• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Música per un País

publicitat

Dissabte, 21.1.2017 00h00

Música per un País: Zoo, per Francesc Gisbert


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (3 vots)
carregant Carregant


Francesc Gisbert

Panxo i Pablo són dos germans de Gandia amb unes quantes coses en comú. Comparteixen els cognoms Sánchez Pardines; Formen part de dos grups d'anomenada, Pablo, de La Raíz, canta en castellà i Panxo, de Zoo, en valencià; Interpreten unes lletres poètiques i amarades de força (no debades són fills del poeta Fernando Sánchez); convoquen un públic molt jove, amb ganes de festa però rebel i compromés; els inspira una capacitat brutal per compondre i tocar, per enganxar i esborronar, per fiblar i colpejar consciències. Sense perdre de vista que fan música, no pamflets, i que la qualitat va per davant.

La quimera musical els ve de menuts. Son pare, poeta underground, els descobrí el món de la música i els ensenyà a estimar-la. Pablo començà abans. De Raíz ja era un grup consolidat quan Panxo acudia als assajos i devia pensar: "Algun dia, jo també tindré el meu grup".
Ja a l'institut, amb quinze anys, Panxo va ser seduït per la cultura hip-hop. Si passegeu pel pati d'un institut, no és difícil veure rogles de xicons rapejant, cantant i improvisant lletres. Va estudiar filosofia i passà per diversos grups, Orxata Sound System i Riot Propaganda, abans d'apostar per Zoo. El nom és herència d'un grup anterior, de rap més clàssic, Sophy Zoo (va produir un parell de maquetes, l'última del 2008). És en aquest moment quan Panxo entra en contacte amb la música en valencià i fa una aposta diferent del germà. Zoo evoca la idea de la cultura rap que, al capdavall, som com animals engabiats. I la música la forma de trencar les cadenes.

Les cançons de Zoo combinen electrònica, reggae, soul, un pessic de jazz i un to personal de flow. D’infant, explica que escoltava la música dels pares, els Beatles, Sabina, Bob Dylan i molt de soul. Després, vingué l'època del punk rock, molt present en composicions de La Polla, Reincidentes, Porretas, S.A. Però la saó definitiva, arriba amb el rap: més que un estil, una forma d'expressió.
Actualment, Zoo, amb seu a Gandia, l’integren Toni Sánchez Pardines (Panxo), Arnau Giménez, Marcos Úbeda, Natxo Císcar i Hèctor Galan. Han assolit una popularitat admirable, en tot l'estat. Si entreu en el seu canal de youtube, trobareu vídeos amb més d'un milió i mig de visualitzacions, com “Estiu”, tota una declaració de principis: "Cau la calor a La Safor, bombeja el ritme. No estem fent merda facilona, ací fem himnes"; O com "Vull", de Tempestes vénen del sud, on clama: "I que brolle la ràbia d’un crit ancestral / I que fem de la por una dansa tribal, / I que perguen i paguen amb sang esta fam / Que no tot en la vida és faena, / que morir és no viure lluitant".

Fins ara, Zoo ha publicat dos treballs, els podeu escoltar i descarregar en l'enllaç de bandcamp: Esbarzers (2015) i Tempestes vénen del sud (2014). Preparen nou disc per a la primavera del 2017, i ja van anunciant concerts i venda d'entrades a València, Barcelona, Manresa, Girona, Bilbao i Alacant. I també a terres de Castella, concerts de Madrid, Zaragoza, Granada i Salamanca (cliqueu l’enllaç). Cadascú té dret al seu parer. Però si haguera de triar una cançó, he de confessar que, la primera vegada que la vaig escoltar, em va colpir "El Carrer de l'Amargura", per la grapa de la lletra i per la qualitat de la composició musical. Missatge i melodia, força i tècnica són dues cares de la mateixa moneda que sempre han d'anar juntes. I Zoo ho aconsegueix.
 

Carrer de l'amargura, lletra
Deixa València a juliol puta vida,
Últim examen, primer raig de sol,
Porta les mans arrapaes de fer extres
Tot el dolor de la vinya al renyons,
Creua la pista de Silla a migdia,
Sona l’herència, li cau la suor,
Mira l’arròs, la ribera que brilla
Tira per dins: Alacant interior

Ix d’Alacant cara amunt la Mariola
Va i torna al poble a diari, no pot
Amb el lloguer i amb el curro ella sola,
Cuina el sopar de sa mare, no vol
que ningú sàpia què cobra per hora
condescendències les justes, amor
tot el que té pel seu fill que diu hola
des del seu ventre, batega el seu cor.

Però el rellotge s’atura allà dalt,
I es mesclen la locura, la mort i el carnaval…
I arriben festes de nou,
I allò que cou ja no cura
I el poble sopa al carrer,
Al teu carrer, carrer de l’amargura.

Mira el paisatge sentat a la plaça,
Pengen les llums i les flors dels balcons,
No pot anar al casal ni de caça
I les olives li donen pa poc.
Enguany l’orquestra està enfront de casa,
Música i festa, la dansa, el bastó.
A estes altures i faça el que faça,
Ja va per dins tota la processó.

Però el rellotge s’atura allà dalt,
I una altra criatura comença una aventura
I el iaio sap que s’acosta el final,
I es mesclen la locura, la mort i el carnaval…
 
Vídeo Teaser- Nou disc Raval

Vídeo Zoo-Oques Grasses, versió d'Obrint pas
 
Francesc Gisbert
 

Música per a un país és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)


espai patrocinat per:



Lectures 5278 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics