• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 31 de març

La Veu del País Valencià

Viatjant i llegint

publicitat

Dimecres, 22.6.2016 00h00

Viatjant i llegint: Màgia de Sant Joan


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (6 vots)
carregant Carregant


Francesc Gisbert

Totes les cultures posseeixen un calendari festiu i un calendari màgic, part fonamental de la seua identitat. Els humans ens esforcem a mesurar el temps i a organitzar-lo, en un intent de controlar-lo. El dia i la nit, les edats i les estacions, la vida i la mort, són un cicle. Els cicles marquen l'aternança entre períodes de fred i calor, de dies llargs i curts, de sembra i sega. Hi ha un temps civilitzat, artificial i convencional, de caràcter lineal, quantificable pels rellotges i els calendaris. I hi ha un temps natural, primitiu i inabastable, de caràcter cíclic, definit per la vida i la natura.

Per Sant Joan, el sol avança arran de l'horitzó, com correspon al Solstici d'estiu, el punt Càncer, el clímax solar. Al migdia, el sol és dalt del cel, i si estaqueu un bastó a terra, no fa gens d'ombra. El poble, que no necessitava entendre d'òrbites ni de càlculs astronòmics, sabia que aquella posició indicava l'arribada del bon temps i de les collites. D'ací el costum de passar la nit del 23 al 24 de juny en vetla, cantant, ballant i fent rogle. Les fogueres allarguen la claror dels dies més llargs de l'any. Els ibers i altres cultures ja celebraven el Solstici, i els romans l'incorporaren a les seues festes habituals. L'Església, al començament, condemnà aquestes danses i fogueres, reminiscència del paganisme. El concili de Constantinoble (680) les prohibí. A l'últim, però, davant la força de la celebració, pensà que si no podia eradicar la festa, millor fer-la seua, com tants altres rituals pagans assimilats al cristianisme. Ja ho havien aconseguit abans, amb èxit. Les Caldendes romanes d'abril es van reciclar en la Setmana Santa; el Solstici d'Hivern i el dia dels Morts, en Tots Sants; el Natalis Solis, en Nadal... Però, què fer amb el Solstici d'Estiu? La solució va ser consagrar-lo a Sant Joan, el personatge dels evangelis que, en batejar Crist al riu, evoca un ritual ancestral: el bany purificador en les aigües.
 

Però a banda de les fogueres improvisades en platges i places, i de la Cremà organitzada d'Alacant, Sant Joan és la nit màgica mediterrània, la més curta, abans del dia més llarg. Una nit en què, a l'igual que ocorre a Tots Sants, les criatures fantàstiques desperten i pul·lulen pel món. La vitalitat de l'imaginari és un indicador de la salut dels pobles. Les cultures que conserven i fomenten una mitologia pròpia, poden presumir de bona salut. Les cultures que obliden els seus mites i els substitueixen per d'altres forasters o de moda, estan malaltisses. Tenim una mitologia pròpia, amb rituals, llegendes, contalles i criatures fantàstiques nostrades. I la Nit de Sant Joan és una bona oportunitat per a recordar-la.
 

Per Sant Joan coincideixen tres rituals: els rituals del foc, els de l'aigua i els de les plantes. Els comentarem per damunt, perquè els nostres lectors aneu amb compte i eviteu sorpreses. Si la Nit de Sant Joan decidiu prendre el primer bany, al riu o a la platja, per cridar la bona sort, heu de saber que hi ha indrets màgics, on la llegenda es personifica en les encantades. Les encantades són una reminiscència dels genis loci o esperits locals, que habitaven vora fonts, rius, ruïnes o corrents d'aigua. En la nostra tradició, són personatges de gran bellesa, guardianes de tresors fabulosos del temps dels àrabs, que s'hi apareixen una vegada a l'any, precisament la nit que tot és possible, l'única en què un valent pot trencar l'encanteri secular. D'encantades, dones d'aigua o goges, n'hi ha arreu d'Europa. A Occitània reben el nom de daunas d'aiga, a Galícia i Portugal encantas o mouras, a Euskadi lamiak, a Astùries xanes i a Cantàbria anjanas o mouzas. Al País Valencià, en podeu trobar, si teniu una miqueta de sort i paciència, a la font de la Jana (Teulada), al barranc de l'Encantada (Planes del Comtat), al Castellar Colorat (Crevillent), a les coves del Cabeçó d'Or (Xixona), al Cabeçó Soler (Baix Vinalopó), a la partida de la Giraba (Ludiente), a la cova de l'Ocre (l'Albir), a la cova de la Serra del Cavall (Petrer), a l'escala de la donzella (Moixent), al Desert de les Palmes (Plana Baixa), a la Pedra Encantada (Montesa), als Banyets de la Reina Mora (Banyets de Calp), al castell de Marinyén (Benifairó), al castell de Penella (Cocentaina), a la Roca Encantada (la Vila Joiosa)... A la vostra comarca hi ha algun altre indret amb llegenda d'encantades? Apunteu-lo a l'apartat dels comentaris!
 

Si és complicat (els entesos afirmen que no impossible) trobar encantades en una passejada bucòlica, no ho és menys localitzar-les en la nostra literatura. Són ben poques les novel·les o narracions modernes que en parlen, més enllà de la literatura infantil. Per als més joves, cal assenyalar la tasca de recuperació de l'imaginari popular que està impulsant Andana edicions. D'una banda, amb el conte il·lustrat La Maria no té por, a partir d'una cançó de Dani Miquel, un àlbum on trobem les nostres criatures fantàstiques al complet (encantades, espantacriatures, donyets, gambosins, dracs de set caps, dimonis butonis, quarantamaules, cuques feres...). I d'una altra, amb la nova col·lecció "Els amics dels monstres", inaugurada amb el conte Els amics del butoni (dimoni xicotet, butoni, cavall de foc, Quarantamaula, encantada), d'on he pres les il·lustracions per a l'article. Cristina Duran ha estat l'encarregada d'il·lustrar una sèrie que continuarà amb Els amics de les bèsties (dracs, cuca fera, mare dels peixos, caro, oriol) i Els amics dels minimonstres (donyets, gambosins, nyítols, dimoniets). Uns contes protagonitzats per criatures ara ben bé desconegudes, però que fa unes dècades, resultaven familiars als nostres avis i evocaven en nit màgiques, com Sant Joan o Tots Sants. En la mateixa línia de recuperació de la nostra mitologia popular, s'inscriu un llibre preciós, Els mons de Laia, de Miquel Puig, i tot un clàssic, que no hauria de faltar a cap casa, Llegendes valencianes de Víctor Labrado. Pel que fa als adults, Toni Cucarella és un dels pocs autors que s'hi ha aventurat a narrar una història protagonitzada per una encantada, en el seu Dones d'aigua o a evocar alguna llegenda en la seua magnífica novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts.
 

Deia abans, que Sant Joan és la nit de tres rituals relatius al foc, l'aigua i les plantes. Si no vos abelleix arriscar-vos a topar-vos una dama encantada que, ben probablement, vos donarà carabasses o vos convertirà en pedra, ni voleu refredar-vos prenent el primer bany ni socarrar-vos el tou de la cama botant una foguera, hi ha un ritual més amable. Podeu eixir a buscar i collir les herbes o flors de Sant Joan, i amanir-les a casa en acabant. Joan Pellicer en parla en un fragment d'aquell programa memorable, rescatat de les catacumbes de Canal 9 per l'amic Daniel Climent. Les herbes santjoaneres són la carxofeta o pinya de Sant Joan, la flor dels santjoanets, la centaura o flor de Sant Joan, la berbena i el pericó o espantadimonis.

Comptat i debatut, una nit especial, arrelada a la nostra identitat, on podem fer ben bé de tot: des de descobrir tresors ocults a desencantar donzelles encantades, enfrontar-nos als paranys del dimoni o endevinar el futur, atraure la bona sort prenent un bany o atrapar l'amor de la persona estimada saltant una foguera, collir les llavors de la falguera o bollir herbes màgiques. I, fins i tot, llegir un llibre tranquil·lament a casa. Bon Sant Joan.
 

Joan Pellicer. Plantes santjoaneres Leuzea, Centaurium, Hypericum


espai patrocinat per:



Lectures 1924 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics