• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de març

La Veu del País Valencià

Opinió

publicitat

Dimarts, 28.2.2017 00h00

Encara l’homenatge a les víctimes del bombardeig de 1939


Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant


He esperat que passaren uns dies, després de la commemoració, com hauria d’haver fet el Consell de la joventut, per tal de no entrebancar, enterbolir o simplement marejar la perdiu pel que respecta a un acte que van promoure –allà està, gràcies al seu treball i al del seu autor, Miquel Mollà, la corprenedora escultura L’Aixopluc– però que van deixar de capitalitzar fins a la nul·la participació i sobre el qual ara fan promesa de recuperar per al proper any.

En mig de tan llarga etapa i amb el Partit Popular en l’Ajuntament, un munt de gent, any rere any, pensant sols en les víctimes i duts per la seua condició de republicans, s’ha ocupat que cada any l’acte se celebrara el més dignament possible, sense més recompensa que la gratificant constatació que cada any n’érem més i que Xàtiva, per fi, s’incloïa  al costat d’altres ciutats en la llista de les ciutats màrtirs, víctimes de la barbàrie feixista.

Vicent Gimeno (Republicans de Xàtiva) ha estat el cap d’una colla que seria llarga d’esmentar, perquè caldria nombrar tots els qui han col·laborat d’uns anys ençà: regidors, tècnics, presentadors, músics, cantants, balladors, rapsodes, actors, escriptors, artistes, poetes… homes i dones, a més a més, com passa sempre, acompanyats de tants i tants voluntaris que han contribuït des del complet anonimat. I això cal agrair-ho, sense més, tal com va fer –circumstàncies manen− el senyor alcalde en el seu parlament, moment en què es va escoltar un aplaudiment sols superat pel que es va lliurar a la més que emotiva Muixeranga.    
 

Haguera estat bonic que un acte ben lluït servira d’acomiadament a Vicent Gimeno. Ell era sabedor que, segons el manifest, l’acte passava a propietat del Consell de la Joventut, que se’n farà càrrec l’any que ve. Vicent, incapaç de pair tot el que li passava, va preferir la retirada, va animar tots perquè continuaren, va comunicar a l’alcalde la seua decisió i va anticipar en dos dies la sensació d’agradable “baixó” que sempre tens quan acaba un acte al qual t’has dedicat en cos i ànima.      

Malgrat el colp organitzatiu que va suposar la renúncia de Vicent Gimeno, vespres de l’acte, l’Ajuntament va resoldre la situació molt dignament. Entre els qui van mantenir la seua participació i la capacitat dels qui organitzaren l’acte, va resultar un homenatge que, sense l’aldarull mediàtic, molta gent haguera pensat que ho organitzaven els de sempre. Va haver presentador, música i cant, rapsoda, parlaments, corones de llorer i flors d’homenatge, solta de coloms i, com he dit, la Muixeranga, que ja s’havia compromès. També, com l’any passat, la foto dels representants polítics dels partits que governen a l’Ajuntament va posar la signatura a l’acte.

L’acte va comptar amb bona sonorització, un excel·lent nivell artístic en les actuacions, una perfecta durada, i bones intervencions: una d’erràtica, la de l’assidu Matías Alonso, coordinador del Grup Recuperació de la Memòria Històrica, perquè no sabia el que havia passat o l’havien informat malament; una altra d’extraordinària, la de l’italià Filippo Carcassola, fundador d’Espai Itàlia; i la resta, a l’altura que exigeix l’acte, que no és poca.
 

Tot i saber que res no és necessari i que les coses es poden fer de mil maneres, totes respectables, he de dir que no va haver-hi ambientació decorativa, ni al·lusió directa a víctimes concretes, els familiars de les quals eren presents, ni peveter encès, ni cadires suficients per al públic assistent, encara que l’audiència va minvar respecte dels anys anteriors. El que va augmentar va ser la tirallonga de noms, diguem-ne polítics, en la salutació inicial. Aspectes tots plegats que veritablement no van deslluir en absolut la commemoració.

La gent que no va acudir potser ho va fer desconcertada per tot el que va aparèixer als mitjans i a la xarxa, perquè pensaven que no es faria, perquè les TV asseguraven pluja, perquè veien que l’acte esdevenia de partit... i  per si venia Garzón. També és veritat que una altra gent va acudir pensant que venia Garzón i se’n va anar decebuda a casa.   

S’ha comentat que una reflexió de Toni Cucarella també va restar gent a l’acte. A veure, el prestigi de Toni Cucarella és enorme i se’l té ben guanyat per la seua coherència, honestedat i vàlua, com a escriptor i com a persona, però la seua capacitat de convocatòria en allò que fa referència a la política i als moviments cívics no es correspon amb la consideració general tan positiva i de tanta gent com el respecta i admira. L’escriptor Toni Cucarella, destacat participant en anteriors convocatòries, té perfecte dret a dir que no li pareix bé, en aquesta, la presència de l’exjutge Garzón i que no pensa anar, exposa les seues raons i ho signa. No deixa de ser curiós que altres s’enteren dels motius i se sumen al rebuig del jutge i de l’acte, sense signar i emparats en col·lectius. I també en tenen dret, faltaria més, però eixe seguiment seria convenient que fóra més continu perquè el País milloraria, sens dubte. I no és així; per exemple, l’any passat, Toni Cucarella va explicar la seua absència recordant que la República a València era força nacionalista –de fet l’aixecament facciós va impedir per dies que es votara l’Estatut– i a l’acte no se’n veien de quatribarrades. Ningú no se’n va fer ressò. I tenia raó, ja en fa d’anys que no se’n veuen de quatribarrades i de les altres, enguany, només n’hi havia tres o quatre. Què hem de fer? L’any que ve tot serà distint.
 

Raons històriques ens han portat a oblidar que la República és una forma de govern i que la poden preferir partits de dretes i d’esquerres, gent conservadora i progressista, és a dir, que necessita d’una transversalitat total que la possibilite. El fet que foren els partits d’esquerres els que la portaren per segona vegada, que el ventall de valors –ideals permanents– que representava foren llavors els que predicaven els partits d’esquerres, que fóra la dreta més reaccionària de l’exèrcit, de l’església, de l’oligarquia els qui acabaren amb ella i que foren aquests els qui eternitzaren anys i panys de repressió i dictadura, ens fa identificar-la cada vegada més com una aspiració, personal, que aspira a un marc polític social i cultural que torne a posar en valor i en vies de realització els ideals pels quals lluità i morí tanta gent. I he dit personal perquè són molts els qui, sentint-se republicans, militen o voten, ara, partits que han oficialitzat la seua renúncia a la República i al nacionalisme, i inclús a ser d’esquerres.

Tot i això, en actes com el d’aquest homenatge, com en el del 25 d’abril als Maulets o com en altres, on el rerefons és clarament polític, cal el protagonisme institucional, de l’Ajuntament, de la regidoria de memòria històrica, de la regidoria del nacionalisme pendent, si la hi ha, etc., però millor si es compta amb el suport actiu de col·lectius, amb la participació organitzativa d’entitats culturals o del que s’anomena voluntariat. Tots sabem que el govern de l’Ajuntament pot canviar de signe.  

Tal com va dir en el seu parlament Filippo Carcassola les víctimes civils no eren de dretes o d’esquerres, fins i tot els soldats que feien la guerra en el bàndol que els va tocar no eren de dretes o d’esquerres, o sí, però van ser víctimes i, a elles, els devem la memòria.
 

I anem al manifest.

Al Consell de la Joventut de Xàtiva no li agrada el rumb que ha pres l’organització de l’acte perquè ha deixat la recuperació de la memòria de les víctimes en segon pla. Mentira i grossa. O no han assistit, o no han comprès res.

En el mateix nivell de la raó anterior denuncien que l’acte era massa llarg i s’atenien massa els aspectes artístics. Veritat la primera part, encara que a ningú se li obliga a restar fins el final, ni pots, per molt que li hages demanat brevetat, fer callar a Joaquim Bosch, portaveu de Jutges per la Democràcia, quan ja porta més de mitja hora de parlament. La segona part, si és veritat per a ells, porta trampa, perquè l’aspecte artístic és criticable si es considera inadequat: poemes, cançons, actuacions musicals, de l’escola de danses, etc., si està fora de lloc o és contrari al sentit de l’acte, que no ha estat el cas. I si allò que, per a ells, desvia l’acte del rumb correcte és l’aspecte artístic escaient, cal fer-s’ho veure.

La tercera i més dura raó ha estat denunciar “el monopoli de Republicans de Xàtiva perquè ha bandejat la resta d’entitats i les persones interessades en la recuperació de la memòria històrica”, al temps que demanen –sense criticar els perfils elegits per a les anteriors ocasions– que els parlaments estiguen a càrrec d’experts i representants de les entitats memorialistes que treballen a Xàtiva i la resta del País Valencià. La primera part és mentira i més grossa que la de deixar a les víctimes en segon pla. La segona part em pareix una falta de respecte a tants intervinents que no la comentaré.
 

A Vicent Gimeno, en valorar la seua gestió, se’l pot criticar de tres coses: una, que a l’hora de comprometre presències i actuacions, pot entendre “sí, d’acord” quan li han dit “sí, ja vorem”; dos, que dóna per suposat que tot es fa debades i per la causa, quan, per exemple, més de cent ciris amb els noms de cadascuna de les víctimes, la parafina, el so, les corones de llorer i les mil coses que exigeix la celebració, s’han de pagar; i tres, que crega que sense un pressupost previ pot recórrer a l’Ajuntament amb uns sobrecostos perfectament justificats (òbviament parle de l’any passat, ja que abans tot era autogestionat), perquè un dia li digueren “compta amb aquesta quantitat. Amb la infraestructura... amb el que faça falta” i ell va pensar ingènuament que “el que faça falta” incloïa els costos sobrevinguts. Tanmateix, davant el problema s’afronta la solució: “Es trau un préstec i es paga tothom, que ja el tornarem la meua dona i jo com pugam”. Vet aquí el seu autèntic afany de protagonisme. Dos defectes, els primers, que poden tornar bojos els col·laboradors i un tercer que es veja obligat a posar uns diners, que no té, de la seua butxaca.

L’únic defecte, però, que amb completa seguretat no té és el de bandejar res ni a ningú, el d’excloure, el de rebutjar cap iniciativa ni col·laboració; ben al contrari, la seua immensa base de dades, les mil tres-centes invitacions enviades a persones i entitats, l’ús de tots els mitjans per moure presències i participacions, la seua    incansable atenció personal als familiars de les víctimes, a les persones que considerava interessades en l’homenatge o proclius a ser-ho, als col·lectius, a les institucions... Tot pregona que la seua tasca s’ha centrat en l’ampliació de la base social, exactament el contrari del que diu una acusació que potser sols pretén justificar la temporal desaparició del Consell.
 

La resta no mereix comentari. Reclamen que l’acte ha de servir per allò que ha servit fins ara: denúncia del facisme i la repressió subsegüent, demanda d’una autèntica democràcia, reivindicació de la igualtat dona-home, aposta per un estat laic, que respecte les distintes nacionalitats i accepte el dret de cada poble a  l’autodeterminació... un futur republicà on tot açò siga possible. De veres. Sembla que no han assistit a cap dels homenatges. “L’apartat tu que ara em pose jo” en política té molts altres camins, el de mentir no hauria de ser-ne un.  

Per últim, vull reproduir un fragment que no sé si és pur cinisme o producte de les diferents sensibilitats que necessàriament ha d’haver al si del Consell de la joventut, però, clar, la seua contradicció és ben palesa: “Des del CJX no es vol menysprear en cap cas la tasca realitzada per Republicans de Xàtiva al llarg dels últims anys, que ha permès que aquest acte continuara celebrant-se i inclús que haja assolit una major projecció”.  

La consolidació i continuïtat de l’acte està globalment consolidada. Com l’any passat ha hagut exposicions i conferències –enguany organitzades per l’Ajuntament−, Ulleye segueix convocant els Memorials del Bombardeig i publicant les seues actes i comunicacions, i Xàtiva ha fet seu l’acte d’Homenatge a les víctimes del Bombardeig de l’estació el, 1939. Aquesta xicoteta parcel.la de la memòria històrica s’ha recuperat, s’ha fet present i apunta cap al futur. 

Antoni Martínez Revert
 


espai patrocinat per:



Lectures 925 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

1 de març 02.25h

Eixe País no deixa de sorprendre'm, i això gràcies a la Veu que m'informa. Agradable sorpresa de saber qu'els republicans de Xàtiva havien alçat un monument devant de l'estació per a conmemorar la masacre de un tren carregat de joves reclutes del Exércit regular republicà que anaven cap al front.
Els vells xativins em contaven el soroll de les paves quan passaven i repassaven per la estació, com els xicots no podien sortir dels wagons que estaven precintats i la visió de braços, ca... Continuar llegint


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics