• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dilluns, 27 de març

La Veu del País Valencià

Vicent Marqués

publicitat

Dijous, 5.1.2017 13h00

El Tortell de Reis


Comentaris 12 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (12 vots)
carregant Carregant





La pastisseria tradicional fa servir sovint les formes d’anell o corona per a tota classe de dolços. Són formes populars, gens complicades. En el cas de les pastes, generalment petites i de pasta dura, s’anomenen rosques o rotllets, però si es tracta de pastissos amb una certa entitat, de massapà, pasta bamba o pasta fullada, farcits o no, reben el nom de casques o tortells. És clar, doncs, que sota aquesta denominació hi pot haver (n’hi ha) preparacions molt diverses.

El tortell de reis, però, típic del 6 de gener, és molt semblant arreu. Generalment el fan de pasta bamba i sovint pot dur també trossets de fruites confitades, a més d’un altre ingredient, insòlit i obligatori: una fava seca.
 
Vegem què ens diu el Costumari català de Joan Amades.

Com que no tothom podia assistir a l’adoració, fou costum que cada família nomenés un rei que la representés. El nomenament es feia per mitjà d’una antiga forma d’astrologia judiciària. En pastar la coca que, com hem dit, era obligat de menjar per postres havent dinat, hom posava entre la pasta una fava seca. Dels qui menjaven la coca, aquell que trobava la fava restava elegit rei i era el qui anava a la funció de l’església i en representació de la família adorava el Nadó de Betlem. Per tant, tothom qui assistia a l’adoració i besava el Jesuset estava investit de la dignitat de rei. El rei familiar era qualificat de “rei de la fava”. Cada vegada que bevia durant l’àpat, tots els companys de taula s’havien d’aixecar en acció d’acatament i cridar a cor: “El rei beu, el rei beu!”
 
Si cap súbdit se’n descuidava, el rei li emmascarava la cara amb un suro cremat en càstig a la seua manca de respecte; a la Provença, en canvi, li pintaven uns bigots i quedava investit com a Rei Moro. Eren bromes i festes casolanes, aquelles bromes infantils d’abans de la televisió que han anat definitivament de caiguda. Ara l’únic rei de la casa és precisament aquest aparell, que sembla que no admet competència.

Per Europa es va estendre molt el costum de cridar ‘El rei beu!’, moment que va plasmar el pintor flamenc Jacob Jordaens en una sèrie d’obres que porten el mateix nom. Segons que sembla, ja s’estilava de nomenar un rei a les festes saturnals que se celebraven del 17 al 20 de desembre a l’antiga Roma, durant les quals els participants consideraven abolides algunes lleis i es lliuraven a la disbauxa, però era un hàbit que, juntament amb la fava i el pastís, havien amprat dels grecs. L’Església, després, va cristianitzar les festes paganes i les va adaptar al seu calendari, conservant-ne sempre, però, algunes tradicions fortament arrelades.

L’ús de les faves en procediments designatius és molt antic, segons que diu Joan Amades a la mateixa obra d’abans:
 
La determinació per mitjà d’una fava posada dins d’un pastís constituïa un procediment màntic o endevinador comú als pobles de cultura clàssica. L’elecció per mitjà de faves ja la practicaven els grecs. Els nostres antics jurats i consellers també empraven el sistema electiu de les faves, posades dins d’un anap o olla plena d’aigua, les quals feien treure pel primer infant que passava pel carrer.
 
De tot això, n’ha quedat aquella frase tan coneguda: ‘Traure faves de l’olla’.

 El rei de les saturnals romanes i d’algunes festes gregues també s’elegia pel mateix sistema, de manera que podem considerar la fava de l’actual tortell com el darrer vestigi d’aquell costum pagà i mil·lenari que no sabem ben bé com i quan es va originar. Potser hi tinga alguna relació el fet que en moltes cultures antigues la fava era considerada la llavor per antonomàsia i simbolitzava l’embrió, l’inici de la vida.

 Hi ha documents medievals que esmenten pastissos i pans amb fava. Els més antics que conec (esmentats per Loís Stouff en Ravitaillement et alimentation en Provence aux xive et xve siècles) són dos comptes del convent dels frares menors d’Avinyó (Provença) on es dóna fe que, per les Epifanies del 1395 i 1396, respectivament, el forner els va oferir una fogassa com a present. El darrer, que deixe en llatí perquè s’entén perfectament, diu així: ‘Item dedi illis qui portauerunt unum magnum panem in die Natalis Domini et unam fogassam ubi erat fabba per estrenas’. El costum encara es conserva i els forners provençals, la vespra de reis, solen regalar un tortell als seus clients, provist, com és natural, de la fava corresponent. La denominació occitana és tortèl de reis.

El costum havia existit a Catalunya per Nadal, segons que diu una altra vegada Joan Amades, ara en Costums i creences:
 
En diades assenyalades, els forners havien obsequiat els clients amb coques, i amb torrons els pastissers, sobretot per Nadal. A Barcelona, de sortida de la missa del gall, les colles passaven per la fleca a comprar el pa per a l’endemà. El forner, aleshores, els feia el present d’una coca; àdhuc n’hi havia que en feien una per a cada client. La mida variava segons els membres de cada família; temps enllà sembla que la feien de tantes lliures com persones formaven el conjunt de la casa que la rebia en present; en donaven, per tant, a raó d’una lliura per cap. Si hom volia la coca farcida, la vigília havia de portar al forn el sucre, els llardons, els pinyons i les altres coses que hi volgués. Més ençà es va estendre el costum de donar-ne de més petites però ensucrades. Hom menjava aquesta mena de llamí amb xocolata, per esmorzar, el dia de Nadal al matí.

Els forners de la Bisbal donaven la coca als clients per Cap d’Any.
 
A partir del pastís i la fava, a cada regió la cerimònia podia ser diferent. Així, segles enrere, mentre per alguns llocs de França designaven rei el xiquet més pobre de la ciutat, al qual retien honors i feien també un donatiu econòmic, a Toló (Provença) el pastisser marcava el punt on hi havia el llegum i, en acabant, l’encarregat de repartir-lo el donava al més ingenu o babau de la festa, que entre la riallada general era proclamat rei i restava obligat a ofrenar balls i banquets a les persones allí presents.

De vegades, el rei disposava del privilegi de poder elegir una reina, segons diu J. J. Juge en Changements survenus dans les moeurs des habitants de Limoges depuis une cinquantaine d’années (1817); es tallava el pastís en porcions, se’n reservava una (la part de Déu) i la resta es repartia entre els assistents:
 
Havent pres cada un la seua porció, buscaven la fava, i el qui la trobava era declarat rei. El primer ús que feia de la seua prerrogativa era elegir una reina; i cada vegada que bevien, cridaven: “El rei beu, la reina beu!...” Aquest concert no tardava a veure’s interromput per una mena de càntic, cantat en llengua vulgar pels pobres a la porta de les cases, amb aquesta tornada: “La part de Déu, si us plau!”; no se’ls feia esperar, i tornaven a cridar: “El rei beu, la reina beu!”
 
Amb tant d’alçament de colze, les reunions acabaven com ja es poden vostés imaginar.
 
Hi podia haver més d’una fava, segons el Costumari català d’Amades:
 
Fou també costum de posar tres faves dins de la coca: el qui trobava la primera era nomenat rei, el de la segona, príncep, i al de la tercera se li assignava un gran títol cortesà. Si entre els afortunats hi havia una dona feia el paper de reina. Si s’esqueia trobar-se la fava en el bocí de la part de Déu, la reunió restava sense rei ni reina, però hom creia que era la Mare de Déu l’elegida i interpretava el cas com a signe de gran ventura per a tots els circumstants i molt especialment per a la casa.
 
Donarem també alguna poesia. Del rossellonés Albert Saisset és ‘Lou gató dals reys’, publicada en Plors y rialles (1893):
 
Ja·hi ha d’acho agns y pagns,
Tout joust si taníi bint agns,
Ma ban fè ‘na an oune case
—ount hi habie gen da garbe y bone brase,—
Par manjá lou gató dals reys, y par ballá.
 
Homes joubes y beills, dimousèles y dames,
Couan touts bem, da balen, fet traballá las cames,
La mastresse nous díou: «Are nous cal aná
A bèoure aquey gató coum ba.»
 
Hi anem. —Qu’ère bel! Coum na feye, da tosse!
Roudoún coum oun cribell, rous com l’ort, paste-fi,
Y coubrin, an antirt, la taoule, qu’ère grosse,
A la bouque an tout hom l’aygue feye baní.
 
Touts nous hi arroutllem, y touts li fiquem blabe.
N’hi bie oun qua, da couant an couant, nous sa pousabe:
«Aquey qu’agafará la fabe,
Al caldrá fè beoure y cantá,
An triounfe al caldrá pourtá!»
 
Oy tal! Oy tal! tout hom cridabe;
Y jo cridábi coum tout hom,
Couan ma bari santi calcom
Qua pa las dens ma s’angastabe;
Ranoum d’oun chen! ère la fabe!
 
Are pla, ma dic, coum farás?
Quèche gen, casibè als·a counèches pas,
Y si pal triounfe hom t’ampougne,
Joube coum ets, plè da bargougne,
Quin ayre bastiol tindrás!
Quine care farás tan totje!
 
Arreou qua ma soun dit acho,
M’ambisán qua dingou nou ‘spie cap a jo,
Da pa las dents ma trec allo,
Y mou fíqui din da la potje.
 
Bet ‘ací qu’oun moumen amprès,
Couan dal gató·n’ reste pas mès,
Cadascoú, coum da joust, s’astoúne:
Mè, biam, quine es la parsoune
Qua près la fabe? quí es rey?
Es hore dal counèche, aquey!
 
Poudèu pansá si trafoujíi!
Da toutes las coulous baníi.
Mè, coum ells, y ancare mès,
Cridábi: aquey rey, ount es?
 
Na ban souspactá dous ou très.
L’oun díou: es, ben sagourt, aquèche dame atjade,
Qua dèche pas may perdre rès,
Qu’ambe oun moussec sa la manjade.
Nou, díou l’altre, mirèou, allo, quech home beill,
Qua moustoulle tout soul; es ell.
 
Jo pansábi: parlèou, parlèou, gen chipoutère,
La traparòu pas, la fabère!
 
Anfi da touts coustats couan ban habè çarcat,
Y res trapat,
Oun d’aquèchous, qua tout din llour cap ou fabriquen,
Y, coum qui·ou ha bist, ambe aploum ou aspliquen,
Sa pose: «Acho, ja sè lou qu’es:
Bièou, aquèchous pastissiès
Soun, al die d’abouy, rouzagats d’abaríci,
Y, par tani mès banafíci,
Da fabes als gatós na posen pas cap mès.»
 
En el setmanari valencià La Traca del 13 de gener de 1917 van fer una sàtira en vers d’aquesta cerimònia, tot i que aleshores el costum ja s’havia perdut i si se’ls acudí de fer-la fou perquè van llegir un article periodístic que en parlava:
 
La sena de las bacoras
no va tener comparansa
con la coca de los Reyes
que els cuheters de LA TRACA
hamos ofresido ogaño
a las más ilustres damas
que cuenta en su larga sinta
la susiedat valensiana.
¡Esta sí que fué una fiesta
lujosa y aristocrática,
de la que puede desirse
que allegó handa media cama!
El compañero Minita,
que es hombre que pasta en casa,
se va encargar de la coca
y de meter dentro el haba.
Prodosía admirasión
ver aquella coca en pansas,
que, por lo grande, en el horno
les costó mucho enfornarla.
Cuando nuestros envitaos
la vieron sacar a taula,
miráronse unos a otros
y ampiesaron a palmadas.
—Siñores, dijo Minita
demprés que va dar las grasias,
esta es la coca de Reyes
que ofresemos a las damas;
el haba la tiene dentro,
¡veamos cuál se la saca!
Se hiso a pedasos la coca
tocando a uno por barba,
y antes de tirarles mano,
todas ellas se fijaban
a ve si es que se veía
en algún pedaso el haba.
Pero al fin, aborresidas,
porque no la atahullaban,
cogían cualquier pedaso
y con él s’ancontentaban.
Hubo gran espectasión,
y cuando mayor fué l’ansia
por saber cuála de todas
resultaba afortunada,
cayó María Tofíu
en tierra, toda a la llarga,
y, señalando la gola,
desía:
—¡Aquí tengo la haba!
—Pos no se la trague ostet,
porque tiene que enseñarla,
dijieron a vos en grito
las damas escarotadas;
y dándole en el tosuelo
tres u cuatro bascolladas,
van conseguir que al remate
de la gola la sacara,
y se vió con gran sospresa
que, en ves de haba, era pansa.
Golvieron, aún más alegres,
a su faena las damas,
y cuando, pasao un rato,
algunas de ellas ductaban
de que Minita en la coca
habiera metido el haba,
la higa de Melacabe,
sueltando una carcallada,
se va sacar de la boca
el haba sin mosegarla.
Hubo una traca de aplausos,
y vítoles y algasara
y en un sillón de reposte
fué la reina acolocada.
A su presensia bailaron
cuatro fandangos las damas,
y al tiempo de arretirarse,
ya casi a la matinada,
¡la higa de Melacabe
se quedó dando becadas,
empuñando, con la drecha
a modo de setro, el haba!
 
 La veritat és que tots aquests cerimonials festívols ja fa temps que s’han perdut. Avui, a tot estirar, el que troba la fava paga el tortell, o bé n’encarrega un altre pel seu compte (hi ha llocs de la Provença i el Llenguadoc on la festa dels reis se celebra tots els diumenges de gener). També s’ha posat de moda canviar la fava per monedes (ja és un costum antic, i abans les posaven d’or), figuretes de porcellana o altres objectes decoratius, que fan més il·lusió a la menudalla... però són més perillosos per a la dentadura.

La tendència actual d’aquestes coses, però, és d’anar passant a la història. Als xiquets, abans, ens agradaven aquests jocs innocents, ens arreglàvem amb qualsevol martingala, però els d’ara només tenen temps de jugar a l’ordinador i no se’l deixen fàcilment per un tros de coca.

Però hem de dir que encara té molta acceptació. Anys enrere hi hagué un temps en què va anar de baixa, no sabem per què, però sembla que ara torna a ser moda, sense farcir o farcit de diverses maneres.
 
Tortell de reis
 
Ingredients (per a 1 tortell): 500 g de farina de força, 3 ous, 1’5 dl d’oli d’oliva (o 150 g de sagí), 150 g de sucre, sucre de llustre, 20 g de rent i 1 fava seca.

Preparació: dissoldrem el rent en un decilitre d’aigua tèbia, el posarem en un bol, hi afegirem cent grams de farina i ho anirem pastant fins que hi haurà una pasta consistent però molla; llavors ho deixarem estovar tres o quatre hores en lloc tebi, tapat amb un llenç. Posarem la farina restant al damunt d’un marbre, farem un clot al mig i hi afegirem el sucre, l’oli, un decilitre d’aigua tèbia i els ous, tret d’un rovell; cas d’utilitzar sagí, l’haurem liquat prèviament al bany maria. Ho barrejarem, hi afegirem el rent i ho treballarem fins que la pasta, tot i que molla, es farà consistent i es desenganxarà dels dits; si cal, hi afegirem una mica més d’aigua o de farina. La posarem en un llibrell, l’enfarinarem, la taparem amb un tovalló i la deixarem estovar en lloc tebi unes tres hores. En acabant ‘trencarem’ la massa (la pastarem un poc), l’aplanarem i li farem un rectangle d’uns quaranta per quinze centímetres. Posarem la fava al damunt, l’enrotllarem, farem una mena de botifarra llarga i gruixuda i li donarem forma de corona. Untarem un paper amb oli, en cobrirem el cul d’una llanda i, al damunt, hi posarem el tortell. El cobrirem una altra vegada amb un tovalló i el deixarem en lloc tebi un parell d’hores. En acabant el pintarem per damunt amb rovell d’ou batut, l’empolsarem amb sucre de llustre i el ficarem al forn, a foc fort (220º). Al cap d’uns vint o vint-i-cinc minuts, quan s’haurà ben daurat, el traurem i el deixarem refredar. El costum és d’acompanyar-lo amb vi dolç.
 

Variants: està molt estés el costum d’afegir-hi fruites confitades i trossejades (uns dos-cents grams), amb part de les quals l’adornarem per damunt. També hi ha qui hi posa un grapat de panses. Hi podem afegir, a més, ratlladures de llimona (o de taronja), un pessic de sal, un polsim de canyella, unes llavors de matafaluga o una copeta d’aiguardent (anís, rom). L’aigua de la pasta es pot canviar per llet. Hi ha qui trenca la massa dues vegades. Abans de ficar-lo al forn el podem adornar per damunt amb sucre candi. El podem fer més gran o més petit, segons les necessitats. Per algun lloc els farceixen amb cabell d’àngel o amb massapà; una endevinalla catalana els dóna tots per farcits:
 
Que sóc tort, em diuen,
tot i essent rodó;
a dintre el meu ventre
hi porto un tresor,
que a tothom agrada
perquè és tot dolçor.
 
 Altres denominacions rosca de reyes, roscón de reyes (comarques valencianes de parla castellana).


 


espai patrocinat per:



Lectures 5377 lectures   comentari 12 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

5 de gener 16.35h

#8 Absolutament d'acord ! . Pregunta …per que no escriu articles nous des de fa temps ?


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

4 de gener 22.37h

D'acord amb tu Saforenc, cal reivindicar la casca.
A la Valldigna, a la casca li donem forma de corona circular, encara que els ingredients són els mateixos.


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

3 de gener 21.26h

Consumiu productes casolans, aneu a les pastisseries dels vostres pobles ( si sou de pobles xicotets, millor que millor ). Allí és on s'elaboren els millors productes de la terra, per cert, els pastissets xicotets de crema de moniato, bonissims. El tortell casolà, millor que el comprat a les grans superficies.

Ah! Un altre producte valencià per a estes festes, són els "rossegons". Amb ametlla, millor que millor. Però aneu en compte amb els queixals, que estan ben durets.


Valora aquest comentari:   votar positiu 10   votar negatiu 2
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

2 de gener 23.47h

Quan començarem a reivindicar la CASCA amb forma de serp i contingut de moniato que es fa a la Safor i d'altres llocs i direm que el ROSCÓN no és la nostra autèntica tradició?


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 1
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

2 de gener 20.54h

Vicent, ho saps tot i ets un luxe que no mereixem.
La teva feina s'hauria de conèixer molt més
Des de l'admiració


Valora aquest comentari:   votar positiu 9   votar negatiu 1
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 de gener 10.53h

He tornat a preguntar a la "tradició oral" familiar, i efectivament la casca era el regal per als xiquets el dia de reis, i no rebien cap joguet (ara fa justament 100 anys )

Respecte al tortell de reis, en casa, començà a consumir-se a finals dels anys 60, per influència de la TVE, i alguns forns es posaren a elaborar-lo i a vendre'l


Valora aquest comentari:   votar positiu 7   votar negatiu 2
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 de gener 00.32h

#4 De res, sr. Marqués. Encantat de que li haja agradat!


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 1
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 de gener 00.09h

Per tradició oral, m'ha arribat que fa 100 anys. la casca era molt popular en Reis, almenys a l'Horta,

del tortell, res no escoltí.
Inclús la casca era l'únic regal que rebien els xiquets el dia de Reis ( no regalaven joguets )


Valora aquest comentari:   votar positiu 3   votar negatiu 2
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

4 de gener 22.44h

#3 Hola, UnEntreTants.

Se m'ha oblidat de donar-te les gràcies per la corranda, que no la coneixia. Moltes gràcies!


Valora aquest comentari:   votar positiu 5   votar negatiu 2
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

4 de gener 20.40h

#2 Moltes gràcies per l'aclariment.


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 1
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1
-
2 >




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics