• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dijous, 30 de març

La Veu del País Valencià

Opinió

publicitat

Dimarts, 21.6.2016 00h00

‘Cavallet de mar, nuvolet del far’


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (4 vots)
carregant Carregant


Segons el crític Antoni Ferrer, hi ha tres tipus de poetes: “aquell que està preocupat per la perduració de la vida, aquell altre que es demana sobre la perduració de l’amor i la del poeta de la ira que pensa en la polis”. A hores d’ara, al nostre país, tenim poetes de tots tres tipus i, fins i tot, d’altres que són una barreja de tots tres. A mi, si voleu que us siga sincer, m’interessen tots tres: els que parlen de la vida, els de l’amor i els que aterren a la polis per incitar, denunciar, proposar, etcètera. En general, m’interessen tots, però, això sí, només pose una condició: que es facen entendre. Jo sóc del parer de Joan Fuster, que reivindicava el plaer del lector en llegir un poema perquè, com deia l’assagista de Sueca, “llegir Kafka és una masturbació sense plaer”. I, a casa nostra, també hi ha aquests tipus de poetes que només escriuen per a ser llegits per altres poetes i van a veure qui fa el poema més enrevessat per a poder-se lluir davant els seus col·legues. A mi m’interessen els poetes que escriuen per a la polis d’allò que els hi preocupa i, fins i tot, com també diria Fuster, que escriuen “una poesia informada per la ira i pel sarcasme”, ara bé, però, que bandegen la retòrica o, com diria Vicent Andrés Estellés, aquells que “trenquen les paraules com si fossen olives, per deixar-se ben aspres la llengua i les genives”. Doncs bé, per a Miquel Català hi ha dos tipus de poetes. Per una banda “poetes hi ha/que tot és un gran vòmit/[...]esclaus de la supèrbia/l’enveja i l’avarícia/cantant a la gran excreció”. I, per una altra, “poetes hi ha/que cerquen la bellesa/[...]canten els estimats/inventen el seu món”. Miquel Català pertany al segon grup i ens ho demostra, una vegada més, amb aquest nou poemari. Un poemari que, al meu parer, té quatre parts ben diferenciades que bé es podrien comparar amb l’estructura de la carta d’un restaurant.

Imaginem que, amb la nostra parella, anem a celebrar un dia molt especial i hem escollit per sopar aquell restaurant que tant ens agrada, Cavallet de mar, en aquell mirador vora mar que ens recorda moments inoblidables. Allí, asseguts en el nostre raconet, lluïm un somriure d’orella a orella, tot mirant abstrets pel finestral l’ampla mar. Aviat, el cambrer ens porta la carta, però abans de mirar els plats que ens ofereix, ens fixem en la portada, en el disseny, en el nom del restaurant, en el tipus de lletra, en les llengües en què està escrita. És, en podríem dir, la carta de presentació de la carta pròpiament dita. Només mirant la portada ja ens fem una idea d’on estem i què anem a poder menjar. Així, Miquel, en la primera part del seu poemari, “De poesia”, ens amolla, sense pèls a la llengua i sense voler enganyar ningú, quina és la seua carta de presentació, tot perquè anem fent-nos una idea d’allò que vindrà tot seguit. Una presentació on ens deixa caure què entén ell per poesia i quina mena de poeta vol ser, un poeta a qui li “ronden pel cap clares paraules/un sens fi de versos/que no es queden al pap” i que vol compartir-los amb tots nosaltres, això sí, té molt clar que ho vol fer en “la nostra llengua”, en una llengua que “la volem ben viva” i “jamai discriminada”. Però, en aquest tema, Miquel encara es mulla més i ens fa una reflexió molt interessant sobre què entén ell per ser bilingüe: “seràs convidat de ser bilingüe/seràs convidat, de fet,/d’abandonar la teua llengua/amablement”.

Ara sí que és el moment de donar un cop d’ull per veure què ens ofereix de primer plat. I Miquel, sota el títol “Pàtries, fides i mentides”, és contundent i aposta per poemes que ens colpeixen, llançant-nos missatges que ens fan reflexionar, baixant a l’arena  i repartint a tort i a dret: “capitalins que parleu en llengua estranya”, “fills de l’amnèsia col·lectiva”, “hauria de ploure/fins que jo diguera prou/un diluvi universal/que netejara del món/pirates polítics/banca usurera”, “dirigents vividors/perfectes corruptes”. I no suporta el prototip d’”home estàndard”, aquell que “no vol problemes/no llig, no pensa/es duu bé amb tots/de res no opina”, aquell que ho aguanta tot seguint la consigna de les classes dominants, “aguantar és la consigna/mai no podràs escapar/submissió, fe i pàtria/veges tu quin poc trellat”. I se’n fa creus del mal que han fet i continuen fent les religions, “judicis finals/la fi del món/sang, sang[...] tant de sofriment/en nom de Déu”, ”creacionistes malvats”. Tot i així, i malgrat maleir tanta corrupció, guerra, injustícia i sang vessada innocentment, Miquel Català continua creient en els éssers humans i “somnia una terra/lliure, culta i pacífica”, convençut que “junts podem derrocar murs”.

El primer plat ha estat d’eixos que diem “de calent” i, regat amb un bon vi de la terra dels Alforins, ens ha posat a to. Estellés en diria: “No podia faltar el vi damunt la taula./Una solemnitat, un ritu que venia/des de la nit: el vi encenia la taula,/encenia la casa, encenia la vida.” I és que, efectivament, no hi ha res com el vi per encendre les nostres passions, per alimentar la nostra imaginació, per deixar-nos portar. Miquel, per anar paint aquest primer àpat, ens hi proposa un segon plat més lleuger, una barreja per “Poemes galàctics” i “Evocacions”. I és que mirant per aquest finestral que tenim al davant “tots els pensaments/em porten al cel/de la nostra platja, des d’on tantes vegades hem vist”, recordes, estimada?, sí, aquella “lluna delicada/com un galló de taronja/dalt la lloma i el turó[...] enyore tant la nostra mar”. Des d’aquest raconet on som em ve al pensament Modigliani. Recordes amor, aquell que tant m’agrada? Sí, aquell on: ”una dona contemplava un quadre/la lluna creixent i estrelles/una mà té dalt del cap/i el cul a l’aire[...] Modigliani pintava mons petits”, com aquest que ara nosaltres estem contemplant: “màgica llum tènue/capvespre violeta i rosa/cau tenebrosa la foscor/ ens guien estels/en la nit desèrtica” i és que amor, “perla morena”, som com “nòmades de la galàxia”.

I com que tot sopar ha d’acabar amb unes bones postres, Miquel ens en té guardada una que és, sens dubte, el colofó de la nit, la cirereta de “Cavallet de Mar”. És el moment més tendre del sopar, el de dir-se secrets a cau d’orella: “lentament t’estimaré/que el nostre amor no vol presses[...] lentament t’estimaré/com estime les hores sense tu”. I també el moment de recordar intimitats de la nostra relació: “i vingueres/amb la teua maleta vella/per l’andana de l’estació/[...] tu i la lluna per l’andana”. I en aquest bon punt, mentre la brisa del mar ens acarona la cara i la lluna despunta per l’horitzó, és quan ens ix de dintre el poeta que tenim tots: “en quin racó precís de la ment et podré guardar, estimada, a fi que/cada instant del teu amor perdure , fugaç i etern, com una flor”, “ningú no sap les misèries/ni la tristesa del poeta/solament la pot entendre la submarina perla morena”. És el moment de dir-li, sense embuts, que “cada dia és un regal[...] com un cavallet de mar/en la cova submarina/que subtilment habitem/cada dia que em regales/tot esclata dins de mi”. És el precís moment de dir-ho tot, en tant sols dos frases, “tot el camí que he fet/ha estat per a arribar a tu”. I llavors, tot seguit, fondre’s tots dos en una llarga abraçada, mentre la lluna envejosa ens mira de reüll.

Miquel Català no ha pogut escollir un títol millor per a donar-li nom al seu poemari que el de Cavallet de mar que, al meu parer, és tota una metàfora. Així, els cavallets de mar són peixos que no ho semblen i el seu llibre sembla un poemari tradicional, però no ho és. L’hàbitat del cavallet és la posidònia, on es troba com a casa. L’hàbitat de Miquel és la literatura, on s’hi troba com el peix a l’aigua. Aquests animalets tenen un cos cuirassat per protegir-se dels depredadors. Miquel, al llarg de la seua dilatada carrera, també s’ha fabricat la seua pròpia cuirassa per protegir-se de tota mena d’envejosos, paràsits, llepons i botiflers. Quan s’ha sentit amenaçat, com també els hi passa als cavallets, ha practicat l’art del camuflatge i del mimetisme, agafant-se amb la seua cua prènsil per ancorar-se amb força i no ser arrossegat per la inèrcia de remolins, marees i tempestes de tot tipus. Els cavallets són molt sensibles a la contaminació i són un símbol de la diversitat i fragilitat de la mar Mediterrània. Efectivament, com la fragilitat de la nostra llengua, el català, que és un símbol de la diversitat lingüística del nostra planeta, però que té un gran perill de contaminació i d’extinció, sobretot per una altra llengua que l’ofega i no la deixa surar, en un territori, en un estat que diu (ai, només llegir-ho ja m’agafa mal de panxa!) que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Caram, precisament això és el que ens agradaria, “respecte i protecció”. Respecte i protecció per als cavallets de mar que estan força amenaçats i en perill d’extinció. I sabeu per què estan amenaçats i en perill d’extinció? Doncs perquè els cavallets tenen propietats curatives, sí, com aquest Cavallet de mar de Miquel Català que cura la tristesa, l’apatia, l’avorriment. I és que la poesia dels cavallets ho cura tot, bé, o quasi tot: alimenten l’esperit, la saviesa, la sensibilitat i espanten els neguits. La poesia ens colpeja, ens assetja la imaginació, ens crea una certa tensió i ens produeix una traca d’emocions de tot tipus. I mentre llegim i ens evadim, mentre ens capbussem per aquells paratges de la posidònia i ens meravellem amb tantes emocions, us puc ben assegurar que aquests moments de plaer ho curen tot. Per això us anime a deixar-vos portar per aquest Cavallet de Mar que us farà descobrir els amors, els neguits, els somnis, les passions, els ideals, les frustracions... d’un poeta que “ha trobat l’illa perfecta, la que sempre havia somniat, de manera inesperada, quan havia naufragat”. I, des d’allí, des del seu “cavallet de mar, nuvolet del far” escriu, com “un lladre de paraules/idees, conceptes/abstraccions, simbolisme/somni, evocació”, tot i “cercant la bellesa/enyorant algun absent/esguardant tot allò/present a la natura/gaudint d’estar viu”, i escriu per colpejar-nos la consciència i per seduir-nos, però aneu alerta perquè Miquel Català “us pot robar el cor”.
 
Vicent Luna i Sirera
(Membre de la Junta Directiva del CCOM)


espai patrocinat per:



Lectures 861 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics