• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Divendres, 24 de març

La Veu del País Valencià

Vicent Marqués

publicitat

Dissabte, 18.6.2016 00h00

Les faves bullides


Comentaris 7 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (7 vots)
carregant Carregant





Les faves seques ja eren molt estimades per grecs i romans, que se les menjaven bullides o en puré. Se les estimaven tant que els primers segles no en menjaven d’altres. En el Banquet dels savis, d’Ateneu de Naucratis, podem llegir unes línies del poeta Timocles (segle iv aC): «Després d’ell hi arribà Telèmac, el qual, tot saludant-lo graciosament, li digué: Presta-me-les, presta’m les olles que has fet servir per a bullir les faves.»
           
Avui, però, quan parlem de faves, s’entén que és de les tendres; però les seques sempre han estat molt apreciades, també, i encara es continuen preparant, sobretot al País Valencià i les Illes. Les faves seques no tenen res a veure amb les tendres, són una altra cosa, molt diferent. A vegades, en temps de fam, se servien com a plat únic, però generalment són una llepolia que ix a taula al començament de l’àpat, com a aperitiu, en un sol plat del qual pot anar picant tothom. Als bars i a les tavernes també en fan, i en algunes poblacions és plat obligat per la festa major. A Vila-real (Plana Baixa) és menja obligada per Sant Pasqual, llavors tothom en fa i en dóna a tastar als veïns, i a Silla (Horta) en fan per les festes del Crist, segons conta Mª dels Àngels Arazo en Días de fiesta mayor:
 
La gent acudeix [a la plaça] amb els entrepans i els bars serveixen cervesa, sangria, faves bullides (o faves coents) i caragols; és allò típic, el que mana la tradició.
 
 
A Azorín li agradaven i en menjava de petit al seu Monòver natal, segons conta en Agenda:
 
A Monòver, en la meua infància, en la meua adolescència, solia assaborir, amb alguna diferència, les quatre mendiants. Els dies de festa, algun venedor posava al mig del carrer una taula, i en la taula uns cabassets de palma; allí estaven, en compendi, els mendicants, i allí estaven les fruites seques. S’hi podia triar; hi havia faves torrades, torrat, avellanes, alguna vegada —les que més m’agradaven— faves bullides; encara avui les menge amb fruïció.
 
Abans es venien pel carrer, segons podem veure en el col·loqui Un pillo, del segle xix; en donarem una part:
 
En l’hibèrn vén carabása
acabant d’exír del fòrn,
castañes torrades, serves,
y cacahüet, que es golós.
En l’estíu fabes bullides,
mores de brasér, lliróns:
y pera que es divertixquen
els chics, també estufadors
de bambàus de caña, en que
estufen que es un primór;
y enfiláts en brins d’espart
vén els fruíts rochs del albórs.
 
En la secció ‘Tipos populars’ del setmanari valencià La Traca (en el número del 27 de juny de 1914) van publicar el sonet ‘La fabera’:
 
Mireula, publicant sa mercansía,
carregá en lo llibrell ple de fabetes,
que cridant diu les pórta calentetes
y en un sabor més bó que l’ambrosía.
Encara que sufrix, móstra alegría
pa alagar als chiquets y a les chiquetes,
que omplintli la bolchaca d’aguiletes,
es procura ella el pa de cada dia.
Una dóna, qu’al náixer ya es sagrá,
per la sóla virtut que pót ser mare,
mos tóca vórela guañantse el pa,
mentres qui el deu guañar es pósa frare.
Este opróbi el deguem a la maltat
que p’el visi sufrix l’humanitat.
 
Segons conta Lluís-Xavier Flores i Abat en el número 1 de la Revista Valenciana de Folclore, a Alacant el venedor més conegut era Josep Barrachina i Cerdà:
 
Els seus pregons eren Faves bollietes! A la fava calenta! Porte la fava calenteta! Barrachina, però, congregava els compradors amb el so de la seua dolçaina, interpretant una coneguda peça musical valenciana, la lletra de la qual deia: La xica roja que bona està, tindrà una figa com un cabàs... [hi hem de fer una puntualització; el primer vers, en realitat, diu així: ‘La xica roja, que bé que està’] Tot després iniciava el seu conegudíssim pregó:
 
Les faves de Barrachina
són una especialitat,
sense pendre l’aspirina
lleven el dolor de cap.
El caldo el done debaes,
lo mateix done el paper,
només me pagueu les faves,
més barat ja no pot ser!
 
Tot seguit començava el ritual de costum. Parava el seu carretó i obria una olla panxuda de faves ben amanides amb un caldo d’os de pernil, llorer, orenga, pebre i safrà, que emanava una flaire que feia boqueta. Este anava escudellant en gerretes de zinc la quantitat de faves que el client volia i les arruixava amb el substanciós brou.
 
I a les tavernes, igual que ara als bars, també en feien, segons podem llegir el que diu un fadrí enamorat en el sainet de Vicent Montesinos ¿Y dihuen qu’el peix es car?, estrenat el 1926:
 
Si em diu que sí, caballers,
els convide esta vesprá
a mencharse en cá el Polít
tota la gran llibrellá
que té de fabes bollides
y beures un got d’apam.
 
Del cançoner popular només podem donar una cançoneta menorquina:
 
Es dia que’m vaig casar
em vaig fer faves bullides;
quan les vaig voler trempar,
sa sal va ésser a ses salines
i s’oli a s’olivar.
 
A Catalunya sembla que no hi ha gaire costum de fer faves bullides i només he pogut trobar una referència en Costums i creences, de Joan Amades:
 
Una nota típica de l’aplec de la Mare de Déu de la Cau era menjar-hi faves i pa per tal de recordar que, antigament, quan encara no hi havia blat, la gent només menjava faves, i de la seua farina en feien el pa. La veu popular afegeix que el pa de bon blat i bona xeixa fou fet i propagat per Jesús.
           
Els qui concorrien a la festa religiosa rebien un panet d’oferta i una llossada de faves, que els administradors de la Mare de Déu feien coure en unes calderes grandioses. A part les faves rebudes com a oferta, era de rigor de menjar-ne en abundor, com a àpat típic de l’aplec.
—————
 
Faves bullides
 
Preparació: les faves s’han de deixar a remull un parell de dies, i després les haurem de posar al foc amb bona cosa d’aigua i un poc de sal fins que seran tendres (pot variar bastant: de dues a cinc hores, segons la qualitat). Hi ha qui simplement les amaneix amb oli i vinagre (i a Menorca i a l’Alguer també un polsim de pebre roig) i qui les posa a bullir en companyia d’herbes i altres condiments (segons els llocs: herba sana, llorer, orenga, pebre en gra, clavells d’olor, alls, un tros de vitet). Se serveixen amb una mica de brou. Per la Marina hi ha qui les acompanya amb una picada d’alls, julivert, pebre roig, oli i vinagre.
—————
 
Altres denominacions: faves coents (si hi posem vitet); habas hervidas (comarques valencianes de parla castellana).


 
 


espai patrocinat per:



Lectures 5050 lectures   comentari 7 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

11 d'abril 17.54h

En llegir-te l'article, m'han vingut al cap tota una sèrie de sensacions que tenia somortes. Les olors de faves, bollides amb herba sana i algun que altre condiment, que notaves només entrar a Ca la Clavilla, el bar que hi havia a la plaça Major de Montaverner. Era el típic bar en què s'ajuntaven els colombaires, o els caçadors, o la joventut del poble, especialment en aquells vesprades i nits de l'hivern a la Vall d'Albaida, a Montaverner. D'això no farà més de vint anys...


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 d'abril 12.24h

molt bon dia a totom,voldria comentar-li a viçent marques,que en el poble de mutxamel,en la comarca de l'alacanti,es fan les millors fabes de tota la contorna.son molt conegudes per tota la provincia d'alacant igual que les seves tomaques del terreno.voste no hi ha fet ninguna mencio de les nostres fabes,sent un diari valencia,i si de les fabes menorquines.li agrairia que lligira la historio i vora que açi les fabes les tenim desde fa molts anys.un salut.


Valora aquest comentari:   votar positiu 5   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

4 d'abril 17.11h

#3 Se m'ha oblidat de dir-te que ets molt amable, i el senyor Miquel també.

Salut i força!


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

4 d'abril 10.52h

#3 Hola, UentreTants. Sí, efectivament, les móres de 'braser' són móres de barzer (o d'albarzer, o d'esbarzer). I el que feia el jovent amb els pinyols de lledó era disparar-los amb l'estufador o bambau, que jo encara he conegut perquè ja tinc més anys que voldria. En compraven a les parades de les carabasseres o castanyeres, per festes, i es divertien disparant a les xiques.

Salut!


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

4 d'abril 10.03h

#2 Estic pensant que 'mores de braser' potser siga només una deformació de 'mores de barzer ( o d'albarzer)'.

Salutacions i l'enhorabona una altra volta.


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

4 d'abril 09.02h

La veritat és que el treball de documentació que hi ha darrere de cada u dels teus articles és impressionant!
Llegint textos com el del col·loqui 'Un pillo' t'adones de com era la vida al segle XiX i com ha canviat la cosa. Qui de nosaltres ha menjat serves? Jo ni tan sols sabia què eren, ho he hagut de buscar al diccionari ( sí que conexia l'arbre, però desgraciadament el nom que m'havia arribat era el castellà, 'serbal' de caçador, no 'server de caçador'). En canvi sí que he menja... Continuar llegint


Valora aquest comentari:   votar positiu 3   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

4 d'abril 01.08h

Quin goig llegir els teus textos, quina barreja d'olors i de sensacions! Em venen a la memòria imatges del meu iaio menejant el perol on bullien les faves amb herba-sana i pebre, de la borrasca que preparava quan es feia una obra pel poble, d'aquelles cases emblanquinades, un temps passat, potser amb menys coses, però amb més humanitat, on un plat de faves valia més que mil pollastres farcits.


Valora aquest comentari:   votar positiu 3   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

Perfil

Arxiu




Recursos lingüístics