• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 25 de febrer

La Veu del País Valencià

Vicent Àlvarez

publicitat

Divendres, 17.2.2017 00h00

Fa cent anys de la Revolució Russa


Comentaris 5 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant


Gettyimages - Revolució russa




Assalt al poder

Sens dubte, un dels fets més rellevants del segle XX va ser la revolució russa i, conseqüentment, el naixement del sistema creat sota la seua empremta. La seua primera fase començà en febrer de 1917, i es va manifestar en una sèrie de protestes espontànies contra la fam, la carestia de vida i l’opressió del tsarisme, el qual es basava en un ordre social quasi medieval. El resultat immediat de les protestes i la repressió violenta fou la caiguda de Nicolas II i la formació d’un govern lliberal, presidit pel General Kerensky. La segona part o fase de la revolució va estar més preparada políticament sota la direcció dels bolxevics, que llavors eren la facció més radical del Partit Obrer Socialdemòcrata. Aquesta fou una insurrecció en tota regla en octubre, la qual acabà definitivament amb el tsarisme i el govern de Kerensky, i va establir la república dels soviets dels consells obrers.

El model bolxevic

Els primers anys del nou règim van ser claus. Hui tenim estudis prou clars sobre aquella experiència, en part condicionada per una guerra civil i els resultats de la Primera Guerra Mundial. Ara, m’interessa, o voldria, remarcar alguna de les fites i elements de més significació. Òbviament, sense entrat en detalls, i també, des de la meua percepció.

El primer a ressaltar seria com als esdeveniments van jugar un paper determinants els bolxevics, la facció més radical del Partit Obrer Socialdemòcrata, amb dirigents com Lenin o Trosky, els qual van resultar majoritaris al Consell dels Soviets d’obrers, eliminant els menxevics, tot i que cap dels dirigents eren obrers sinó polítics. A poc a poc, el nou règim es constituí en un estat on hi havia una capa dirigent i una gran massa dirigida. Tanmateix, les societats van anar perdent poder i les llibertats van desaparèixer.

L’estat, enfortit més a partir del 1924 sota la dictadura d’Stalin, es va projectar al món com un model, seguit pels partits comunistes que es crearen seguint la seua doctrina oficial. No van mancar dissidències. El model comunista però, ha estat un referent des del 1917 fins a la desfeta del bloc de l’est a finals del vuitanta del segle XX. El model d’estat, que es definia com a socialista i enfrontat amb el model capitalista, formalment era de tipus federal. Ja al final de la Segona Guerra Mundial, una sèrie de països ocupats per l’exèrcit soviètic, en base als acord de Ialta, concertats entre l’URSS i les potències occidentals, implantaren un règim polític comunista que es definia com democràcies populars; a Xina, després d’una Guerra Civil nasqué la República Popular que va encetar una modalitat dins del camp comunista.

Què podem concloure?

Fins ací, doncs, un resum de fets. Externament, l’existència de les experiències de model comunista es traduí en la presència de partits germans que pretenien aconseguir un canvi a cada estat. Aleshores, l’Internacional Comunista formava una mena d’estat major que pretenia orientar l’acció dels comunistes a nivell mundial; fins i tot, després que es va dissoldre al 1943, va seguir la tensió entre els seguidors de la fidelitat als designis del PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica) i els crítics. Així, des de 1921 -quan es formà l’esmentada Internacional- els dos grans partits de l’esquerra van estar els comunistes i els socialdemòcrates; hi havia minories crítiques a tot arreu, les dissidències sempre existiren.

En ocasions, com fou al cas de la revolta a Hongria en 1956, els enfrontaments han estat de gran repercussió. Tanmateix, durant temporades els socialdemòcrates van ser tractats com a social traïdors, en tant que els comunistes eren vistos com a enemics. El sectarisme, doncs, ha estat mutu. Amb la nostra experiència de la República i Guerra Civil trobem, igualment, episodis d’enfrontaments, no sols verbals, entre els diferents corrents d’esquerra o revolucionaris. Durant la lluita antifranquista, malgrat que comunistes i altres sectors esquerrans  aportàrem molt de sacrifici, no deixaren d’aparèixer episodis de sectarisme, malaltia que patiríem tots plegats, i de la qual cosa ara en som conscients.

¿I què podem concloure cent anys després d’una revolució que durant molt de temps ens va enlluernar, malgrat que al principi tot anava bé, i després va decaure? Un fet d’aquesta rellevància deuria ser objecte de reflexió. Salvant distàncies i circumstàncies, són moltes les patologies a observar o constatar, ja que algunes se solen donar als nostres temps. Això sí, tal vegada amb menys intensitat. Sols voldria enumerar algunes que al meu parer són manifestes: on va portar el culte a la personalitat, als superlíders salvadors; el paper de les denominades avantguardes que al final acaben ofegant les bases; com la supressió de les llibertats democràtiques porten inevitablement a l’autocràcia; on condueix el sectarisme entre les esquerres; i, finalment, com les idees poden acabar reduïdes a veritats absolutes, dogmes indiscutibles.

Els temps han canviat, cert, però, hi ha patologies que no han estat eradicades. Observem la realitat i pensem. 

Vicent Àlvarez
 


espai patrocinat per:



Lectures 327 lectures   comentari 5 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

19 de febrer 12.58h

EL MODEL SOVIÈTIC ÉS CAPITAÑLISME D' ESTAT, QUÍ DETERMINA LA PRODUYCCIÓ EL POBLE O LA BUROCRPÀCIA EL PARTIT?- QUI DETENTA EL PODER EL POBLE OELS BUR0CRATES?. ALGUNS PENSEM AIXÌ, NI CAPITALISME MONOPOLISTA NI CAPITALISME D' ESTAT?


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

18 de febrer 09.00h

Cal COMBATRE EL CAPITALISME, HO VENIM FENT ALGUNA GENT I HO SEGUIREM FENT, PERÒ, L' ALTERNATIVA NO ÉS CAPITALISME D' ESTAT, AMB UN NOMENCLATURA QUE ACABA ESSENT UNA NOVA CLASSE DOMINANT QUE IMPOSSA UNA DICTADURA POLÍTICA, SINÒ AMB MÉS SOCIALISME DES DE BAIX I DEMOCRÀCIA SOCIAL I POLÍTICA. VICENT ÀLVAREZ


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

18 de febrer 08.56h

Clar que cal combatre el capitalisme, alguns ho continuem fent, clar que cal reividinar l' igulatat com ideal social, però, això no es pot fer, la historia ho ha manifestat, aml elk capitalisme d' estat, on una nomenclatura és una nova clase, i la dictadura política.

El socialismo des de baix, la democracia política i social....sí. Vicent Àlvarez

.

.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

17 de febrer 18.43h

Miseria, volia dir.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

17 de febrer 14.26h

Del regim capitaliste també caldría que fes una reflexió Vicent, perque si el comunisme que implantava una societat igualitaria i justa ha esdevenit en moments tot al contrari, el capitalisme que hi es basat amb l'explotació del treball per enriquement privat d'una part minima de la societat encara es mes repudiable.
La democracia actual queda lluny d'aquella Grecia de la polis i avui es un instrument mes del capitalisme mes salvatge i depredador. Les mases treballadores en son abducides pe... Continuar llegint


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Vicent Àlvarez

Vicent Àlvarez logo rss

Vicent Álvarez i Rubio (Xàtiva 1941), llicenciat en Dret per la Universitat de València. Membre de la Junta Rectora del Museu d' Art Contemporàni de Vilafamés

més informació

Arxiu




Recursos lingüístics