies ja no veia la Doloretes i quan la veia estava sola, amb la cuidadora; el senyor Josep i el seu cuidador ja no hi eren. La cara de la Doloretes  no era la mateixa, s’havia aprimat i la seva mirada encuriosida ja no observava, ja no sentia curiositat per les coses... estava trista. Aviat vaig deixar de veure-la: els havia perdut el rastre. No sabia què se n’havia fet d’ells. Sovint pensava “si veiés algun cuidador, els ho preguntaria”.

És increïble veure la gran quantitat de coses i persones que no et són indiferents, que formen part del teu dia a dia i que te n’adones quan no les perceps, quan deixen de ser una rutina, quan s’esvaneixen.

Aviat va arribar el fred i la nostàlgia. La falta de llum feia que els dies semblessin més curts i jo continuava pensant en aquella parella tan entranyable.

Recordo que un dia la Doloretes em va comentar que la seva filla no la deixava sortir de casa sola, no volia que tornés a caure i volia que tingués una noia d’aquelles que t’ajuden en les feines i surts amb ella a comprar o a passejar, però ella no volia a ningú, no volia sentir-se un destorb. La seva filla tornava molt tard de la feina: era metgessa i les consultes s’eternitzaven, mai tenia un no per als malalts i tenir la mare sola a casa la feia patir, encara que la dona no es queixava mai.

El mes de desembre vaig rebre una invitació d’una amiga que treballava a la residència “Nova casa”. Feien una festa d’inauguració i benvinguda als nous estadants i volia que jo hi anés i participés de la festa amb jocs i els cantés algunes cançons que ells sabien, que els engresqués.

Quan vaig arribar-hi de seguida vaig observar l’atenció i la confortabilitat de la “Nova casa”. La meva amiga em va venir a rebre i em va acompanyar per la finca. Em va portar als jardins, en els quals hi havia uns porxos on seien, amb les seves cadires, persones gran sbuscant el resguard i la intimitat, quan el sol els abrigava. Eren les quatre, per a ells quasi l’hora de berenar, per a mi feia poc que havia acabat de dinar. Apreciacions diferents.

Vaig entrar dins. Una sala gran ja plena de gent. Al lateral, taules amb coses per picar; resseguint les parets, cadires, i al mig, un gran espai buit que vaig suposar que era per a l’animador o animadora. Estava una mica atabalada, pensava en com enfocaria el fet que estiguessin en una residència: no era fàcil. Ningú vol perdre les seves pertinences ni el seu poder. Sabia que, per bé que et tractessin, no era el mateix que ser a casa teva i jo els havia de convèncer que allò era el millor i que podien tenir la possibilitat de fer amistats i no trobar-se sols. La meva feina d’assistent social era ajudar-los. De sobte, vaig sentir, amb dificultats, el meu nom. Sorpresa, vaig mirar d’on venia la veu: sí, allà a la meva dreta, asseguda a la cadira de rodes, hi havia la Doloretes i al seu costat hi havia el seu amic, que li donava la mà amorosament. M’hi vaig atansar i, a cau d’orella, em va dir que eren 'novios' i que la família ja ho sabia.

Quan ja me n’anava, vaig preguntar-los pels seus respectius “cuidadors”. La Doloretes em va mirar i, amb un somriure murri, va dir: “Són matrimoni i se n’han anat al seu país, tenen fills als quals cuida la família; per fi estaran tots junts”.

En un moment la vida pot deixar de ser una rutina.


 


espai patrocinat per:



Lectures 743 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

22 de març 08.28h

Fixa't quanta riquesa tenies amagada..Fantàstic....delicat..tendre...valent..genial..FELICITATS...ENDAVANT


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics