• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dilluns, 27 de març

La Veu del País Valencià

Regina Colomer Martínez

publicitat

Diumenge, 19.3.2017 00h00

Tresor


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (6 vots)
carregant Carregant


«acistock»




Estem els dos al sofà. A la tele fan una pel·li de vaquers dels anys 80, una d’eixes que tant li agraden. No li fem cas, sona des de la llunyania com una lletania de fons.

Ell està absent, pensatiu. Fa com que mira la tele però la seua mirada diu el contrari.

-  En què penses?
-  En res i en tot…no ho sé…
-  Vols que parlem?
-  Bé.
-  Tens por? Hi ha alguna cosa que t’angoixe?
-  No, por no en tinc.

Silenci. Sospira.

Agafa aire i expulsa la por que diu no tindre però que jo sé que sent. Ho fa en forma de pregunta.

- Sabré fer-ho?
-. El què?
-  Ajudar-te. Ja saps, des d’allà on vullga que estiga.
-  Sempre ho has fet. D’una manera o d’una altra. Segur que m’intuïxes i m’envies algun senyal que jo sabré interpretar.
-  No poder parlar amb tu… Ostres! Això és el que més trobaré a faltar, amb les vegades que t’he fet callar. Menuda xerraire has estat feta tota la vida, si vas nàixer xerrant!
 
Reconec aquest moment. Sí, és un d’eixos que sols es viuen a les novel·les. Un drama de sobretaula que et deixa seca per tots els costats.

Ací estem tots dos sols, pare i filla, protagonistes de la nostra pròpia història. Una d’eixes que tantes vegades hem visionat amb els ulls clucs qualsevol migdia d’estiu, mentre les xitxarres, a la pinada de fora, retien homenatge a un sol aclaparador.

Somric.

Les llàgrimes em pugen als ulls. Continc la respiració. No vull que ell m’ho note. No li agrada veure’m així.

En diverses ocasions m’hadit que “quan marxe” vol fer-ho recordant els moments més feliços de sa vida. El meu somriure compta entre ells.

En nus a la gola és cada cop més gros. Es fa un silenci. Perdem la noció del temps i de l’espai. Desapareixem, cadascú marxa al seu món, s’aïlla allà on més segur se sent.

Abans d’anar-nos-en, el pare em mira. Té els ulls lluents, plens d’una vida que s’apaga. Faig per immortalitzar eixe moment, gravar-me’l per a sempre.

-  Oh, el meu tresor! No estigues trista. Sabré cuidar-te.
 
Gràcies, pare. Feliç dia!



espai patrocinat per:



Lectures 1875 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Regina Colomer Martínez

Regina Colomer Martínez logo rss

Llicenciada en Filologia Catalana i Art Dramàtic.

més informació

Arxiu




Recursos lingüístics